05
d'octubre
del
2020
Actualitzat
a les
10:00h
Com interactua l'art amb l'entorn natural? Fonent-se en ell o entrant-hi en conflicte. L'exposició Proper Paisatge, de l'artista santcugatenc Guillermo de Alfonso, ha aconseguit fer-se lloc a la Casa de Cultura després que el seu projecte fos escollit guanyador del Cicle d'Artistes Santcugatencs 2020.
Una mostra original, amb el Parc Natural de Collserola com a protagonista, que ha estat treballada a camí del bosc i dels tallers de la Casa Aymat. Parlem amb el jove artista de l'obra, el procés de creació i la situació del món artístic actual. L'exposició es podrà visitar fins al 29 d'octubre.
- La mostra es titula "Proper paisatge", per quin motiu?
- Buscava un títol atractiu i que cridés una mica l’atenció. La idea girava al voltant de la proximitat que resulta l'espai on es van deixar les teles, la muntanya de Collserola, ja que es tracta d'un entorn proper amb un vincle evident amb Sant Cugat que és on es feia el concurs. I alhora, jugar amb la paraula "proper" en el sentit de generació d'un futur paisatge cada vegada més artificial.
- Com va sorgir la idea?
- Doncs de forma causal. Les fotografies de les plantes les vaig fer, sense cap projecte en ment, en un jardí botànic de Menorca sobre espècies autòctones de l'illa. Més endavant, repassant-les a casa em van agradar tres d’elles i vaig decidir imprimir-les a gran escala sobre un material anomenat gasa de polièster per deixar-les en un bosc i veure què succeïa.
- Un any abandonades enmig de la natura...
- Durant aquest temps es podia percebre com les teles s’anaven esquinçant i com es fonien a poc a poc amb l’entorn. A més, el material de la tela és tan fi, que depenent de com li donés la llum, la imatge desapareixia i es filtrava deixant lloc a una mena d’holograma entremig dels arbres. S'arribava a un punt que no podies arribar a distingir exactament què era la fotografia i què és el que hi havia al darrere.
Va ser llavors quan em va sorgir un dubte: Puc explicar un entorn a partir d’un factor-temps que és el que queda plasmat en les teles? El desgast del sol, la pluja, les floridures...; traslladat a un altre espai físic completament diferent com una sala d’exposicions i descriure o generar un imaginari d’aquest lloc a una persona que no hagi estat mai al punt original?
- Un objectiu assolit perquè la idea va ser guardonada com a guanyadora del Cicle d’Artistes Santcugatencs 2020, no?
- Guanyar el concurs i saber que l’obra s’exposaria a la Casa de Cultura em va empènyer a continuar elaborant. Vaig enregistrar dues peces de vídeo que mostraven el pas del temps en les teles; acompanyades de dos àudios independents del lloc on estaven penjades. Volia complementar la idea generant més de discurs.
Segons visitava el lloc on havia col·locat les teles, inclús de vegades com a refugi personal, vaig començar a observar petits detalls que ningú s’hi fixaria a no ser que fos assidu. Me l'havia fet propi. Setmana a setmana podia veure clarament l’evolució de la vegetació de la zona i quedar fascinat com un esbarzer havia crescut un pam en pocs dies.
Aleshores se’m va ocórrer mapejar l’espai. A la universitat em vaig fer amb un metre-làser i vaig col·locar sobre un plànol els arbres, les teles, les falgueres... En acabar, vaig adonar-me'n que la sala expositiva era molt similar a l’espai, i només reduint-ho d’escala vaig aconseguir fer-ho encabir tal com és realment el lloc original.
- També hi ha unes escultures de formigó amb plantes plasmades, són del lloc real?
- Sí. Era un interès que tenia des de feia uns mesos, carvar en fusta algunes formes de plantes en negatiu i amb el formigó aconseguir el positiu; aquestes plantes es van convertir en falgueres i esbarzers del lloc.
Incorporant aquests elements es generava un nou llenguatge que funciona molt bé a nivell paisatgístic com a elements de recorregut que contrasten completament amb les gases lleugeres. Moviment i transparència en contraposició a l'element estàtic, pesat i artificial. Tot i això, per la forma i proporció d'aquestes peces esdevenen esveltes visualment i li treuen pes. Una interrelació de diferents elements i materials que generen l'entorn que volia reproduir.
- Hi ha alguna reivindicació al darrere de l'exposició?
- En un inici n’hi havia. Conscienciar a la societat de la llunyania presa cap a la naturalesa separant-se de l’entorn natural per relegar-lo a un espai més d’oci. Al final però, tampoc he volgut acabar forçant cap interpretació concreta. El que vull és que l’obra agradi estèticament i que pugui evocar qualsevol realitat dins de cadascú sense imposar una visió subjectiva pròpia.
- Quina visió té del sector artístic actual?
- Penso que últimament l’art contemporani s’ha convertit en un espectacle que ha quedat reduït a un cercle cultural de persones molt limitat. Jo em regeixo per la sinceritat i senzillesa, sense jugar amb la rocambolesca per se. Vull que la meva mare vingui, ho entengui i li agradi.
