Crítica teatral

El valor de «Mujer de rojo sobre fondo gris» és pensar: pensar, i fer pensar

"Un total domini de la dicció i dels ritmes dramàtics van aconseguir dotar de sentit a la pregunta: per què cal anar a veure aquesta peça ara?"

per Pol Vouillamoz , Sant Cugat , 3 de març de 2020 a les 11:00 |
Mujer de rojo sobre fondo gris al Teatre Auditori de Sant Cugat. | Cedida
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La idea etèria de la peça total (operació de translació del món literari al teatral, quan el teatre encara era considerat literatura sense cap mena de complex) fa temps que sembla ser un d’aquells vestigis, una d’aquelles nostàlgies que ens arriben en forma de reverberació o de record mal paït. Una cosa del passat—una manera d’entendre l’art que ara que hem descobert les meravelles de bastir i ensorrar realitats al ritme frenètic del pensament (i del visionat) fictici ens allunya de la potència civilitzadora del drama.

En aquest context, escenificar un text que neix d’aquest terreny volgudament universal —o

universalitzador— té dos possibles escenaris de rebuda. L’aclaparament, la manca manifesta d’identificació o, com va passar divendres passat al Teatre-Auditori, files i files del pati de butaques aplaudint de peu.

Desgranant subtilíssimament un monòleg de 90 minuts, servint-se de l’austeritat i d’anys d’experiència per dotar amb el més mínim gest el text d’una humanitat commovedora, el reconegut actor José Sacristán va fer aparèixer davant d’una sala plena el Nicolás de Señora de rojo sobre fondo gris, de Miguel Delibes.


Dic ‘va fer aparèixer’ i no ‘va encarnar’ perquè, als seus 82 anys, va aconseguir posar de manifest l’essència del monòleg: l’expectativa dramàtica ha d’estar sempre al servei de la constant construcció del receptor. Lluitant amb el gest propi de qui se sap sabut contra l’imperatiu de la pantalla de sobretitulació, Sacristán ens va fer ipso facto còmplices dels turments de Nicolás: un pintor que, després de la mort de la seva dona, no torna a trobar la inspiració.

Amb un inici sospitós, que ens condueix al melodrama nostrat, tant l’actor com el propi text de Delibes esquiven tota predicció de l’espectador bastint alhora una riquíssima dimensió fictícia —a on els personatges anaven apareixent perquè calia que apareguessin— i una aferrissada crítica política a l’Espanya franquista.


Un total domini de la dicció i dels ritmes dramàtics van aconseguir dotar de sentit a la pregunta: per què cal anar a veure aquesta peça ara? I és que, contrària a la museïtzació o a l’actualització forçada, Señora de rojo sobre fondo gris respectava profundament la distància històrica que ens separa dels primers anys de la Transició permetent així un cert diàleg amb el nostre passat.

Tot i així, si bé a nivell textual i interpretatiu l’espectacle va ser impecable, a nivell escènic va caure una mica en la reiteració. Si bé la mà de José Sámano va ser encertadíssima en molts moments —a destacar el pes emocional de l’atmosfera generada—, la peça naixia en una fragilitat que, al meu parer, no va acabar de ser atesa per la via de la repetició de missatges o codis projectats a l’espectador.

L’efectivitat d’aquesta proposta no rau només en les virtuts interpretatives o en el tractament de certes debilitats de l’ànima humana. El valor de Mujer de rojo sobre fondo gris és prendre aquestes debilitats; és deixar de voler ser un artista total per a fer una peça total: per pensar sobre art, sobre cultura, sobre amor i sobre sexe, sobre la vellesa i la bellesa, sobre solitud i exili, sobre política i repressió. Pensar: pensar, i fer pensar. Si podeu, aneu-la a veure.

 

Participació