09
de setembre
del
2016
La sabadellenca d'adopció Muriel Casals ha rebut aquest dijous, malauradament a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat. La cerimònia s’ha fet al Palau de la Generalitat amb presència de més de 300 persones a només tres dies de la Diada. El president, Carles Puigdemont, ha retut homenatge a qui tan bé va saber expressar un temps nou a Catalunya. “És algú amb qui hem recorregut angoixes i esperances”, ha dit el president, i “el buit costa d’omplir”, tot fent seves les paraules que, amb motiu de la seva mort, va dir l’expresident Artur Mas: “La Muriel era la millor de tots nosaltres”.
L’exconseller Andreu Mas-Colell ha fet la glossa de l’homenatjada, de qui ha dit que per ell va ser “una finestra sobre el món”. Ha destacat el vessant acadèmic de Casals, que com a economista, va ser sobretot una historiadora de l’economia. Ha rememorat les recerques que va fer sobre la indústria tèxtil llanera, convençuda com estava que per entendre el passat de Catalunya calia entendre el seu passat industrial. Ha ponderat les qualitats personals, ben conegudes per tots els qui la van tractar, d’empatia i capacitat d’escoltar, i ha fet promesa que “arribarem on ella volia, seguirem junts” fins assolir els seus objectius.
La filla, Laia Gasch, i el nét, Max, han rebut la Medalla d’Or de mans del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Laia Gasch ha compartit el guardó amb els joves, amb els artistes, i amb tots els qui han compartit els anhels de la Muriel, que sempre volia “cuidar la llavor i propagar-la”. Roger Mas ha aportat el vessant musical a la cerimònia amb Ella té un cel als ulls, Volant i Plus ultra en el que han estat els moments més emotius de l’acte.
Una dona que va ser pont
La vida de Muriel Casals (1948-2016) va donar un gir dramàtic el 30 de gener passat, quan va patir un absurd atropellament a Barcelona. Feia poc que havia estat elegida presidenta de la comissió del Procés Constituent del Parlament, on havia arribat amb les eleccions del 27-S. Nascuda a Avinyó, filla d’un republicà exiliat i d’una mestra de la França republicana, arrels que la van fer créixer per esdevenir activista en defensa dels valors de progrés i de nació.
Va ser, com moltes joves antifranquistes, militant del PSUC, alhora que es formava com a economista i adreçava el seu camí professional cap a la docència universitària a la UAB.
Políticament, va ser sempre persona de fronteres. Quan el PSUC es va rebatejar com a ICV, hi va militar, però situada cada cop més en aquell espai independentista compartit amb ERC. Com a pensadora de l’economia no era gens doctrinària, però en anys de predomini neoliberal, Muriel Casals no amagava la seva identificació amb els corrents més progressius del keynesianisme i l’intervencionisme socialdemòcrata.
Va ser sempre un exponent d’allò que tantes vegades anomenem societat civil. Però de la més activa i crítica, participant en diversos processos de renovació d’entitats representatives del teixit cívic. Va ser tresorera austera i alhora ambiciosa de la junta de l’Ateneu Barcelonès, membre de l’equip rectoral de la UAB i finalment presidenta d’Òmnium Cultural, exercint un paper clau en el posicionament de l’entitat a favor del procés sobiranista.
Tot això la va convertir en una de les figures més representatives del procés i, sobretot, de les transformacions produïdes en la societat catalana els darrers anys. Quan, en els inicis de la legislatura, es van evidenciar les dificultats dins del mateix bloc sobiranista, la seva va ser una veu escoltada per totes les altres. Per això han estat tan escaients els versos cantats d’“Ella té un cel als ulls” cantats per Roger Mas en l’acte d’avui: “Si tot sembla perdut,/ i s’estreny el laberint,/ens agafem de la mà/i saltem junts”.
L’exconseller Andreu Mas-Colell ha fet la glossa de l’homenatjada, de qui ha dit que per ell va ser “una finestra sobre el món”. Ha destacat el vessant acadèmic de Casals, que com a economista, va ser sobretot una historiadora de l’economia. Ha rememorat les recerques que va fer sobre la indústria tèxtil llanera, convençuda com estava que per entendre el passat de Catalunya calia entendre el seu passat industrial. Ha ponderat les qualitats personals, ben conegudes per tots els qui la van tractar, d’empatia i capacitat d’escoltar, i ha fet promesa que “arribarem on ella volia, seguirem junts” fins assolir els seus objectius.
La filla, Laia Gasch, i el nét, Max, han rebut la Medalla d’Or de mans del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Laia Gasch ha compartit el guardó amb els joves, amb els artistes, i amb tots els qui han compartit els anhels de la Muriel, que sempre volia “cuidar la llavor i propagar-la”. Roger Mas ha aportat el vessant musical a la cerimònia amb Ella té un cel als ulls, Volant i Plus ultra en el que han estat els moments més emotius de l’acte.
Vídeo #homenatgeMuriel projectat a acte lliurament de Medalla d’Or de la Generalitat a títol pòstum a Muriel Casals pic.twitter.com/onttYvmOvR
— Govern. Generalitat (@govern) 8 de setembre de 2016
Una dona que va ser pont
La vida de Muriel Casals (1948-2016) va donar un gir dramàtic el 30 de gener passat, quan va patir un absurd atropellament a Barcelona. Feia poc que havia estat elegida presidenta de la comissió del Procés Constituent del Parlament, on havia arribat amb les eleccions del 27-S. Nascuda a Avinyó, filla d’un republicà exiliat i d’una mestra de la França republicana, arrels que la van fer créixer per esdevenir activista en defensa dels valors de progrés i de nació.
Va ser, com moltes joves antifranquistes, militant del PSUC, alhora que es formava com a economista i adreçava el seu camí professional cap a la docència universitària a la UAB.
Políticament, va ser sempre persona de fronteres. Quan el PSUC es va rebatejar com a ICV, hi va militar, però situada cada cop més en aquell espai independentista compartit amb ERC. Com a pensadora de l’economia no era gens doctrinària, però en anys de predomini neoliberal, Muriel Casals no amagava la seva identificació amb els corrents més progressius del keynesianisme i l’intervencionisme socialdemòcrata.
Va ser sempre un exponent d’allò que tantes vegades anomenem societat civil. Però de la més activa i crítica, participant en diversos processos de renovació d’entitats representatives del teixit cívic. Va ser tresorera austera i alhora ambiciosa de la junta de l’Ateneu Barcelonès, membre de l’equip rectoral de la UAB i finalment presidenta d’Òmnium Cultural, exercint un paper clau en el posicionament de l’entitat a favor del procés sobiranista.
Tot això la va convertir en una de les figures més representatives del procés i, sobretot, de les transformacions produïdes en la societat catalana els darrers anys. Quan, en els inicis de la legislatura, es van evidenciar les dificultats dins del mateix bloc sobiranista, la seva va ser una veu escoltada per totes les altres. Per això han estat tan escaients els versos cantats d’“Ella té un cel als ulls” cantats per Roger Mas en l’acte d’avui: “Si tot sembla perdut,/ i s’estreny el laberint,/ens agafem de la mà/i saltem junts”.