Entrevista

Ousman Umar: «Ni al desert del Sàhara em vaig sentir tan sol com quan vaig arribar a Barcelona»

Fundador de l'ONG Nasco Feeding Minds, el valldoreixenc intenta evitar que milers de joves africans arrisquin la seva vida per un "somni inexistent"

per Sergi Baixas , Sant Cugat del Vallès, 9 de febrer de 2021 a les 09:00 |
Ousman Umar va fer prop de 22.000 km a peu per arribar a Espanya | Roger Navarro
Un referent de la supervivència. Una epopeia impossible en cerca d'un somni que no val la pena. El ghanès Ousman Umar relata una infància i adolescència plena de patiment a la qual, explica, per vicissituds del destí va aconseguir persistir. L'any 2005 arribava a Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere, completament sol, obligat a sobreviure al carrer. 

En un parc de Valldoreix, el seu municipi d'acollida, Umar s'obre amb NacióSantCugat per desemmascarar un sistema d'immigració rotundament "injust", parlar de les raons que l'han conduït a fundar l'ONG Nasco Feeding Minds -reconeguda i premiada per l'ONU-, i com encarar la lluita contra l'èxode de milers de joves africans que s'enfronten a una mort segura per arribar a un "paradís inexistent". La pandèmia els ha incentivat a impulsar projectes creatius per continuar recaptant fons per la seva tasca solidària.


- Què porta a un nen de 13 anys a deixar enrere casa seva i, posteriorment, embarcar-se en un perillós èxode de més de 22.000 kilòmetres creuant a peu vuit països inclòs el desert del Sàhara?

- La força de la curiositat. Crec que, en el món Occidental, desgraciadament el fet de tenir tantes coses fa que matem la curiositat dels nens des del primer dia. Pensant que els estem fent bé i abordant-los de regals per totes bandes, en realitat els estem matant la creativitat innata i limitant-los molt. 


En el meu cas, durant la infància jo no tenia aquests regals. M’havia de construir jo mateix les meves pròpies joguines. I un dia, quan vaig veure sobrevolar un avió per primera vegada em van assaltar milers de preguntes. Qui fabricava aquell aparell? Per què era capaç de volar? Per què les meves joguines no podien moure’s per si soles? Aquesta curiositat de voler entendre què hi ha més enllà, de qui és l’home blanc i perquè està tan capacitat va ser el motor que em va fer marxar de casa molt aviat.

"A vegades em sento que vaig néixer ja un home i, segons anava creixent, m’anava fent més petit"

- On va anar?

- A treballar. Veus aquestes marques a les mans, que una és més fosca que l’altra? -ensenya Umar- Això és una cremada. Una explosió d'acetilè mentre soldava naus sense cap mena de protecció. Amb nou anys ja era un home que vivia en un taller per guanyar-me el pa de cada dia. Hi ha una pel·lícula que explica el curiós cas de Benjamin Button. A vegades em sento que vaig néixer ja un home i, segons anava creixent, m’anava fent més petit. 

- Un tràgic viatge que, avui dia, milers de persones continuen fent per buscar un futur millor i no tothom se’n surt. En el llibre biogràfic Viatge al país dels blancs explica que el seu millor amic i altres companys es va quedar pel camí...

- En realitat en aquest llibre no explico la meva història. Les vivències concretes sí que em pertanyen a mi, però les tortures i les crueltats del viatge pertanyen a milers i milers d’altres persones que cada dia continuen lluitant per arribar fins aquí. I per desgràcia, són moltes ànimes les que no ho aconsegueixen.

- Alguna vegada ha comentat que de tota la gent que marxa del seu país en cerca d’un futur millor, que de totes les persones que emprenen el viatge, potser només un 1% arriba fins al seu destí.

