20
de juny
del
2021
Actualitzat
el
23
de juny
a les
9:56h
Haver de fugir del teu país per obligació sense saber on anar ni què et depararà el futur. Aquest és el cas del Yusuf, un noi refugiat de 22 anys i d'origen subsaharià que el 19 de setembre del 2019 va arribar a Espanya després de més de tres anys de periples per l'Àfrica.
Actualment viu a Sant Cugat del Vallès, una ciutat que poc a poc es va sentint seva. Coincidint amb la commemoració, aquest diumenge 20 de juny del Dia Mundial de les persones refugiades, NaicióSantCugat ha conversat amb ell i les persones de l'ONG Refugees Welcome que li fan costat en el procés de formació i regularització de la seva situació administrativa: la Gabriela és el seu vincle i el Pablo Alonso, és el coordinador de Catalunya de Refugees Welcome. Tímid però amb les idees clares, Yusuf té clar que l'objectiu ara és aconseguir una feina "del que sigui".
- Quant temps fa que viu a Sant Cugat?
- Y: Nou mesos. Vaig arribar l'11 d'octubre del 2020, però abans vaig viure a Terrassa durant dos mesos allà.
- Gabriela, vostè és el vincle del Yusuf, quin és el seu rol?
- G: Donar-li un cop de mà amb el que necessiti com ara buscar un lloc per viure o buscar feina perquè pugui trobar la seva vida aquí. Ha fet cursos de català de castellà, però encara no és prou fluid i jo l'ajudo a parlar amb qui faci falta de les administracions.
- Com se sent a Sant Cugat? Que s'esperava?
- Y: Em sento bé, m'agrada caminar. No sé què m'esperava perquè no ho coneixia.
- Amb qui viu?
- Y: Amb una noia que es diu Blanca, aquí a Sant Cugat.
- Què està fent actualment?
- Y: Estic fent un curs de mosso de magatzem a Terrassa per trobar feina.
- G: També estem en contacte amb l'Ajuntament i la treballadora social per poder deixar el currículum en el Servei d'Ocupació Municipal (SOM). Estem en la recerca de feina.
- Com funciona el programa de Refugees Welcome on es troba el Yusuf?
- P: El primer que fem buscar cases que estiguin disposades a llogar durant un primer període de sis mesos prorrogables durant sis mesos més. Això és així perquè el programa d'ajuda estatal cobreix la fase una. Quan passen a la fase dos és quan comença la seva independència i reben una ajuda que d'una banda els ajuda a pagar el lloguer i, de l'altra, la manutenció. En el cas de Yusuf, ja té aquestes ajudes esgotades i està amb un programa estès. És per això que ha de començar a trobar solucions de tipus laboral per ser autònom, que és l'objectiu del programa, que cobreix 18 mesos.
- Divuit mesos passen molt de pressa...
- P: Des del meu punt de vista no és suficient. Perquè a més a més si no vénen d'Iberoamèrica han d'aprendre la llengua. I amb un any moltes vegades no n'hi ha prou per tenir el nivell suficient per ser autònom i trobar feina.
- Quan va arribar a Espanya, va venir sol?
- Y: Vaig arribar el 19 de setembre del 2019 i vaig venir amb un company. Quan vam arribar a Melilla els primers dies vam estar junts 27 persones en un lloc per a immigrants i encara tinc contacte amb alguns d'ells. Estan a Barcelona, Madrid, Alacant, València i a Melilla. Els primers sis mesos vaig estar en un pis compartit a Barcelona a través de la Fundació Cepaim.
- Quant temps va trigar a arribar des del seu país d'origen?
- Y: Tres anys. Vaig estar un temps a Algèria i al Marroc abans d'entrar a Espanya. Però jo ni sabia que vindria aquí. En aquell moment només pensava a marxar. A Algèria em vaig sentir molt maltractat, ens robaven i la policia no ens deixava treballar tranquils. Ens van expulsar i ens van deixar al desert del Sàhara, sense aigua ni menjar. Allà no hi ha res, no hi ha arbres, només molt sol i sorra i allà molta gent va morir. Va ser molt dur.
