opinió

Què cal fer amb el patrimoni arquitectònic de Sabadell. El cas de l'Artèxtil

«Considerar l’aportació econòmica de l’Ajuntament no com una despesa difícil de recuperar, sinó com una inversió generadora de beneficis addicionals»

per Carmel Montllor Nogués, Sabadell, Catalunya | 23 de novembre de 2021 a les 12:00 |
Durant els quaranta anys de franquisme i al marge de casos concrets, com la campanya reeixida per salvar la Casa Duran del carrer del Pedregar, Sabadell no es va distingir per tenir cura del seu patrimoni arquitectònic. Aquesta situació va canviar amb l’arribada de la democràcia, si bé això no va evitar que, a causa de la pressió immobiliària, es perdessin edificis significatius, com la Casa Mena Claramunt del carrer Latorre.

La conscienciació ciutadana per valorar el patrimoni sempre ha estat important, sigui de forma individual o a través d’entitats de la ciutat, com la Fundació Bosch i Cardellach, l’Associació Cultural Can Feu o l‘Associació Amics del Ripoll, per posar alguns exemples.

Conservar el patrimoni arquitectònic no és una qüestió fàcil, perquè sol ser de titularitat privada, per la qual cosa l’Ajuntament ha de buscar la implicació dels propietaris o d’altres administracions o ha d’assumir la compra. No obstant això, la seva conservació és molt rellevant, perquè és el reflex de la història de la ciutat, i cal gestionar-la adequadament per evitar la degradació o la desaparició. 

Des del meu punt de vista i sobre la base de que els experts recomanen flexibilitat i suport econòmic a la rehabilitació, el procediment més adequat de gestió és el següent:


- Establir una normativa clara amb la participació ciutadana per catalogar i protegir el patrimoni arquitectònic. En el cas de Sabadell tenim el Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i Catàleg de béns arquitectònics, arqueològics i ambientals de Sabadell (PEPS).

- Considerar que el millor instrument per a la conservació d’un edifici singular és donar-li un ús concret, que respongui a un interès públic o privat, tenint present que les característiques essencials de l’immoble s’han de conservar, però que una normativa excessivament rígida pot ser contraproduent, perquè limita la seva utilització i accentua el risc de degradació. A Sabadell tenim projectes reeixits en l’àmbit públic, com la Casa Ponsà (Arxiu Històric de Sabadell), el Vapor Badia (biblioteca pública), el Despatx Lluch (Oficina d’Atenció Ciutadana), o la masia de Can Roqueta, (Fundació Atendis), i en l’àmbit privat, com el Vapor Sampere o els edificis propietat de la Fundació 1859 Caixa Sabadell.

- Prioritzar solucions que no impliquin la compra municipal per no carregar el pressupost i intentar que siguin altres administracions públiques o la iniciativa privada les que assumeixin aquesta tasca. La concessió de subvencions per a la rehabilitació pot ser un instrument vàlid per incentivar als propietaris. Un exemple a Sabadell el tenim en l’Escola Superior de Disseny ESDi, situada a l’edifici del Condicionament i Docks de la Gran Via.      

- Assumir la compra per part de l’Ajuntament sempre que es disposi a priori d’un ús concret o hi hagi la voluntat de buscar-lo a curt o mig termini. Carregar el patrimoni municipal d’immobles és un risc, perquè després no sempre és possible afrontar el seu manteniment. A Sabadell hi ha compres d’aquestes característiques amb un destí definit, com la Fàbrica Sallarès i Deu (Escola de Restauració) i l’Artèxtil (grau d’Infermeria de la UAB), lligades a fons europeus Next Generation, com el Castell de Can Feu, pendents de resolucions judicials, com la caserna de la Guàrdia Civil o sense destí concret, com el Vapor Pissit, la Casa Grau o la Maternitat, cedida per l’Estat.

- Destinar un import anual a la conservació del patrimoni arquitectònic, assumint que en situacions molt excepcionals, com la crisi econòmica del 2008 o la crisi de la pandèmia del 2020, aquest import es pot retallar per una qüestió de prioritats.

El cas de l’Artèxtil serveix per il·lustrar la situació actual de Sabadell. L’immoble el va comprar l’Ajuntament en l'anterior mandat per preservar la seva conservació, pagant per cert un sobrecost important de difícil justificació, i ara està previst ubicar-hi un grau d’Infermeria de la UAB, per la qual cosa s’ha signat un acord de cessió per cinquanta anys, assumint el municipi una part de les depeses de condicionament. L’edifici està ben situat, perquè queda a prop de l’Hospital Taulí i de l’Institut d’Investigació i Innovació d’aquest hospital, que s’ubicarà en la nau Bosser, situada al costat de la Torre de l’Aigua, contribuint així a la creació en aquesta zona d’un campus urbà de Ciències de la Vida i de la Salut.

Apostar per la sanitat és fonamental, perquè a part de cobrir una necessitat social rellevant, és una activitat generadora de riquesa i de llocs de treball de qualitat. En aquest sentit, cal remarcar la importància d’actuar amb flexibilitat, per compaginar conservació i adequació funcional, i de considerar l’aportació econòmica de l’Ajuntament no com una despesa difícil de recuperar, sinó com una inversió generadora de beneficis addicionals. Oportunitats d’ús per un immoble d’aquestes característiques són difícils de trobar i perdre-la o diluir-la en el temps seria un greu error.

Conservar un edifici sense donar-li un ús és insostenible si els recursos econòmics disponibles són limitats, com és el cas d’un ajuntament de les nostres característiques, perquè al final hi ha el risc de perdre també l’edifici per la dificultat de garantir el seu manteniment.

 

Participació