- Sí. No sóc ni matemàtic ni estadista, però calcula que dels 46 companys amb qui vaig sortir de Ghana, tres setmanes més tard, només en quedàvem sis. Sense comptar els cadàvers que anàvem trobant pel camí. Quatre anys més tard i després de moltes peripècies, vaig aconseguir reunir 1.800 dòlars per poder comprar un passatge i anar a la mar. En el primer intent amb les pasteres, a pocs quilòmetres de sortir es va enfonsar la que anava al nostre costat. Hi anaven més de 150 persones, entre ells el meu millor amic amb qui havíem aguantat des de Ghana. Ningú va sobreviure. Els números surten sols. Creus que realment val la pena tantes morts per aquest percentatge tan insignificant? Penso que no.
 

Ousman Umar relata que va marxar de casa amb tan sols nou anys Foto: Roger Navarro


- Quins són els capítols més foscos del recorregut?

- Hi ha massa moments durs per destacar-ne només algun; però els últims tres dies al desert… Ningú es mereix viure això. Ni el teu pitjor enemic li faria caure en aquella trampa. Veure com estan morint els teus propis companys per deshidratació i no poder fer res, perquè tu estàs igual… Esperant que mori per treure-li les sabates perquè la sorra crema tant que les teves no aguanten. Un infern. 

- Va pensar mai que no arribaria?

- Diverses vegades. Quan estava al mar, quan vaig estar a la presó a Líbia… Però d’alguna manera, sempre me n’acabava ensortint. 

"Quan vaig arribar a Canàries, no feia falta robar o violar a ningú perquè et portessin a la presó. Només el fet d’existir, d’estar viu, ja era un delicte"

- Un cop desembarca a l’illa de Fuerteventura en pastera, arriba oficialment a Europa. Què li va passar pel cap en aquell moment?

- 48 hores al mar sense saber nadar. Veure com la pastera del costat, naufragava…. Només l’agonia de pensar que en un minut podria estar caient i que en cinc seria una pedra al fons del mar, em matava. Un cop poso els peus a la sorra, no m’ho podia creure. L’alegria de poder tocar terra ferma. No tinc paraules suficients per descriure el que vaig sentir. Moltes llàgrimes. Però vull recordar que aleshores et traslladen immediatament al CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Quan vaig arribar a Canàries, no feia falta robar o violar a ningú perquè et portessin a la presó. Només el fet d’existir, d’estar viu, ja era un delicte. A vegades, ens omplim la boca amb què som defensors dels drets humans, en canvi s’estan duent pràctiques que no justifiquen el que diem. Que a l’hora de la veritat encara queda molta feina a fer. 

- Relata que conèixer la paraula “Barça” va ser clau per ser destinat a Barcelona. 

- L'única vegada que vaig veure la televisió, va ser quan treballava al port de Ghana i emetien una retransmissió d’un partit de futbol. Un d’ells el Barca, perquè nosaltres no sabíem com es pronunciava la ç trencada. Així que, després d’un mes i mig al CIE, em van enviar a Màlaga, perquè, en ser menor d’edat, tenia el dret a residir a Espanya. Allà em van preguntar en quin punt de l’estat volia residir. I gràcies a dir Barca, van esbrinar que em referia al club de futbol i, amb un bitllet de tren, un entrepà de tonyina i una ampolla d’aigua, vaig arribar al 2005 completament sol a Barcelona amb una mà al davant i una al darrere. 

- Quina espolsada de mans...

- Des de Màlaga em van donar un document que posava que tenia dret a residir a Espanya i que ja havia passat per les mans de la policia. Abans de pujar al tren em van dir: “Quan arribis allà, demana per la Creu Roja”.

- I un cop aquí es veu obligat a dormir al carrer durant mesos fins que topa amb la Montse...

- Ella va ser el meu àngel de la guarda, però sobretot, l’essència de la humanitat. L’exemple que existeix gent bona. Gent molt bona. Que hi ha esperança. Per casualitats del destí vaig topar amb ella a l’avinguda Meridiana de Barcelona quan ella era veïna de Valldoreix. Les possibilitats eren completament remotes. 
 