Una mostra original, amb el Parc Natural de Collserola com a protagonista, que ha estat treballada a camí del bosc i dels tallers de la Casa Aymat. Parlem amb el jove artista de l'obra, el procés de creació i la situació del món artístic actual. L'exposició es podrà visitar fins al 29 d'octubre.
- La mostra es titula "Proper paisatge", per quin motiu?
- Buscava un títol atractiu i que cridés una mica l’atenció. La idea girava al voltant de la proximitat que resulta l'espai on es van deixar les teles, la muntanya de Collserola, ja que es tracta d'un entorn proper amb un vincle evident amb Sant Cugat que és on es feia el concurs. I alhora, jugar amb la paraula "proper" en el sentit de generació d'un futur paisatge cada vegada més artificial.
- Com va sorgir la idea?
- Doncs de forma causal. Les fotografies de les plantes les vaig fer, sense cap projecte en ment, en un jardí botànic de Menorca sobre espècies autòctones de l'illa. Més endavant, repassant-les a casa em van agradar tres d’elles i vaig decidir imprimir-les a gran escala sobre un material anomenat gasa de polièster per deixar-les en un bosc i veure què succeïa.
- Un any abandonades enmig de la natura...
- Durant aquest temps es podia percebre com les teles s’anaven esquinçant i com es fonien a poc a poc amb l’entorn. A més, el material de la tela és tan fi, que depenent de com li donés la llum, la imatge desapareixia i es filtrava deixant lloc a una mena d’holograma entremig dels arbres. S'arribava a un punt que no podies arribar a distingir exactament què era la fotografia i què és el que hi havia al darrere.
La mostra es podrà veure fins el 29 d'octubre a la Casa de Cultura Foto: Sergi Baixas
Va ser llavors quan em va sorgir un dubte: Puc explicar un entorn a partir d’un factor-temps que és el que queda plasmat en les teles? El desgast del sol, la pluja, les floridures...; traslladat a un altre espai físic completament diferent com una sala d’exposicions i descriure o generar un imaginari d’aquest lloc a una persona que no hagi estat mai al punt original?
- Un objectiu assolit perquè la idea va ser guardonada com a guanyadora del Cicle d’Artistes Santcugatencs 2020, no?
- Guanyar el concurs i saber que l’obra s’exposaria a la Casa de Cultura em va empènyer a continuar elaborant. Vaig enregistrar dues peces de vídeo que mostraven el pas del temps en les teles; acompanyades de dos àudios independents del lloc on estaven penjades. Volia complementar la idea generant més de discurs.
Segons visitava el lloc on havia col·locat les teles, inclús de vegades com a refugi personal, vaig començar a observar petits detalls que ningú s’hi fixaria a no ser que fos assidu. Me l'havia fet propi. Setmana a setmana podia veure clarament l’evolució de la vegetació de la zona i quedar fascinat com un esbarzer havia crescut un pam en pocs dies.
Teles transparents, marcades pels efectes del temps i la natura Foto: Sergi Baixas
Aleshores se’m va ocórrer mapejar l’espai. A la universitat em vaig fer amb un metre-làser i vaig col·locar sobre un plànol els arbres, les teles, les falgueres... En acabar, vaig adonar-me'n que la sala expositiva era molt similar a l’espai, i només reduint-ho d’escala vaig aconseguir fer-ho encabir tal com és realment el lloc original.
- També hi ha unes escultures de formigó amb plantes plasmades, són del lloc real?
- Sí. Era un interès que tenia des de feia uns mesos, carvar en fusta algunes formes de plantes en negatiu i amb el formigó aconseguir el positiu; aquestes plantes es van convertir en falgueres i esbarzers del lloc.
Incorporant aquests elements es generava un nou llenguatge que funciona molt bé a nivell paisatgístic com a elements de recorregut que contrasten completament amb les gases lleugeres. Moviment i transparència en contraposició a l'element estàtic, pesat i artificial. Tot i això, per la forma i proporció d'aquestes peces esdevenen esveltes visualment i li treuen pes. Una interrelació de diferents elements i materials que generen l'entorn que volia reproduir.
- Hi ha alguna reivindicació al darrere de l'exposició?
- En un inici n’hi havia. Conscienciar a la societat de la llunyania presa cap a la naturalesa separant-se de l’entorn natural per relegar-lo a un espai més d’oci. Al final però, tampoc he volgut acabar forçant cap interpretació concreta. El que vull és que l’obra agradi estèticament i que pugui evocar qualsevol realitat dins de cadascú sense imposar una visió subjectiva pròpia.
- Quina visió té del sector artístic actual?
- Penso que últimament l’art contemporani s’ha convertit en un espectacle que ha quedat reduït a un cercle cultural de persones molt limitat. Jo em regeixo per la sinceritat i senzillesa, sense jugar amb la rocambolesca per se. Vull que la meva mare vingui, ho entengui i li agradi.