09
de juliol
del
2021
Actualitzat
el
10
de juliol
a les
20:49h
Jo no sóc pas un crític de teatre. Sóc un amant del teatre, espectador encuriosit per tota l’oferta que proposen els directors/directores escèniques i com ho interpreten els professionals que hi posen la cara, els gest i la veu.
Fet aquest aclariment recordo l’encàrrec que em feu Dolors Vilarasau. Em digué: Et demano que facis la crònica de la segona sessió de Lectures a la fresca. Fes-la com et plagui, mirant-la pel davant o pel darrere o pel costat... Com vulguis. I vaig acceptar l’encàrrec.
Data: Dijous 8 de juliol. Espai: Jardins del Monestir. Deu minuts abans de les 10 del vespre, més de 300 espectadors, desafiant les amenaces de la Covid, però respectant alhora les mesures de prevenció i seguretat vam anar omplint tots els seients condicionats per a l’espectacle. Hi havia expectativa. En els comentaris previs tots recordàvem el bon regust que ens havia deixat la setmana passada TIBIDABO, l’obra d’Ignasi Roda magníficament llegida i representada per veterans i joves actors i actrius en l’espai fantàstic del Casino de La Floresta.
El menú d’aquest dijous portava per títol: VETLLADA FEMINAL. Hi havia tres plats preparats: ES RIFA UN HOME, de Rosa Maria Arquimbau, LES CARTES, de la Víctor Català i EL GENERAL de Baltasar Porcel.
El punt de mira. El protagonisme: La dona, les dones, el feminisme amb totes les seves contradiccions que es respirava en la dècada dels anys 30 i que, en aquell temps, omplia les tertúlies o vetllades del Paral·lel de Barcelona van ocupar el centre referencial de la vetllada teatral del dijous a Sant Cugat.
Personalment em van captivar sobretot els dos primers actes, tant els textos escollits com les actrius que hi van posar veu i teatralització. En el primer: text satíric de Rosa Maria Arquimbau, “Es rifa un home”: El debat d’una penya feminista, desenfadat, irònic, amb clara referència al marc de les Vetllades Avenir del Paral·lel de Barcelona: Tertúlies fresques, espontànies o improvisades sovint, farcides de dobles intencions que Arquimbau ho tradueix en la juguesca per a la conquesta d’un home... Text, vestuari i interpretació
excel·lent, tot plegat, i sobretot la bona actuació de les actrius de la companyia. Martina Vilarasau, va arrencar rialles al llarg de la representació i aplaudiments entusiastes de l’auditori al final.
El segon acte –Les cartes- amb text de Caterina Albert (Víctor Català) es va traduir en un monòleg magistralment interpretat per Carme Gonzàlez, que fent de “dona de poble” expressava amb naturalitat, la “verité” de la vida mateixa, i demostrava, ella sí, amb una professionalitat indiscutible, que el teatre pot retratar i comunicar amb la força només de la veu i del gest, la veritat i les vivències més complexes que la veritat i la realitat que genera el dia a dia en una persona. Fantàstica lectura i escenificació de la Madrona per part d’aquesta gran actriu, Carme González!. Merescudament hi va haver aplaudiments llargs i entusiàstics per part de tot el públic.....
El tercer plat va ser un esquetx de Baltasar Porcel, “El General”. Personalment va ser l’acte que em va relliscar més, però reconec que la sàtira a l’espiritisme que respira tot el text i la suplantació femenina dels militars donaven un to esperpèntic a una interpretació magistral de les nostres actrius.
En acabar l’espectacle els aplaudiments, també llargs, van avalar la satisfacció dels espectadors que anaven adreçats a tot el quadre escènic.
Aplaudiments merescuts i gens protocol·laris que jo em prenc la llibertat de traslladar-los directament a una dona molt nostra, que és l’ànima històrica de l’experiència de “Lectures a la fresca”. Em refereixo a la Dolors Vilarasau, activista cultural santcugatenca. Dona apassionada pel teatre popular, intel·ligent, infatigable que malgrat alguns ensurts de salut, mai no han estat impediment per mantenir-se al peu del canó.
Vilarasau té dues grans conviccions: que el teatre no és patrimoni només dels professionals que s’hi guanyen la vida sinó que és capaç d’engrescar persones del carrer, anònimes o no, professionals o no, que s’atreveixen a pujar als escenaris populars per actuar com a actors/actrius ocasionals. Però la seva tenacitat ha aconseguit que les seves iniciatives teatrals arrelin en el temps i esdevinguin tradició cultural. És el cas de les “Lectures a la fresca” i és el cas de Pedra i sang que es representa des de fa vint anys al claustre del Monestir.
Enhorabona, Dolors!. Et mereixes com a mínim la Creu de Sant Jordi!. Enhorabona al quadre artístic que has anat forjant amb Pedra i Sang i les “Lectures a la Fresca”. Ahir ens vas fer reviure una setmana més el gust d’escoltar i veure petites obres dels clàssics de la nostra literatura llegides i escenificades al carrer, a tocar els murs del nostre monestir, per tot un col·lectiu -professionals o veïns del carrer- que estimen el teatre..
Gràcies a totes!.
... quan anava a dir-vos fins la setmana entrant, acabo de saber que la maleïda pandèmia ens obligarà a fer un parèntesi. Quina llàstima! Ens tornarem a retrobar, tanmateix, després de l’estiu, per veure Irene i Roseta: Les espardenyes del Roc! . Bones vacances ... i molta cura!