- P: El desert del Sàhara és un dels cementiris com el mar Mediterrani, però encara més oblidat.
- G: una de les coses que em va impressionar més quan vaig conèixer el Yusuf és la seva determinació perquè malgrat que totes les dificultats mai va mirar enrere per tornar a casa seva.
- Té família al seu país d'origen?
- Y: Sí i encara mantinc el contacte amb ells.
- Ha conegut a gent aquí?
- Y: Conec gent amb qui he estudiat català i també el curs actual.
- G: Des de l'Ajuntament ens han dit que és important crear xarxes i que ell pugui tenir un món més social aquí i pugui tenir amics.
- Com va contactar amb Refugees Welcome?
- Y: Quan estava a Terrassa, una noia de la fundació APIP-ACAM em va posar en contacte amb Refugees Welcome.
- P: Nosaltres, per una banda busquem cases disposades a obrir les portes de casa seva i la majoria de les persones que ens arriben vénen de les associacions que gestionen els programes d'ajudes estatals.
- Costa trobar a gent que vulgui obrir casa seva per acollir?
- P: Sí, i cada vegada més. Demanda n'hi ha més de la que sembla. Si l'any 2018 va haver-hi 118.000 sol·licitud d'asil a Espanya, l'any 2020 n'hi va haver 80.000. Ha canviat una instrucció de la secretaria de migració. Abans una persona podia fer fins a dotze mesos de fase dos i actualment només podran accedir a aquesta segona fase les persones a qui els concedeixen l'asil i a Espanya és un 5%. És el país que menys asil concedeix d'Europa. Algunes peticions d'asil tardaven fins a tres anys en contestar un fet que hauria d'agilitzar-se, però que alhora permetia que aquestes persones poguessin estar en diferents programes durant gairebé dos anys i després els quedava un any per demanar la residència per arrelament. Ara, s'estan donant resolucions molt més immediates que estan provocant denegacions massives i en bloc, que és il·legal.
- G: En relació amb els habitatges, el que es busca són persones obertes que vulguin obrir casa seva i que vulguin integrar-los en la seva vida i que sigui un intercanvi. A més a més, a diferència del que es pensa, en molts casos es paga a les persones que posen a disposició un espai.
- Ha comentat que s'estan denegant peticions d'asil, quins són els requisits perquè el concedeixin?
- P: Al final és el tribunal qui acaba decidint en funció de cada cas. Quan s'estan fent denegacions en bloc, s'està incomplint la llei, que determina estudiar cas per cas.
- Està en aquest tràmit, té esperances que li concedeixin?
- Y: És una situació inquietant i incerta. Quan vaig arribar a Melilla no sabia si tenia dret a demanar asil, però una vegada allà diverses persones amb qui estava em van dir que ho fes per evitar que em deportessin.
- P: Hem tingut casos que a mig programa se'ls ha denegat la petició d'asil i aleshores es queden administrativament irregulars i sense possibilitat de treballar. I en els pitjors dels casos els porten als Centres d'Internaments per a Estrangers (CIE) i els deporten perquè ambdues coses són un negoci.
- Quins són els seus projectes de cara al futur?
- Y: El primer és trobar feina, del que sigui. Quan trobi feina, ja pensaré en el futur.
- G: Té experiència en construcció.
- El dia 20 de juny es commemora el Dia Mundial de les persones refugiades, què significa aquest dia per vostè?
- Y: No sabia que existia aquest dia, però és important que es reivindiquin els drets de persones com jo.
- Gabriela, és la primera vegada que fa de voluntària, per què va decidir fer-ho?
- G: Jo sóc de l'Equador i fa sis anys que vaig venir amb el meu marit i els meus fills a Espanya i dos que vivim a Sant Cugat. Durant la pandèmia tenia la necessitat de fer alguna cosa més perquè no sabíem què passaria amb el món si s'acaba demà i et sents que no has fet res o molt poc per ajudar.
