1 de 10
opinió

El dret a l'habitatge i les ocupacions il·legals

per Carmel Montllor Nogués, Sabadell, Catalunya | 8 de novembre de 2022 a les 12:00 |

«Gestionar amb objectivitat les ocupacions il·legals és la millor alternativa per evitar els populismes de tots colors i resoldre un problema complex»

Un dels problemes més greus d'aquest país és l'augment significatiu de les desigualtats, que té el seu origen en la crisi econòmica del 2008 i que s'ha agreujat a posteriori pels efectes adversos de la pandèmia, la inflació i la guerra d'Ucraïna, i un dels àmbits en el qual més ha incidit és en el de l'habitatge, amb especial rellevància en els sectors més vulnerables de la població. Els preus de compra i de lloguer s'han disparat, superant amb escreix la barrera del 30%, percentatge màxim dels ingressos que, segons els experts, una família ha de dedicar a aquesta despesa per tenir una economia equilibrada, a la qual cosa s'hi afegeix el reduït parc d'habitatges socials en comparació al nostre entorn (dades 2020: 2,5% a Espanya, 9% a Polònia, 17% a França i 30% a Països Baixos) i l'elevat volum d'habitatges buits de llarga durada, propietat en bona part de grans tenidors (actualment 32.800 a Catalunya).

Des del meu punt de vista, la solució d'aquest problema d'emergència residencial, que qüestiona la cohesió social i el propi model de societat, implica ser molt més agosarats i actuar en els quatre àmbits següents:
  1. Intensificar la construcció d'habitatges socials de lloguer, aprofitant tots els recursos disponibles, inclosa la col·laboració publicoprivada. Si bé els ajuntaments estan fent un gran esforç, cal millorar el seu finançament, incrementar les aportacions econòmiques de l'Estat i de la Generalitat destinades aquesta finalitat i agilitzar els acords polítics i els procediments administratius. Davant la magnitud del problema, cal ser honestos i reconèixer que les administracions públiques no han estat prou a l'altura.     

  2. Buscar, en el marc de llei, la millor forma de posar al servei de l'interès general els habitatges buits de llarga durada, perquè els ajuntaments puguin incrementar el parc de lloguer i disposar d'alternatives en els desnonaments, que legalment són inevitables, i això implica focalitzar l'atenció en els grans tenidors (entitats financeres i fons d'inversió). Com a societat hem de recuperar el màxim possible de la pèrdua de 60.000 euros, generada per l'aportació econòmica de l'Estat a la banca durant la crisi del 2008, i eliminar l'especulació que hi ha al darrere dels immobles que romanen buits de forma prolongada. La solució passa per la cessió temporal o definitiva d'aquests habitatges als ajuntaments i a la Generalitat. Cas a part és el de la Sareb, l'anomenat “banc dolent”, propietat en més d'un 50% de l'Estat, que es va quedar una part significativa dels “habitatges tòxics” de la banca per sanejar els seus balanços. Si bé en la declaració de principis d'aquesta societat es valoren les estratègies de cessió d'habitatges a entitats públiques i privades no lucratives per motius d'utilitat social, el percentatge no queda concretat i el procediment és força feixuc. Cal ser més agosarat, incrementant i agilitzant la cessió d'habitatges o plantejant inclús el seu traspàs íntegre al sector públic.      

  3. Clarificar la normativa legal fonamentada en la Constitució, que reconeix el dret a l'habitatge (art. 47) i el dret de la propietat privada supeditat a la seva funció social (article 33), i agilitzar el funcionament de la justícia, perquè quan aquesta és lenta inevitablement s'acaba convertint en injusta. Els canvis legals que s'estan plantejant en el Congrés van en aquesta direcció. Destaquen la creació de jutjats i fiscals especialitzats en les zones geogràfiques més afectades o el desallotjament en un màxim de 48 hores decretat per un jutge a petició del propietari, de la comunitat de veïns o de la policia, si els ocupants no presenten un títol jurídic acreditatiu del seu dret i sempre que a l'immoble no hi hagi menors o persones vulnerables. En aquest cas, el jutge ha d'avisar als serveis socials de l'ajuntament per trobar una alternativa residencial. 

  4. Afrontar amb objectivitat i rigor la qüestió de les ocupacions, partint de la base que totes són il·legals i que sempre s'ha de complir la llei, però procedint de forma diferent si es tracta d'ocupacions socials  o d'ocupacions conflictives. En el primer cas, l'acció té el seu origen en la necessitat i s'ha de protegir a la vegada el dret a la propietat i al dret a l'habitatge, garantint una solució digna a les persones ocupants. En el segon cas, al darrere hi ha la comissió d'un delicte greu, motivat per la pertorbació de la convivència social o per la utilització de l'immoble amb finalitats delictives. Aquestes últimes són poques, és cert, però menystenir-les, malmet les relacions veïnals, reforça el discurs de l'extrema dreta i debilita les argumentacions per gestionar adequadament el conjunt de les ocupacions. 
Defensar la tolerància sense mititzacions amb totes les ocupacions com a forma d'empatitzar amb la pobresa, argumentant que la major part són per necessitat o que les tres quartes parts corresponen a habitatges buits de grans tenidors, és renunciar a una societat equilibrada, justa i segura, que ha de prioritzar la resolució de la manca habitatge social, però també actuar amb rigor amb les ocupacions conflictives. Cal tenir present que la seguretat no és patrimoni de la dreta, perquè és inherent a l'ordre social i si bé no tots els ordres són justos, no hi ha justícia sense ordre.
 
Aplicar els criteris esmentats i gestionar amb objectivitat les ocupacions il·legals és la millor alternativa per evitar els populismes de tots colors i resoldre un problema complex, que té el seu origen en l'especulació immobiliària i que ha fet inaccessible a moltes persones el dret a disposar d'un habitatge digne.

 

Participació