opinió

​Ni autocrítica, ni voluntat d'esmena

«És raonable deduir que sense les retallades, probablement s'hagués evitat part del patiment i de les morts»

per Manuel Navas , 6 de maig de 2020 a les 16:00 |
Per si hi havia algun dubte, la Covid-19 ha deixat al descobert les manques del sistema nacional de salut que va ser una de les grans víctimes de les polítiques neoliberals aplicades en les últimes dècades fruit de la crisi financera de 2008. De la despesa pública de tot l'estat espanyol de sanitat, el 92,64% correspon a les comunitats autònomes que té transferides les competències en aquesta matèria.

El com es gestiona i el perquè és així i no d'una altra manera, depèn dels criteris dels governs autonòmics, a Catalunya de la Generalitat (que en 33 dels darrers 40 anys, ha estat en mans de la dreta) i que ningú s'engany: la distribució de les partides pressupostàries és sempre una decisió política que respon a la doctrina econòmica que es defensa i que si ens cenyim al que s'ha aplicat a Espanya i Catalunya, és el ideari neoliberal.


Les dades objectives i contrastables que disposem sobre la gestió duta a terme a Catalunya respecte a la sanitat pública i afers socials són: retallades de 5.135 milions d'euros entre 2009 i 2017; el nombre de sanitaris va baixar 2.407 i es van tancar 1.170 llits hospitalaris; privatitzacions i externalitzacions de serveis; llistes d'espera interminables; marginació de l'assistència primària; urgències tercermundistes; instauració del copagament sanitari; menyspreu del personal sanitari (retallades de drets laborals, socials i econòmics); bastida de residències antisocials (el 90% de les places de gestió està en mans privades); l’amiguisme i les portes giratòries polítiques; etc.

Cadascun d'aquests fets ha contribuït a la configuració de la sanitat pública i als serveis socials que patim aquests dies. Res és casual, sinó causal. Res arriba caigut del cel, sinó decidit per persones perpetradores de les mesures d'austeritat de les últimes dècades: Pujol, Mas, Puigdemont, Torra i els seus braços executors com Carmela Fortuny, Josep Maria Padrosa, Josep Lluis Claries, Boi Ruiz, Josep Arqués, Francesc Brosa i un llarg llarg nombre de noms amb magnífics sous i estatus, ensinistrats per dur a terme les retallades la conseqüència de les quals en residències, hospitals, assistència primària i serveis socials, són evidents.


Amb aquests antecedents, és impossible no establir una relació causa-efecte entre les macances d'infraestructures i personal sanitari, amb les precàries condicions amb les quals s'ha de fer front a la pandèmia, i és raonable deduir que sense les retallades, probablement s'hagués evitat part del patiment i de les morts, això sumat a la passivitat per dotar d’equipaments al personal sanitari i la imperdonable gestió de les residències (la paràlisi cerebral política per actuar davant les morts en cadena és imperdonable), conformen un argumentari per exigir responsabilitats polítiques i presumiblement penals i civils als polítics que correspongui per les conseqüències de les seves decisions i gestió.

I a tot això, la manca inaceptable d’autocrítica pública dels culpables deixa al descobert el seu talant ruin (des de les infames declaracions del Sr. Boi Ruiz netejant-se les mans de la situació a la qual va conduir la sanitat pública amb les seves retallades fins a les declaracions d'Eduard Pujol sobre les llargues llistes d’espera “ens distraiem amb coses que no són essencials” entre d’altres). Els fets desqualifiquen les excuses victimistes, carregant les culpes a "d'altres" o supermacisme i anul·len els relats i les cortines de fum per eludir responsabilitats. 

A la societat civil i els moviments socials els corresponen el paper d’actors principals en la denúncia dels culpables, exigir responsabilitats i depuracions i reivindicar un gir de 180 graus en la política sanitària i serveis socials per aconseguir una sanitat pública de qualitat, amb recursos necessaris i abordar des d’una perspectiva pública-social la gestió dels geriàtrics i no privada-econòmica com s’està produint des de MUTUAM (empresa que per la quantitat  de directius i exconvergents sembla una franquícia de CiU) amb l’objectiu d’integrar-los com a servei públic i en mans públiques.

Que el Vallés Occidental-est, és clarament deficitari en equipaments i ha rebut un tracte discriminatori incomprensible de la Generalitat, és conegut. Els problemes generals de la sanitat pública i serveis socials, incideixen de manera especial en el territori com el greuge comparatiu amb la resta de Catalunya en ratio de llits (calen 500 per equiparar-nos a la mitjana i urgeix la construcció de l’Hospital Ernest LLuch a Cerdanyola i Ripollet) o la construcció de centres d'assistència primària que manquen o que Sabadell no es disposi de cap residència pública (hospital i residència els venen reivindicant des de fa anys les plataformes per la sanitat pública i el moviment veïnal) o la necessitat de centres de dia i habitatges assistits, etc.

Un panorama desolador que exigeix respostes i que la Generalitat no ha recollit en els pressupostos aprovats fa uns dies. Com estan en el seu núvol, segueixen ignorant la necessitat de fer el gir copernicà a les polítiques socials i econòmiques que la societat necessita. Sembla que no han après gran coses d'aquesta crisi. A la societat civil li queda seguir denunciant, reivindicant, mobilitzant i proposant.

 

Participació