17
de juliol
del
2020
Sonen les campanes del monestir: són les deu. Per segona vegada consecutiva, els organitzadors de les Lectures Confitades fonen a fosc les llums d’un claustre ple. Aquesta nit es representen dues peces inèdites: Qui saltarà sense xarxa, de Cristina Juliana i Monòlegs de parella, d’Ignasi Roda.
El format i la temàtica dels textos, afirma la directora Dolors Vilarassau en una gravació prèvia a la funció, són una resposta a la inquietud de tot aquell que vol fer teatre en una situació tan complexa com l’actual. Monòlegs, diàlegs: modalitats que permetin preservar allò que ens quedi de salut —tant pel que fa a la física com pel que fa a la artística.
Sovint, però, el que generen les situacions complexes són escenaris de pur absurd i ironia. I això sembla ser l’eix vertebrador d’aquest cicle. La primera lectura, Qui saltarà sense xarxa, n’és un exemple flagrant. Interpretat per Martina Vilarassau, ens mostra el món d’una dona que, sentint-se buida i insignificant, decideix d’espiar els seus veïns amb un telescopi. A tall de melodrama à la Hitchcock, Qui saltarà sense xarxa se’ns acaba revelant una peça d’un humor acidíssim sobre la problemàtica de treure’s la vida i de l’èpica de l’acte heroic, amb un manelià rerefons.
Obviant el tractament d’una qüestió tan delicada com el suïcidi —entrant, potser, en el joc humorístic i histriònic que Juliana ens proposa—, cal destacar d’aquesta lectura el joc espacial que Vilarassau desenvolupa. Resignificar els objectes escènics, desdoblar personatges: una manera molt resolta de recordar-nos que el teatre no és només allò que passa sobre una tarima.
L’Ignasi Roda, escrivint i dirigint Monòlegs de parella, prolonga l’exploració espacial de la sessió. Ho fa, però, operant a la inversa: insistint en la contradicció que el text porta per títol, ens mostra un dispositiu escènic que el·lideix personatges. D’aquesta manera, amb un ús encertat dels recursos sonors, Roda aconsegueix fer-nos entendre els moviments de la història sentimental d’una parella.
Si bé la interacció d’un actor o actriu amb una veu en off sempre és un gest arriscat, Marta Uxan aconsegueix, amb la seva interpretació, resoldre les evidents dificultats a nivell de
versemblança que suposa el fet de relacionar-se amb una veu sense cos.
Trobo que, amb aquesta sessió, el cicle de Lectures Confitades aconsegueix trenar-se definitivament amb el teixit cultural del poble. Un estil i una temàtica concrets, un públic fidel i definit, i, sobretot, una innegable sensació d’evolució. Si bé la sessió anterior va servir per a definir les motivacions estètiques del projecte, aquesta ha servit per a mostrar una clara consciència pel que fa al reconeixement i dosificació dels recursos teatrals.
Sonen les campanes del monestir: són les onze. Mentre els espectadors que hem resistit a les quatre gotes de pluja que han caigut pleguem i anem cap a casa, penso que el festival Sant Cugat a Escena ens ha mostrat d’una manera irrefutable el potencial de la nostra ciutat.
Cal incentivar la producció cultural pròpia, cal atendre tots els públics, cal que no haguem de marxar fora per tal de veure o de fer teatre. I fer-ho dialogant amb els nostres espais, —com ha estat el cas amb aquesta sessió—, crec que és una manera molt bonica de mostrar-ho.
El format i la temàtica dels textos, afirma la directora Dolors Vilarassau en una gravació prèvia a la funció, són una resposta a la inquietud de tot aquell que vol fer teatre en una situació tan complexa com l’actual. Monòlegs, diàlegs: modalitats que permetin preservar allò que ens quedi de salut —tant pel que fa a la física com pel que fa a la artística.
Sovint, però, el que generen les situacions complexes són escenaris de pur absurd i ironia. I això sembla ser l’eix vertebrador d’aquest cicle. La primera lectura, Qui saltarà sense xarxa, n’és un exemple flagrant. Interpretat per Martina Vilarassau, ens mostra el món d’una dona que, sentint-se buida i insignificant, decideix d’espiar els seus veïns amb un telescopi. A tall de melodrama à la Hitchcock, Qui saltarà sense xarxa se’ns acaba revelant una peça d’un humor acidíssim sobre la problemàtica de treure’s la vida i de l’èpica de l’acte heroic, amb un manelià rerefons.
Obviant el tractament d’una qüestió tan delicada com el suïcidi —entrant, potser, en el joc humorístic i histriònic que Juliana ens proposa—, cal destacar d’aquesta lectura el joc espacial que Vilarassau desenvolupa. Resignificar els objectes escènics, desdoblar personatges: una manera molt resolta de recordar-nos que el teatre no és només allò que passa sobre una tarima.
L’Ignasi Roda, escrivint i dirigint Monòlegs de parella, prolonga l’exploració espacial de la sessió. Ho fa, però, operant a la inversa: insistint en la contradicció que el text porta per títol, ens mostra un dispositiu escènic que el·lideix personatges. D’aquesta manera, amb un ús encertat dels recursos sonors, Roda aconsegueix fer-nos entendre els moviments de la història sentimental d’una parella.
Segona sessió de les Lectures Confitades. Foto: Lali Puig
Si bé la interacció d’un actor o actriu amb una veu en off sempre és un gest arriscat, Marta Uxan aconsegueix, amb la seva interpretació, resoldre les evidents dificultats a nivell de
versemblança que suposa el fet de relacionar-se amb una veu sense cos.
Trobo que, amb aquesta sessió, el cicle de Lectures Confitades aconsegueix trenar-se definitivament amb el teixit cultural del poble. Un estil i una temàtica concrets, un públic fidel i definit, i, sobretot, una innegable sensació d’evolució. Si bé la sessió anterior va servir per a definir les motivacions estètiques del projecte, aquesta ha servit per a mostrar una clara consciència pel que fa al reconeixement i dosificació dels recursos teatrals.
Segona sessió de les Lectures Confitades. Foto: Lali Puig
Sonen les campanes del monestir: són les onze. Mentre els espectadors que hem resistit a les quatre gotes de pluja que han caigut pleguem i anem cap a casa, penso que el festival Sant Cugat a Escena ens ha mostrat d’una manera irrefutable el potencial de la nostra ciutat.
Cal incentivar la producció cultural pròpia, cal atendre tots els públics, cal que no haguem de marxar fora per tal de veure o de fer teatre. I fer-ho dialogant amb els nostres espais, —com ha estat el cas amb aquesta sessió—, crec que és una manera molt bonica de mostrar-ho.