- Com va conèixer Refugees Welcome?
- G: Doncs ho vaig veure a les notícies. Jo també sóc immigrant i se m'han obert totes les portes quan vaig venir i no entenia per què hi ha persones no se li obren les portes de la mateixa manera.
- Què ha estat el més difícil de l'acompanyament?
- G: Al principi va ser dur trobar casa perquè t'adones que hi ha molta discriminació. He trucat a moltes cases i en el moment de dir que era per una persona refugiada, ens han penjat el telèfon.
- P: Hi ha discriminació, racisme i xenofòbia. I amb els lloguers es nota moltíssim. Sobretot si és una família sencera que necessita trobar un lloc per viure.
- Sant Cugat és un dels municipis que treballa amb Refugees Welcome, quin és el compromís de la ciutat?
- P: A Sant Cugat comptem amb un equip de vuit o deu persones. Els primers refugiats van venir l'any 2017 i vam començar a col·laborar amb l'ajuntament a partir de l'any 2018. Des d'aleshores hem fet deu convivències, quatre de les quals s'han quedat a viure a Sant Cugat. El mes de setembre del 2015 el ple municipal aprova una moció que declara Sant Cugat, ciutat refugi. Però no és fins meitat de la legislatura passada i, sobretot, durant aquesta quan l'Ajuntament demostra un compromís més explícit. La ciutat té un circuit propi d'acollida i des de Refugees Welcome treballem estretament amb ells per establir una xarxa entre associacions i administració.
- Tenen prou suport institucional com a ONG?
- P: Des del meu punt de vista, sempre em sembla insuficient. Tot i això, les administracions locals són les que col·laboren més per un tema de proximitat.
Actualment viu a Sant Cugat del Vallès, una ciutat que poc a poc es va sentint seva. Coincidint amb la commemoració, aquest diumenge 20 de juny del Dia Mundial de les persones refugiades, NaicióSantCugat ha conversat amb ell i les persones de l'ONG Refugees Welcome que li fan costat en el procés de formació i regularització de la seva situació administrativa: la Gabriela és el seu vincle i el Pablo Alonso, és el coordinador de Catalunya de Refugees Welcome. Tímid però amb les idees clares, Yusuf té clar que l'objectiu ara és aconseguir una feina "del que sigui".
- Quant temps fa que viu a Sant Cugat?
- Y: Nou mesos. Vaig arribar l'11 d'octubre del 2020, però abans vaig viure a Terrassa durant dos mesos allà.
- Gabriela, vostè és el vincle del Yusuf, quin és el seu rol?
- G: Donar-li un cop de mà amb el que necessiti com ara buscar un lloc per viure o buscar feina perquè pugui trobar la seva vida aquí. Ha fet cursos de català de castellà, però encara no és prou fluid i jo l'ajudo a parlar amb qui faci falta de les administracions.
- Com se sent a Sant Cugat? Que s'esperava?
- Y: Em sento bé, m'agrada caminar. No sé què m'esperava perquè no ho coneixia.
- Amb qui viu?
- Y: Amb una noia que es diu Blanca, aquí a Sant Cugat.
- Què està fent actualment?
- Y: Estic fent un curs de mosso de magatzem a Terrassa per trobar feina.
- G: També estem en contacte amb l'Ajuntament i la treballadora social per poder deixar el currículum en el Servei d'Ocupació Municipal (SOM). Estem en la recerca de feina.
- Com funciona el programa de Refugees Welcome on es troba el Yusuf?
- P: El primer que fem buscar cases que estiguin disposades a llogar durant un primer període de sis mesos prorrogables durant sis mesos més. Això és així perquè el programa d'ajuda estatal cobreix la fase una. Quan passen a la fase dos és quan comença la seva independència i reben una ajuda que d'una banda els ajuda a pagar el lloguer i, de l'altra, la manutenció. En el cas de Yusuf, ja té aquestes ajudes esgotades i està amb un programa estès. És per això que ha de començar a trobar solucions de tipus laboral per ser autònom, que és l'objectiu del programa, que cobreix 18 mesos.