Umar destina la seva vida a donar veu a tota aquella gent que no ha arribat al seu destí Foto: Roger Navarro


Mentre jo estava assegut en un banc, alguna cosa en el meu interior em va dir, aixeca’t i vés a parlar amb aquella dona. Quan estava al seu costat, jo intentava comunicar-me amb tota mena d’idiomes africans però ella només coneixia català i castellà. Tot i això, igualment va mostrar un interès profund de saber què estava intentant explicar i em va agafar de la mà, malgrat estar molt brut, mentre trucava al seu marit. Finalment, em van acollir com els meus tutors legals fins que complís 18 anys, i a dia d’avui, són els meus pares adoptius.

"La pregunta del milió, per què jo? Finalment vaig entendre que la pregunta no havia de ser per què, sinó per a què"

- Com va ser la instal·lació a Valldoreix?

- El primer dia a casa vaig plorar com un nen. Un dia abans estava dormint al carrer amb el fred que feia, i ara tenia un plat calent, aigua calenta, roba neta, una família que m’estimava i em volia entendre… No vaig poder aclucar els ulls. La pregunta del milió, per què jo? Què he fet en aquesta vida per merèixer tanta tortura. Fins que l’endemà al matí vaig entendre que la pregunta no havia de ser per què, sinó per a què. Per donar veu a tota aquella gent que no va arribar amb vida i treballar en el lloc d’origen perquè aquestes futures víctimes no caiguin en aquesta trampa infernal.

- I amb aquest objectiu comença el seu període d’estudis. Aprèn català, castellà… A llegir i escriure. Obté un Grau en Relacions Públiques i Màrqueting a l'Escola Universitària Formatic de Barcelona i un Màster en Direcció i Gestió d’ONG a ESADE. Tot un exemple de superació personal. Quins records en té? 

- Sempre em vaig sentir molt recolzat. En concret, la colla castellera de Sant Cugat, els Gausacs, em van fer sentir molt integrat durant aquests primers anys. Estic molt agraït de la seva acceptació, sempre ho recordaré. Ells em van obrir un món sencer. 

- I posteriorment, decideix fundar la seva pròpia ONG, Nasco Feeding Minds, amb la voluntat d’aconseguir que els joves de Ghana entenguin que l’oportunitat està a casa i no cal arriscar les seves vides en un “somni inexistent”. 

- Prou d’alimentar estómacs. Cal alimentar ments. L’ajuda humanitària porta més de 70 anys i, segons diversos estudis de l’ONU, s’ha demostrat que l’Àfrica avui és més pobre que fa mig segle. Després del milions i milions que s’hi han destinat. Què s’ha fet amb aquests diners, on han anat a parar? Estem obsessionats amb la urgència. Ai, s’està morint de fam; té, arròs. Però si li donem arròs avui, demà tornarà a tenir gana. Ara bé, si alimentes la ment, tindrà alimentació per sempre. 

- Sempre ha combatut la idea preconcebuda dels immigrants que Europa no és un “paradís”. 

- L’autèntic paradís està a casa seva. La seva tribu, els seus costums, la seva gent, els seus amics… Europa és un paradís pels europeus; però per una persona negra immigrant, és un infern. Els meus primers dos mesos que vaig estar a Barcelona, ni al desert del Sàhara em vaig sentir tan sol. Menjava només quan algú tirava menjar a la brossa; i això només si tenia sort i arribava a temps. Era invisible als ulls de les persones de la ciutat. Almenys al desert tenia cinc companys amb qui em feia costat.

- Per aquest motiu situa l’educació com a pilar...

- Si realment volem ajudar a aquesta gent, ha de ser en mans de persones que entenguin la seva pròpia realitat per poder canviar el seu futur des del terreny. No és suficient fer el bé, s’ha de fer bé el bé. Qui sóc jo per anar a casa teva i dir-te com has de fer les coses? Nosaltres fomentem l’educació digital amb la creació d’aules informàtiques per dotar-los de coneixements d’ofimàtica. Avui en tenim 11 obertes arreu del país que utilitzen l’alumnat de més de 30 escoles. És un orgull poder dir que en nou anys han passat més de 20.000 alumnes sense cap mena de subvenció estatal; únicament fruit de les donacions a títol personal. 
 

