24
de febrer
del
2020
Actualitzat
a les
10:46h
Fer que Segarra torni sense fer-nos tornar a Segarra: aquest sembla ser el repte —completament assolit— de Jordi Prat i Coll respecte la seva peça La rambla de les floristes. Més sentit que sentimental, inofensivament irreverent en alguns moments i profundament solemne en d'altres, el muntatge que va arribar divendres passat al Teatre-Auditori és un clar exemple de què vol dir dialogar amb la nostra tradició: teixir un dispositiu escènic que no contribueixi a fossilitzar el text ni a transgredir-lo per transgredir-lo. Comparar, respectar: reflexionar.
Decidit en l'escomesa de recuperar clàssics del teatre català, Prat i Coll decideix deixar les costures d'aquest diàleg a la vista. Pren una obra (estrenada poc després de que Companys proclamés l'Estat Català) que està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa (1868) amb la què, després de tres dècades, es posa fi al regnat d'Isabel II. Per a pensar-hi.
Centrada en la figura d'una florista de la Rambla —que Rosa Boladeras encarna d'una manera excepcional—, la peça posa el focus en com un carrer esdevé mirall i alhora columna vertebral d'una ciutat com és Barcelona. En una situació política absolutament convulsa, com han de conviure les diferents classes socials i com aquest fet afecta el sentiment de nació?
L'ús de la codificació interpretativa serveix a Prat i Coll per a generar un vel referencial absolutament heterogeni que posa de relleu l'evident ressò que La rambla de les floristes té en els nostres dies. Respectant el vers de Segarra, carregant d'emoció les cesures de tal manera que tota cantarella artificial es perdessin a favor d'una vera expressivitat i mantenint el lèxic original, la peça aconseguia la identificació del públic per via de combinar-ho amb un registre absolutament contemporani i ple de referents actuals.
L'espai escènic i el seu aprofitament, així com l'ús de la música en directe com a element narratiu no només enriqueixen la proposta estètica. D'una banda, tenen un valor discursiu innegable; d'una altra, allunyen La rambla de les floristes de la regió del costumisme i de la peça museitzada i n'extreu el valor, la passió i l'emoció...
Tot i tenir un estil molt concret —molt procliu, doncs, a suscitar emocions vàries en funció del gust de l'espectador—, La Rambla de les floristes marca, al meu parer, un dels possibles bons camins per a recuperar el nostre teatre i la nostra llengua com a llengua de cultura. Sense cap mena de dubte, aquest ha estat un dels millors espectacles de la temporada.
Decidit en l'escomesa de recuperar clàssics del teatre català, Prat i Coll decideix deixar les costures d'aquest diàleg a la vista. Pren una obra (estrenada poc després de que Companys proclamés l'Estat Català) que està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa (1868) amb la què, després de tres dècades, es posa fi al regnat d'Isabel II. Per a pensar-hi.
Centrada en la figura d'una florista de la Rambla —que Rosa Boladeras encarna d'una manera excepcional—, la peça posa el focus en com un carrer esdevé mirall i alhora columna vertebral d'una ciutat com és Barcelona. En una situació política absolutament convulsa, com han de conviure les diferents classes socials i com aquest fet afecta el sentiment de nació?
L'ús de la codificació interpretativa serveix a Prat i Coll per a generar un vel referencial absolutament heterogeni que posa de relleu l'evident ressò que La rambla de les floristes té en els nostres dies. Respectant el vers de Segarra, carregant d'emoció les cesures de tal manera que tota cantarella artificial es perdessin a favor d'una vera expressivitat i mantenint el lèxic original, la peça aconseguia la identificació del públic per via de combinar-ho amb un registre absolutament contemporani i ple de referents actuals.
L'espai escènic i el seu aprofitament, així com l'ús de la música en directe com a element narratiu no només enriqueixen la proposta estètica. D'una banda, tenen un valor discursiu innegable; d'una altra, allunyen La rambla de les floristes de la regió del costumisme i de la peça museitzada i n'extreu el valor, la passió i l'emoció...
Tot i tenir un estil molt concret —molt procliu, doncs, a suscitar emocions vàries en funció del gust de l'espectador—, La Rambla de les floristes marca, al meu parer, un dels possibles bons camins per a recuperar el nostre teatre i la nostra llengua com a llengua de cultura. Sense cap mena de dubte, aquest ha estat un dels millors espectacles de la temporada.