Entrevista

«Campañà mai va voler parlar amb la família de les fotografies que havia fet durant la Guerra Civil»

El net del fotògraf santcugatenc, Toni Monné, explica el que hi ha al darrere de les imatges úniques ocultes en dues caixes vermelles

per Sergi Baixas , Sant Cugat del Vallès, 2 d'abril de 2021 a les 09:00 |
Toni Monné amb un retall del seu avi Antoni Campañà | Cedida
El MNAC, Casa SEAT i, pròximament, el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. L'àmplia obra del fotògraf santcugatenc Antoni Campañà (1906-1989) torna a primera línia de la cultura. Un reconeixement a la seva trajectòria artística i professional que ens descobreix les diferents facetes en l'àmbit de les imatges que li han valgut multitud de reconeixements arreu del món.

A NacióSantCugat conversem amb el seu net, Toni Monné, sobre la recentment inaugurada exposició La guerra infinita que exhibeix les imatges de l'avi preses durant el període de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i que van romandre ocultes fins a una troballa fortuïta en un garatge de Sant Cugat. Un arxiu replet de fotografies de gran qualitat artística i de rellevància històrica amb una perspectiva "única" de senzillesa i complexitat.


- Dues capses plenes de fotografies expressament ocultes acaben a les parets del MNAC i també s’exhibiran en altres indrets. Què sospita que estaria pensant el seu avi ara mateix?

- Aquesta és una pregunta molt difícil. Jo penso que mai ho podrem arribar a saber. No és el mateix veure les fotografies ara que l’any 1936. Jo no estic segur que li hagués fet massa gràcia ensenyar-les quan l’any 1989 va optar per no fer-ho. 


- Per què creu que va decidir amagar-les i no destruir-les?

- Jo no diria amagar-les. Crec que directament el meu avi no va voler-les ensenyar. Ja l’any 1989 se li fa una exposició i li pregunten per les fotos de la guerra i ell va contestar que no. És més, la comissionada de la mostra li va insistir i mon avi va respondre: "No nena, això no ho vull ensenyar i prou". Malgrat que ell sabia de la seva existència, mai n’havia volgut parlar amb la família.


- En el llibre, La capsa vermella (Editorial Comanegra), s'apunta que Campañà segurament només volia oblidar un període del qual tenia "molt mal record"...

- Exacte, no tenia ni necessitat ni ganes d’ensenyar-les. El comissari Plàcid Garcia-Planas diu que no les va destruir perquè desfer-se’n d’elles hagués estat com destruir-se una mica a si mateix com a artista. Però potser el meu avi era més prosaic. És possible que no les ensenyés perquè se li’n fotia. Era una persona que anava molt a la seva i devia suposar que no li aportava res treure-les a la llum. 
 

Refugiats de Màlaga a l’estadi de Montjuïc, gener de 1937 Foto: Arxiu Campañà


- Com va ser la troballa? Fortuïta?

- Totalment. A finals de setembre del 2018 venem la casa de Sant Cugat i, mentre estàvem traient les coses del garatge, topem amb una capsa molt gran de fusta repleta de sobres amb fotografies que no eren de l'avi. Eren les imatges d’aquella gent que no va passar mai a buscar les fotografies de la botiga de revelatge que tenia a Rambla Catalunya a mitjans dels anys cinquanta. A casa ningú mai hi havia parat massa l’atenció perquè tot eren fotos de batejos, casaments i de família d'altres...

"Campañà ho fotografiava sempre tot. Era un caçador d’imatges que en capturava des de perspectives que no s’havien vist mai"

Però abans de llençar-ho, vaig creure que s’havia de repassar. Així que un dia, amb el meu tiet vam anar traient el contingut i al fons vam topar amb dues capses vermelles amb les fotografies de la Guerra Civil de Campañà.

- Quina relació va tenir Campañà amb Sant Cugat?

- Després de la guerra, Campañà pujava a passar temporades al poble des de Barcelona i, durant la dècada dels anys quaranta, decideix construir-s'hi una casa. Des d’aleshores ja s’instal·lava sovint de primavera fins a finals d’octubre en una masia del passeig de Valldoreix que tenia uns terrenys annexats amb horts i vinyes.

- L'exposició s'anomena La guerra infinita. Per què?

- Aquest títol el va voler posar el comissari Plàcid Garcia-Planas. Considerava adient aquest adjectiu perquè creu que, d’alguna forma, la guerra sempre estarà present en aquelles persones que l’han viscut. 

- Quina és la raó que, com a familiars, decidissin treure a la llum aquesta col·lecció?

- Bàsicament era per donar-li reconeixement i divulgació a la seva obra. Malgrat tot, a mesura que ha passat el temps, m’he adonat que Campañà ja era una persona que n'havia rebut molts de reconeixements. Casa seva estava sempre vestida de trofeus i medalles per la seva fotografia artística. Ara bé, penso que el més important d’haver-les tret a la llum és que tot plegat ajuda a entendre molt millor la seva personalitat i mirada fotogràfica tant artística com professional.

- Quin tret distintiu considera que aporten aquestes imatges respecte a altres fotografies també preses durant la Guerra Civil?