Ousman Umar és el fundador de l'ONG Nasco Feeding Minds, obrint una desena de centres informàtics a Ghana Foto: Roger Navarro


A més, aquest any hem creat l’empresa Nasco Tech Code Made in Africa, amb l’objectiu de demostrar que el talent no té color. I durant els propers dies, llençarem l’empresa oficialment a Espanya per poder captar empreses que vulguin obtenir mà d’obra econòmica i des d’un vessant social. Nosaltres els eduquem, els donem titulació reconeguda per Europa i els oferim l’oportunitat per treballar des d’allà. La pandèmia ens ha demostrat que treballar telemàticament és possible. 

- Quina és la responsabilitat dels països europeus vers Àfrica i la seva situació actual? S’ha d’involucrar més des d’un esperit col·laboratiu oblidant el seu passat colonitzador?

- El canvi de veritat només pot néixer des de la pròpia Àfrica. El jovent és la clau. Cal canviar el xip i l’estratègia que s’ha realitzat fins ara. El meu germà volia seguir les meves passes i fer la mateixa travessia. Li vaig parar els peus. No volia veure el seu cadàver flotant al mar. Vaig fer tot el possible perquè se n’adonés que el paradís estava en la seva pròpia ment. Catorze anys més tard, en les últimes eleccions a Ghana, ell s’ha convertit en el parlamentari més jove de la història del país. Un referent per a la resta de joves ghanesos i de la resta del continent. El futur està en les seves mans.

"El jovent és la clau. Cal canviar el xip i l’estratègia que s’ha realitzat fins ara"

- Entenc que tenen la voluntat de continuar creixent i expandint-se?

- Ara mateix l’objectiu és mantenir les que ja tenim obertes. Malauradament la pandèmia ens ha colpejat durament perquè tots els ingressos depenien d’activitats solidàries que organitzàvem que la crisi ha obligat a cancel·lar. Però també ens hem tornat més creatius amb la voluntat de continuar creixent de cara al futur.

- Com ara la posada en marxa de la cursa solidària virtual “Córrer al país dels blancs” per recollir fons per la fundació.

- Sí, un dels reptes col·lectius més gran del món. Consisteix a refer totes les passes que vaig caminar fins a arribar a Barcelona. Un itinerari que alhora es pot observar virtualment per veure el nivell de duresa del viatge que vaig fer durant la meva infantesa. Amb cada quilòmetre, demanem un mínim de 50 cèntims per la causa. En menys de dues setmanes, hem fet ja 4.000 km, prop d’un quart del camí. Estem molt contents.


- Estem en campanya electoral, alguns partits aposten per la diversitat i d’altres, directament la combaten. Quines són les demandes que faria al futur Govern? 

- Només demanaria que tothom fes l’esforç de recordar que aquí, durant la Guerra Civil, molts catalans van veure’s obligats a emigrar buscant asil i ajuda. Que reobrin una mica els llibres d’història i es sensibilitzin amb aquells que ho estan fent ara defenent les ajudes socials que són una veritable inversió pel país. Quant van pagar els teus pares perquè naixessis a Catalunya? Ningú ha pagat res. El que reps gratuïtament, l’has de donar gratuïtament. Qui som nosaltres per a limitar la vida de ningú?

"Europa és un paradís pels europeus; però per una persona negra immigrant, és un infern"

- 13 anys després d’arribar a Espanya, se'n penedeix d’haver fet aquest viatge?

- Mira, és molt fàcil ara dir que sí perquè la pel·lícula ha acabat bé. Et prometo, però, que si tingués dues vides, potser me’n jugaria una. Ara bé, tenint-ne només una, no. No ho tornaria a fer. 

 

Participació