Fet aquest aclariment recordo l’encàrrec que em feu Dolors Vilarasau. Em digué: Et demano que facis la crònica de la segona sessió de Lectures a la fresca. Fes-la com et plagui, mirant-la pel davant o pel darrere o pel costat... Com vulguis. I vaig acceptar l’encàrrec.
Data: Dijous 8 de juliol. Espai: Jardins del Monestir. Deu minuts abans de les 10 del vespre, més de 300 espectadors, desafiant les amenaces de la Covid, però respectant alhora les mesures de prevenció i seguretat vam anar omplint tots els seients condicionats per a l’espectacle. Hi havia expectativa. En els comentaris previs tots recordàvem el bon regust que ens havia deixat la setmana passada TIBIDABO, l’obra d’Ignasi Roda magníficament llegida i representada per veterans i joves actors i actrius en l’espai fantàstic del Casino de La Floresta.
El menú d’aquest dijous portava per títol: VETLLADA FEMINAL. Hi havia tres plats preparats: ES RIFA UN HOME, de Rosa Maria Arquimbau, LES CARTES, de la Víctor Català i EL GENERAL de Baltasar Porcel.
El punt de mira. El protagonisme: La dona, les dones, el feminisme amb totes les seves contradiccions que es respirava en la dècada dels anys 30 i que, en aquell temps, omplia les tertúlies o vetllades del Paral·lel de Barcelona van ocupar el centre referencial de la vetllada teatral del dijous a Sant Cugat.
Personalment em van captivar sobretot els dos primers actes, tant els textos escollits com les actrius que hi van posar veu i teatralització. En el primer: text satíric de Rosa Maria Arquimbau, “Es rifa un home”: El debat d’una penya feminista, desenfadat, irònic, amb clara referència al marc de les Vetllades Avenir del Paral·lel de Barcelona: Tertúlies fresques, espontànies o improvisades sovint, farcides de dobles intencions que Arquimbau ho tradueix en la juguesca per a la conquesta d’un home... Text, vestuari i interpretació
excel·lent, tot plegat, i sobretot la bona actuació de les actrius de la companyia. Martina Vilarasau, va arrencar rialles al llarg de la representació i aplaudiments entusiastes de l’auditori al final.
El segon acte –Les cartes- amb text de Caterina Albert (Víctor Català) es va traduir en un monòleg magistralment interpretat per Carme Gonzàlez, que fent de “dona de poble” expressava amb naturalitat, la “verité” de la vida mateixa, i demostrava, ella sí, amb una professionalitat indiscutible, que el teatre pot retratar i comunicar amb la força només de la veu i del gest, la veritat i les vivències més complexes que la veritat i la realitat que genera el dia a dia en una persona. Fantàstica lectura i escenificació de la Madrona per part d’aquesta gran actriu, Carme González!. Merescudament hi va haver aplaudiments llargs i entusiàstics per part de tot el públic.....
El tercer plat va ser un esquetx de Baltasar Porcel, “El General”. Personalment va ser l’acte que em va relliscar més, però reconec que la sàtira a l’espiritisme que respira tot el text i la suplantació femenina dels militars donaven un to esperpèntic a una interpretació magistral de les nostres actrius.
En acabar l’espectacle els aplaudiments, també llargs, van avalar la satisfacció dels espectadors que anaven adreçats a tot el quadre escènic.
Aplaudiments merescuts i gens protocol·laris que jo em prenc la llibertat de traslladar-los directament a una dona molt nostra, que és l’ànima històrica de l’experiència de “Lectures a la fresca”. Em refereixo a la Dolors Vilarasau, activista cultural santcugatenca. Dona apassionada pel teatre popular, intel·ligent, infatigable que malgrat alguns ensurts de salut, mai no han estat impediment per mantenir-se al peu del canó.
Vilarasau té dues grans conviccions: que el teatre no és patrimoni només dels professionals que s’hi guanyen la vida sinó que és capaç d’engrescar persones del carrer, anònimes o no, professionals o no, que s’atreveixen a pujar als escenaris populars per actuar com a actors/actrius ocasionals. Però la seva tenacitat ha aconseguit que les seves iniciatives teatrals arrelin en el temps i esdevinguin tradició cultural. És el cas de les “Lectures a la fresca” i és el cas de Pedra i sang que es representa des de fa vint anys al claustre del Monestir.
Enhorabona, Dolors!. Et mereixes com a mínim la Creu de Sant Jordi!. Enhorabona al quadre artístic que has anat forjant amb Pedra i Sang i les “Lectures a la Fresca”. Ahir ens vas fer reviure una setmana més el gust d’escoltar i veure petites obres dels clàssics de la nostra literatura llegides i escenificades al carrer, a tocar els murs del nostre monestir, per tot un col·lectiu -professionals o veïns del carrer- que estimen el teatre..
Gràcies a totes!.
... quan anava a dir-vos fins la setmana entrant, acabo de saber que la maleïda pandèmia ens obligarà a fer un parèntesi. Quina llàstima! Ens tornarem a retrobar, tanmateix, després de l’estiu, per veure Irene i Roseta: Les espardenyes del Roc! . Bones vacances ... i molta cura!