La Gabriela i el Pablo conversant amb Yusuf a Sant Cugat. Foto: Anna Mira
- Divuit mesos passen molt de pressa...
- P: Des del meu punt de vista no és suficient. Perquè a més a més si no vénen d'Iberoamèrica han d'aprendre la llengua. I amb un any moltes vegades no n'hi ha prou per tenir el nivell suficient per ser autònom i trobar feina.
- Quan va arribar a Espanya, va venir sol?
- Y: Vaig arribar el 19 de setembre del 2019 i vaig venir amb un company. Quan vam arribar a Melilla els primers dies vam estar junts 27 persones en un lloc per a immigrants i encara tinc contacte amb alguns d'ells. Estan a Barcelona, Madrid, Alacant, València i a Melilla. Els primers sis mesos vaig estar en un pis compartit a Barcelona a través de la Fundació Cepaim.
"Ens van expulsar d'Algèria i ens van deixar al desert del Sàhara, sense aigua ni menjar. Allà no hi ha res, no hi ha arbres, només molt sol i sorra i allà molta gent va morir"
- Quant temps va trigar a arribar des del seu país d'origen?
- Y: Tres anys. Vaig estar un temps a Algèria i al Marroc abans d'entrar a Espanya. Però jo ni sabia que vindria aquí. En aquell moment només pensava a marxar. A Algèria em vaig sentir molt maltractat, ens robaven i la policia no ens deixava treballar tranquils. Ens van expulsar i ens van deixar al desert del Sàhara, sense aigua ni menjar. Allà no hi ha res, no hi ha arbres, només molt sol i sorra i allà molta gent va morir. Va ser molt dur.
- P: El desert del Sàhara és un dels cementiris com el mar Mediterrani, però encara més oblidat.
- G: una de les coses que em va impressionar més quan vaig conèixer el Yusuf és la seva determinació perquè malgrat que totes les dificultats mai va mirar enrere per tornar a casa seva.
- Té família al seu país d'origen?
- Y: Sí i encara mantinc el contacte amb ells.
- Ha conegut a gent aquí?
- Y: Conec gent amb qui he estudiat català i també el curs actual.
- G: Des de l'Ajuntament ens han dit que és important crear xarxes i que ell pugui tenir un món més social aquí i pugui tenir amics.
- Com va contactar amb Refugees Welcome?
- Y: Quan estava a Terrassa, una noia de la fundació APIP-ACAM em va posar en contacte amb Refugees Welcome.
- P: Nosaltres, per una banda busquem cases disposades a obrir les portes de casa seva i la majoria de les persones que ens arriben vénen de les associacions que gestionen els programes d'ajudes estatals.
- Costa trobar a gent que vulgui obrir casa seva per acollir?
- P: Sí, i cada vegada més. Demanda n'hi ha més de la que sembla. Si l'any 2018 va haver-hi 118.000 sol·licitud d'asil a Espanya, l'any 2020 n'hi va haver 80.000. Ha canviat una instrucció de la secretaria de migració. Abans una persona podia fer fins a dotze mesos de fase dos i actualment només podran accedir a aquesta segona fase les persones a qui els concedeixen l'asil i a Espanya és un 5%. És el país que menys asil concedeix d'Europa. Algunes peticions d'asil tardaven fins a tres anys en contestar un fet que hauria d'agilitzar-se, però que alhora permetia que aquestes persones poguessin estar en diferents programes durant gairebé dos anys i després els quedava un any per demanar la residència per arrelament. Ara, s'estan donant resolucions molt més immediates que estan provocant denegacions massives i en bloc, que és il·legal.
