Lectures confitades

No hi ha teatre si no hi ha complicitat entre escena i públic. No és en va que ens referim a les arts de l’espectacle com a arts efímeres: d’un instant efímer —d’emoció, d’empatia, de rebuig— depèn que allò que passa a l’escenari arribi a l’espectador.

‘Està bé’, se’m pot dir, ‘però si fa no fa això ho sap tothom’. I és que en aquest fet arrela la bellesa —o l’horror— del moment que estem vivint: fer cultura en un marc post confinament (però en plena pandèmia) vol dir alhora qüestionar i sotmetre’s als canvis i capricis del què entenem per complicitat.

Ahir, al claustre del Monestir, va tenir lloc la primera sessió de les Lectures confitades, una activitat que s’inscriu en el marc del festival Sant Cugat a escena. Durant una hora i davant d’un pati de butaques ple de gom a gom, es va interpretar una lectura dramatitzada de les peces I em pica la porta, de la dramaturga i directora Martina Vilarassau i Marit i muller, de l’escriptor Víctor Alexandre.

Ampliant les fronteres del que entenem per lectura dramatitzada, I em pica la porta relatava la història de l’Elisa (Gisela Figueras), una dona de 44 anys que, després d’haver trobat feina a un gimnàs, és sorpresa per una pandèmia global. Amb un tractament dels personatges i dels objectes escènics propers a la tècnica pantomímica i a la faula, Martina Vilarassau va fer dialogar les anomalies —o les noves normalitats—que ens han vingut donades per la crisi sanitària de la Covid-19 amb els dubtes i les angoixes que apareixen irremeiablement quan s’arriba a la mitjana edat —tot sota una òptica, va afirmar l’autora, profundament marcada per la tradició del teatre de l’absurd i de la reivindicació feminista.
 
Marit i muller, dirigida per Dolors Vilarassau, explora les diferències d’una parella divorciada —la Ivette (Míriam Alemany) i l’Enric (Carles Martínez)— amb un estil clarament marcat per la nova comèdia francesa: una taula, dues copes de vi i una nit per a furgar on mai s’havia furgat. En un text ple de referències i oscil·lant entre la cosa més prosaica i el pastiche més elevat, Alexandre es proposa, d’una banda, tractar des de l’hil·larant la tragèdia humana i, per l’altra, mostrar que la cultura ens és un bé essencial.

Més enllà del funcionament de les ficcions que van desplegar-se, el primer passi de les Lectures Confinades va ser un profund gest de valentia. La comèdia és un gènere que demana participació del públic —tant pel que fa amb els actors com pel que fa als espectadors. Fer una proposta de l’estil amb una platea enmascarada i aconseguir no només aplaudiments sinó riures i mirades de complicitat entre desconeguts és un mèrit que s’ha de reconèixer necessàriament.

I, a parer meu, aquest és el fenomen a tenir en compte pel que fa al Sant Cugat a escena. Amb la sessió d’ahir, es va fer palès que l’espectador santcugatenc està disposat a seguir nous protocols per tal de no haver de renunciar a la cultura; de la mateixa manera, es va demostrar que la nova normalitat no farà que els artistes de la ciutat deixin de crear ni de buscar maneres d’arribar a la gent. 
 
Així doncs, crec, l’únic que hem de fer és continuar promovent aquests esdeveniments, assegurar-nos que fem arribar la cultura a tots els públics i acompanyar-nos i fer-nos costat fins que anar al teatre ens deixi de semblar una cosa excepcional.

Lectures confitades és una activitat que s’emmarca en el festival Sant Cugat a escena i que tindrà lloc al Claustre del Monestir, tots els dijous fins al 23 de juliol, de 22:00 a 23:00 hores.