Opinió

Ona llarga

«I en aquest nou espectre ple de dials, l'ofici continua viu perquè hi ha oients i perquè molts dels seus professionals encara tenen, malgrat les condicions econòmiques i la situació laboral precària, aquella passió narrativa imprescindible: el ritme i el to»

per Ricard Ustrell , 12 de febrer de 2017 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tinc un amic que escolta la ràdio cada dia de la setmana. Els diumenges al matí; els dilluns i dimarts, vespres i nits; els dimecres, tot el dia; els dijous i divendres, sobretot els migdies. I el dissabte, quan hi ha la TDP. Sempre ho fa així. I escolta tot tipus d'emissores, lliures, públiques i, fins i tot, privades.

Aquest dilluns 13 de febrer se celebra per quart any consecutiu allò que la UNESCO va declarar com el dia mundial de la ràdio. Ja era hora que fos així. És el mitjà que més ens acompanya en el nostre dia a dia.


Quan entro a casa i veig el transistor antic em ve al cap l'olor de sopa que cuinava la meva àvia. Quan pujo al cotxe i escolto M-80 penso en les meves primeres vegades. Em desperto recordant els editorials de l'Antoni Bassas, temps en què encara s'aixecaven temes propis a les cadenes. Per Sant Esteve, torno tard de casa els tiets i pagaria per tornar a sentir els Assassins del calendari, de Quim Monzó i Sergi Pàmies els festius intersetmanals. I encara més: quan em poso a preparar el sopar, l'engego sempre enyorant el ritme tranquil del Joan Barril.

Tot el dia en parlaria. És l'amant que mai falla, l'amic que sempre que truques despenja. La ràdio s'ha atrevit a tallar cançons per informar-nos d'una última hora i el que ens ha explicat més coses sobre la vida. Els de la meva generació m'entendran quan els digui: Prohibit als pares.


És un so que m'ha entrat subtilment, d'una forma natural i quotidiana, i per això el compromís amb ella se'm renova constantment. Encara que hagin marxat de la graella formats que trobo a faltar i que van acabar alterant els meus hàbits, continuo fidel al mitjà i no sabria desprendre-me'n.

L'actual oferta radiofònica a casa nostra, en català però també en castellà, és bona. El dilema el tinc a les 12 del migdia, entre l'APM i La Competència. La resta ho tinc bastant clar. I en aquest nou espectre ple de dials, l'ofici continua viu perquè hi ha oients i perquè molts dels seus professionals encara tenen, malgrat les condicions econòmiques i la situació laboral precària, aquella passió narrativa imprescindible: el ritme i el to.

Per això avui celebro el dia mundial de la ràdio. Perquè l'estimo. I aquest, diuen els que hi entenen, que és el principi que ho mou tot. Sintonia i comencem.

 

Ricard Ustrell
Periodista sabadellenc. Director i presentador d'El Suplement de Catalunya Ràdio. A Twitter: @ricardustrell.
09/06/2018

Una monarquia i dues repúbliques

18/04/2018

Als nostres pares

16/07/2017

S2 Barcelona

02/07/2017

El relat dels Jocs Olímpics

18/06/2017

Per què m'agrada treballar a Catalunya Radio

04/06/2017

El doble atemptat a Londres

21/05/2017

Morir dignament

07/05/2017

Oblidar-se a un mateix

23/04/2017

Perdó

09/04/2017

​Polifonia de fonts

Participació