Yusuf fa nou mesos que viu a Sant Cugat. Foto: Anna Mira
- G: En relació amb els habitatges, el que es busca són persones obertes que vulguin obrir casa seva i que vulguin integrar-los en la seva vida i que sigui un intercanvi. A més a més, a diferència del que es pensa, en molts casos es paga a les persones que posen a disposició un espai.
"El primer és trobar feina, del que sigui. Quan trobi feina, ja pensaré en el futur"
- Ha comentat que s'estan denegant peticions d'asil, quins són els requisits perquè el concedeixin?
- P: Al final és el tribunal qui acaba decidint en funció de cada cas. Quan s'estan fent denegacions en bloc, s'està incomplint la llei, que determina estudiar cas per cas.
- Està en aquest tràmit, té esperances que li concedeixin?
- Y: És una situació inquietant i incerta. Quan vaig arribar a Melilla no sabia si tenia dret a demanar asil, però una vegada allà diverses persones amb qui estava em van dir que ho fes per evitar que em deportessin.
- P: Hem tingut casos que a mig programa se'ls ha denegat la petició d'asil i aleshores es queden administrativament irregulars i sense possibilitat de treballar. I en els pitjors dels casos els porten als Centres d'Internaments per a Estrangers (CIE) i els deporten perquè ambdues coses són un negoci.
- Quins són els seus projectes de cara al futur?
- Y: El primer és trobar feina, del que sigui. Quan trobi feina, ja pensaré en el futur.
- G: Té experiència en construcció.
- El dia 20 de juny es commemora el Dia Mundial de les persones refugiades, què significa aquest dia per vostè?
- Y: No sabia que existia aquest dia, però és important que es reivindiquin els drets de persones com jo.
- Gabriela, és la primera vegada que fa de voluntària, per què va decidir fer-ho?
- G: Jo sóc de l'Equador i fa sis anys que vaig venir amb el meu marit i els meus fills a Espanya i dos que vivim a Sant Cugat. Durant la pandèmia tenia la necessitat de fer alguna cosa més perquè no sabíem què passaria amb el món si s'acaba demà i et sents que no has fet res o molt poc per ajudar.
- Com va conèixer Refugees Welcome?
- G: Doncs ho vaig veure a les notícies. Jo també sóc immigrant i se m'han obert totes les portes quan vaig venir i no entenia per què hi ha persones no se li obren les portes de la mateixa manera.
El Yusuf està pendent de conèixer si li accepten o no el dret d'asil. Foto: Anna Mira
- Què ha estat el més difícil de l'acompanyament?
- G: Al principi va ser dur trobar casa perquè t'adones que hi ha molta discriminació. He trucat a moltes cases i en el moment de dir que era per una persona refugiada, ens han penjat el telèfon.
- P: Hi ha discriminació, racisme i xenofòbia. I amb els lloguers es nota moltíssim. Sobretot si és una família sencera que necessita trobar un lloc per viure.
- Sant Cugat és un dels municipis que treballa amb Refugees Welcome, quin és el compromís de la ciutat?
- P: A Sant Cugat comptem amb un equip de vuit o deu persones. Els primers refugiats van venir l'any 2017 i vam començar a col·laborar amb l'ajuntament a partir de l'any 2018. Des d'aleshores hem fet deu convivències, quatre de les quals s'han quedat a viure a Sant Cugat. El mes de setembre del 2015 el ple municipal aprova una moció que declara Sant Cugat, ciutat refugi. Però no és fins meitat de la legislatura passada i, sobretot, durant aquesta quan l'Ajuntament demostra un compromís més explícit. La ciutat té un circuit propi d'acollida i des de Refugees Welcome treballem estretament amb ells per establir una xarxa entre associacions i administració.
- Tenen prou suport institucional com a ONG?
- P: Des del meu punt de vista, sempre em sembla insuficient. Tot i això, les administracions locals són les que col·laboren més per un tema de proximitat.
Programa Dia Mundial dels Refugiats by naciodigital on Scribd