27
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
29
d'abril
a les
17:23h
Una noia de 16 anys va ser abusada sexualment amb penetració la setmana passada per part d'un treballador del gimnàs municipal de la Rambla del Celler de Sant Cugat a l'interior de les mateixes instal·lacions. Els Mossos ja han detingut l'home de 32 anys que ha entrat en presó preventiva a l'espera del judici on l'Ajuntament ja està estudiant personar-se com a acusació particular. Un greu cas que ha despertat la indignació de tota la ciutat organitzant-se una concentració de suport per aquest mateix dimecres.
Però el debat torna una vegada més a anar més enllà. Per què es presenta com a abús sexual i no com a una violació? La resposta la trobem en el Codi Penal. La diferència entre violació i abús sexual es basa en l'ús de la força, violència o intimidació per tal de sobrepassar una "resistència activa", no estrictament necessària, de la persona agredida.
La traducció judicial és clara. Una agressió sexual es fixa en una pena de presó d'un a cinc anys; mentre que un abús sexual pot anar d'un a tres anys de presó o multa. Ara bé, en els casos agreujants on també hi hagi hagut accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les primeres dues vies, amb violència o intimidació, l'agressor pot ser condemnat a penes d'entre sis a dotze anys de presó. Per altra banda, en cas d'abús sexual amb violència o intimidació, les penes passen a ser de quatre a deu anys de presó.
I com es dirimeix quina és la situació en cada cas? Doncs el relat de víctima és clau. En el cas de Sant Cugat sembla que víctima i agressor es coneixen. Un fet que podria resultar essencial a l'hora de jutjar si va haver-hi violència o intimidació en l'acte.
No obstant això, molts col·lectius denuncien que aquesta perspectiva judicial és perjudicial i vexatori cap a les dones. És perjudicial perquè s'està establint un precedent jurídic que es basa en que si no hi ha resistència activa per part de la víctima no es pot provar que sigui una agressió sexual o violació, posant-se aleshores el focus en el relat i qüestionant-les a elles enlloc del violador.
I és que moltes dones relaten que en trobar-se en situacions d'extrema violència com ser víctimes d'una agressió sexual, sigui per part de persones conegudes o desconegudes, s'observa una tendència a quedar-se bloquejat de forma física i emocional que dificulta tenir una reacció contundent cap a l'agressor; malgrat que en cap moment això signifiqui que hi hagi consentiment. A més, delimitar una pena o altra segons la resistència activa oposada pot incitar cap a un perillós marc mental en la societat havent-se demostrat que, contra més resistència, més probabilitat d'acabar patint lesions més greus o acabar sent assassinada.
Sigui com sigui, el qüestionament sistemàtic sobre què és consentiment i què no és un seriós debat que s'ha d'assumir des de la societat i institucions per tal de reformular les lleis, plasmar sentències contundents dissuasòries i revisar el sistema judicial per tornar a dirigir el focus, no sobre la víctima, sinó cap a l'agressor.