- Sense cap mena de dubte és la complexitat que s'observa a través dels seus ulls. Campañà ho fotografiava sempre tot. Era un caçador d’imatges que en capturava des de perspectives que no s’havien vist mai. Des dels cadàvers de les monges fins als carrers en lluita… En cap moment fa una fotografia que tingui una òptica política o que tingui una vinculació ideològica. És una fotografia curiosa enmig d'un context bel·licista davant el patiment de la població civil que queda reflectit en més de 5.000 imatges.
 

Barricada del carrer Hospital de Barcelona, 25 de juliol de 1936 Foto: Arxiu Campañà


- En aquest sentit, a mitjans del segle XX, Antoni Campañà va ser considerat un dels fotoperiodistes més reconeguts d'Espanya amb una important dèria per presentar-se a concursos internacionals... 

- Sí, els certàmens guanyats eren majoritàriament del vessant artístic. En realitat el fotoperiodisme el feia com a complement salarial per fer diners. Malgrat tot, quan arriba la guerra, de sobte hi ha una demanda brutal per a fotografies que coincideix amb l’entrada al mercat de càmeres més petites que et permetien moure de forma més ràpida i àgil. 

Durant aquells anys hi havia un moviment global molt important de fotografia que s'articulava a través de salons. Normalment el mecanisme era enviar una selecció de les teves fotos i cada saló n’escollia un recull. El fet de ser escollit ja era molt important i si, a més a més, et feien una menció o donaven una medalla, millor que millor. La revista nord-americana American Photography publicava anualment una taula on es detallava els fotògrafs més influents del moment i, a finals dels trenta, Campañà era l’artista espanyol més guardonat. 

- Quines fases en l'esperit de Campañà queden reflectides en les tres seccions de l'exposició?

- Hi ha un primer àmbit on intentem mostrar la creació d’una mirada artística; sobretot, la cerca de la bellesa en aquests inicis. L’any 1927 va vincular-se a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya des d’on el van animar a participar en certàmens de fotografia artística. Cal pensar que en aquella època encara es qüestionava que la fotografia fos un art amb aquelles tècniques quasi pictòriques anomenades grasses, com el bromoli o el fressó. 

El segon àmbit tracta directament el contingut de les capses vermelles amb fotografies de la Guerra Civil i el tercer ja abraça el seu vessant professional, des del fotoperiodisme esportiu com les fotografies de la Seat o l’arribada del turisme. En aquest, també s’ha fet una intervenció artística de 1.001 postals de color de Campañà i del seu soci Puigferran.
 

Presentació de l'exposició a Casa Seat amb els tres comissaris Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Plàcid Garcia-Planes i Foto: Cedida


- Un sol autor que va tocar totes les tipologies de la fotografia, de fotoperiodisme a postals turístiques, passant per fotografia esportiva...

- El comissari Arnau Gonzàlez Vilalta diu que és un home orquestra de la fotografia. Campañà va començar amb deu anys a fer retrats i de seguida va entrar a treballar de dependent a una botiga de fotografia de Barcelona per, en poques setmanes, esdevenir oficial. Havia après ràpidament a revelar i fotografiava pel seu compte però, tan bon punt té l'oportunitat, obra la seva pròpia botiga. És d'aquests personatges que ha tocat tant el comerç de màquines, el revelat, representant de marques i el fotoperiodisme des de totes les vessants.

- "Un artista devorat per la seva pròpia obra".

- Aquesta és també una frase de Gonzàlez i que em sembla molt adequada. El meu avi sempre feia moltes coses a la vegada i era d’aquell tipus de persones de sempre mirar endavant. No era de parar un moment, reposar, mirar enrere, endreçar i agafar perspectiva de la seva obra. Ara, nosaltres tenim l'oportunitat d’agafar aquesta perspectiva i posar-la en context per ordenar aquest bosc d’imatges. 

- Com a comissaris, exposen que el visitant experimentarà tensions internes en veure fotografies que potser no acaben de ser còmodes en l'estricte sentit d'afinitat ideològica. 

- Quan nosaltres parlem de tensions a l’exposició hi ha dos espais vinculats en "intencions fotogràfiques". Un dels àmbits de manipulació és el que el mateix artista fa sobre la seva obra. Aquí a Catalunya se’n va dir del pictorialisme. L’objectiu era que la foto semblés un quadre intervenint-hi amb tècniques grasses que consistien a submergir la imatge en uns líquids per blanquejar-la i, després amb uns pigments diluïts amb bolígraf, la feies pujar de nou per incidir en aquells punts que volguessis. Això creava una atmosfera etèria i vaporosa que feia que la fotografia semblés una obra pictòrica. Es tractava d’una tècnica absolutament intervencionista com una mena de Photoshop del segle XX. Un estil que va deixar enrere quan va començar la guerra tornant-se completament documentalista. 


"Les imatges de Campañà van ser utilitzades tant per revistes feixistes com comunistes i catòliques d'arreu del món per vendre un discurs molt concret"

Per altra banda, en les fotografies de la guerra també hi ha un espai on exposem que, en lloc de l’automanipulació, succeeix tot el contrari. Quan el fotògraf perd el control de la seva obra. Qui escriu el peu de foto és qui acaba creant el relat de la fotografia. En aquest sentit, les imatges de Campañà van ser utilitzades tant per revistes feixistes com comunistes i catòliques d'arreu del món per vendre un discurs molt concret. 

 

Participació