27
d'octubre
del
2020
Actualitzat
el
30
de novembre
a les
18:36h
El món de la cultura travessa, de ben segur, el moment més complicat de la història recent del nostre país. El repte, una qüestió d’equilibri: mantenir harmonitzades les realitats sanitàries tan pel que fa a espectadors com a treballadors de l’escena –passant, evidentment, pel sedàs de l’estabilitat econòmica i del marc de drets laborals.
Si bé la situació de la crítica catalana és delicada i –com vàries veus del sector ens ho estan indicant des de fa temps- cal que viri a favor de la construcció d’un cànon i un mètode autònoms, la conjuntura actual esmena aquest viratge. I ho fa d’una manera immediata i incòmoda: el nus que evidenciava la crisi del diàleg de l’art català amb la realitat que ens conté, augmenta i pren força per la via de la urgència.
Ens serà progressivament impossible, considero, no fiscalitzar d’una manera exhaustiva els criteris que regeixen el fenomen cultural. I això cal tenir-ho en compte. D’una banda, de cara a la intensificació del tel superjoic que plana sobre el fet creatiu (en el sentit d’excés o de falta desmesurada de contingut polític i moral a la peça catalana); de l’altra banda, auguro una crisi de la cultura entesa com a entreteniment (en el sentit que perilla el teatre entès com a espai d’esbarjo o desconnexió).
Aquest trontollar de la situació escènica va ser clarament visible diumenge passat, a la funció Un dia qualsevol. En una hora i mitja de funció, la companyia Les Antonietes ens situa a la residència El Bon Repòs. Tres interns, en Mateu (Pep Ferrer), l’Ernest (Quimet Pla), la Solange (Imma Colomer) i la infermera Rosa (Annabel Castan) reflexionaran sobre la vida, la mort, la solitud i l’amistat.
El Teatre-Auditori va decidir apostar, com així em va semblar, pel valor segur. Peça absolutament canònica, humor lleuger, tragicomèdia agredolça adreçada diàfanament al públic habitual de la sala.
Si bé l’execució i el desenvolupament de l’argument varen ser òptims pel tipus de peça i la reacció del púbic va ser, en termes generals, l’esperada –a base de forçar, en certs moments, alguns acudits o picades d’ullet-, va ser inevitable sentir la raresa de l’ambient. El públic còmode català, tan habituat a normalitzar la cosa escabrosa i escatològica en escena (i més si la catarsi ve per la via de la comèdia), va veure’s lleugerament trasbalsat al notar que, enmig d’un estat d’alarma i al primer dia d’un cobrefoc que no sabem fins a quan s’estendrà, tota aquella menció a la mort, la solitud, l’avorriment o el tedi que abans era irònica, ara pren volada gairebé cínica o masoquista.
Aquesta funció –la segona de la temporada 2020-2021- va servir, primer de tot, per mostrar que el Teatre-Auditori està a l’alçada pel que fa a l’execució d’una pràctica artística segura. I això no és trivial.
Va mostrar, també, un cert vacil·lar del drama absolut català. Vacil·lar que, confio, la direcció del teatre sabrà veure com a oportunitat d’oferir una programació més variada, abordar certs segments d’espectadors una mica desplaçats del pati de butaques de Sant Cugat i per a enfortir l’essencial tasca cultural que la institució du a terme a la nostra ciutat.
Si bé la situació de la crítica catalana és delicada i –com vàries veus del sector ens ho estan indicant des de fa temps- cal que viri a favor de la construcció d’un cànon i un mètode autònoms, la conjuntura actual esmena aquest viratge. I ho fa d’una manera immediata i incòmoda: el nus que evidenciava la crisi del diàleg de l’art català amb la realitat que ens conté, augmenta i pren força per la via de la urgència.
Ens serà progressivament impossible, considero, no fiscalitzar d’una manera exhaustiva els criteris que regeixen el fenomen cultural. I això cal tenir-ho en compte. D’una banda, de cara a la intensificació del tel superjoic que plana sobre el fet creatiu (en el sentit d’excés o de falta desmesurada de contingut polític i moral a la peça catalana); de l’altra banda, auguro una crisi de la cultura entesa com a entreteniment (en el sentit que perilla el teatre entès com a espai d’esbarjo o desconnexió).
Aquest trontollar de la situació escènica va ser clarament visible diumenge passat, a la funció Un dia qualsevol. En una hora i mitja de funció, la companyia Les Antonietes ens situa a la residència El Bon Repòs. Tres interns, en Mateu (Pep Ferrer), l’Ernest (Quimet Pla), la Solange (Imma Colomer) i la infermera Rosa (Annabel Castan) reflexionaran sobre la vida, la mort, la solitud i l’amistat.
El Teatre-Auditori va decidir apostar, com així em va semblar, pel valor segur. Peça absolutament canònica, humor lleuger, tragicomèdia agredolça adreçada diàfanament al públic habitual de la sala.
Si bé l’execució i el desenvolupament de l’argument varen ser òptims pel tipus de peça i la reacció del púbic va ser, en termes generals, l’esperada –a base de forçar, en certs moments, alguns acudits o picades d’ullet-, va ser inevitable sentir la raresa de l’ambient. El públic còmode català, tan habituat a normalitzar la cosa escabrosa i escatològica en escena (i més si la catarsi ve per la via de la comèdia), va veure’s lleugerament trasbalsat al notar que, enmig d’un estat d’alarma i al primer dia d’un cobrefoc que no sabem fins a quan s’estendrà, tota aquella menció a la mort, la solitud, l’avorriment o el tedi que abans era irònica, ara pren volada gairebé cínica o masoquista.
Aquesta funció –la segona de la temporada 2020-2021- va servir, primer de tot, per mostrar que el Teatre-Auditori està a l’alçada pel que fa a l’execució d’una pràctica artística segura. I això no és trivial.
Va mostrar, també, un cert vacil·lar del drama absolut català. Vacil·lar que, confio, la direcció del teatre sabrà veure com a oportunitat d’oferir una programació més variada, abordar certs segments d’espectadors una mica desplaçats del pati de butaques de Sant Cugat i per a enfortir l’essencial tasca cultural que la institució du a terme a la nostra ciutat.