La revista-llibre semestral Vallesos Gent, terra i patrimoni ja té al carrer el seu onzè número, de primavera-estiu, amb el qual la publicació compleix cinc anys. La carpeta-dossier central està dedicada a glossar la vitalitat actual i la forta petjada històrica -més que centenària- dels ateneus i casinos populars, com a àgores on s'ha forjat la societat civil vallesana. Es tracta d'una vintena llarga d'ateneus clàssics -com els dos de Caldes de Montbui, amb més de 150 anys- i d'altres èpoques posteriors, als quals els darrers anys s'hi han afegit una vintena de casals populars més, d'arrel jove i alternativa, que demostren la vitalitat del moviment ateneista.
A banda de la carpeta dedicada als ateneus, Vallesos compta en aquesta edició amb una segona carpeta dedicada al poeta Joan Oliver-Pere Quart, en els trenta anys de la mort de qui va immortalitzar que "com el Vallès no hi ha res". Coordinat pel filòleg Cesc Prat, el treball s'endinsa en els lligams d'Oliver amb la seva petita pàtria, el Sabadell on va néixer i on va viure els seus primers 27 anys i on va forjar el tremp per l'escriptura i també el seu caràcter. Un treball fet amb la periodista Anna Cabeza que es complementa amb una reveladora entrevista a la seva filla, Sílvia Oliver. Per la seva part, l'escriptor Antoni Dalmases, hi fa un detallat repàs de la seva obra i trajectòria, sota el títol "La meva arma són les paraules".
Al número també s'hi pot trobar una entrevista aprofundida a l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, que va apadrinar la sortida de Vallesos ara fa cinc anys. Amb ell reflexionem sobre Vallesos i sobre el Vallès, sobre Catalunya i sobre la seva obra i trajectòria. "Vallesos ha endevinat que hi havia una certa consciència de Vallès, però també l'ha creada", diu. L'autor terrassenc ens confessa dues obsessions de la seva obra, molt experiencial: l'home que fuig -no només al seu memorable Un home que se'n va- i la voluntat de fer l'elogi de la mesocràcia, "dels del mig", que diu que "són els seus".
Perfils personals i glosses de patrimoni
El volum s'obre, com sempre, amb un conte -en aquesta edició de l'escriptora Carme Ballús- i es tanca amb el romanço habitual de Jaume Arnella. Són objecte d'un retrat de família la botiga centenària Can Petit de Sabadell i de perfils de trajectòria dedicats a la fotoperiodista Joan Biarnés, l'objector del consciència pioner, Pepe Beunza; el pagès centenari Carles Guinart, l'artista plàstica Cinta Vidal, el boter Jaume Soler i el galerista Fidel Balaguer.
També hi ha lloc per a glosses de Patrimonis com el jaciment neolític de ca l'Estrada de Canovelles, sobre productes agroalimentaris com la col brotonera, el web del patrimoni immaterial del Montseny, l'arxiu de la memòria popular de la Roca del Vallès o sobre un singular mapa de Sant Feliu de Codines del 1714, elaborat en l'actualitat, entre d'altres.
La secció Calaixera, amb mirades sobre temàtiques diverses, s'obre amb la impressió d'un irlandès establert a Granollers, Pádrháic Quinn, de l'experiència de la seva estada recent al camp de refugiats sirians de Calais, amb milers de persones que hi són confinades.
Ateneus, cultura i llibertat
Si el primer ateneu català naixia el 1854 a Mataró, al Maresme, amb la Societat d'Amics de la Instrucció, que un any després passaria a dir-se Ateneu Mataroní, un xic terra endins, al Vallès -tant a l'Oriental com a l'Occidental-, els primers exponents encara vigents van trigar una dècada a arribar-hi i ho van fer a Caldes de Montbui, ja fa més d'un segle i mig. Efectivament, a la vila termal l'any 1864 hi naixia el Casino, impulsat com a lloc de trobada social per dos industrials locals, mentre que el 1865, a redós del Club Republicà Federal, hi sorgia l'embrió del que avui és el Centre Democràtic i Progressista, que construïa el seu local el 1880. Els dos vells i actius centres associatius calderins -tots dos actualment membres de la Federació d'Ateneus de Catalunya- consten entre els més antics del país i, com els altres ateneus pioners, els primers anys es van moure al marge de la legalitat, ja que la primera llei d'associacions no va arribar fins el 1887.
Granollers també va ser una localitat primerenca en matèria ateneista, amb la creació de la Unió Liberal (1873-1939), una societat de caràcter popular i progressista -en l'emplaçament de la qual avui hi ha el modern museu de la ciutat- que va quedar estroncada amb la Guerra Civil i va desaparèixer amb la dictadura franquista posterior. Set anys després de la creació de la Unió Liberal, el 1880 Granollers veuria néixer el seu Casino, amb una oferta més senyorial i de tipus recreatiu, encara avui en plena forma. A Terrassa l'any 1878, amb el nom de Joventut Catòlica hi va néixer l'actual Associació Cultural El Social i l'any següent, el 1879, l'Ateneu Lliure, de corrents lliurepensadores, que esdevindria l'Ateneu Terrassenc.
Evolució constant
Des d'aquells primers ateneus ençà, el moviment no ha parat de créixer i d'evolucionar, com a expressió essencial de l'associacionisme amb anhels culturals, recreatius i participatius. I la prova n'és que no només subsisteixen -ben actius i renovats- ateneus més que centenaris o de prop d'un segle, sinó que al llarg dels anys, ni les malvestats de la Guerra ni la foscor del franquisme els van poder fer desaparèixer. Ben al contrari, amb tota mena d'argúcies, molts es van saber adaptar als temps més difícils, com a petites illes d'autoorganització de la gent i van esdevenir llocs clau per a l'expressió de la cultura catalana proscrita pel règim.
És així com al Vallès es mantenen societats com la Unió Santcugatenca, creada el 1901; la Lira de Montornès, creada el 1907; l'Associació Benèfico Instructiva de Montcada, creada el 1909; la Unió de Masrampinyo, del 1921; la Societat Coral Recreativa El Ciervo de Sabadell, del 1922; l'Ateneu de Sant Celoni, del 1923; l'Aliança de Lliçà d'Amunt, del 1925; Els Amics de les Arts de Terrassa, del 1927; el Coro de Sentmenat, del 1929; o el Casal Popular de Sant Pere de Terrassa, del 1930, entre d'altres.
Un altra modalitat d'associacionisme més recreatiu es va donar també amb l'estiueig senyorial tan significatiu que es va viure en algunes localitats del Vallès en el primer terç del segle passat. Així, l'any 1925 naixia el Casino de la Garriga, un dels pocs casinos creats per estiuejants que subsisteix, avui obert a tota la població, amb noves activitat esportives com el pàdel com un dels principals reclams. Van ser unes societats impulsades per senyors de Barcelona que buscaven llocs on relacionar-se entre ells els llargs estius fora de la ciutat. Serien significatius d'aquells orígens els avui desapareguts casinos de Cerdanyola i de Rubí, actualment convertits en equipaments municipals, com el Museu de can Domènec de Cerdanyola o el centre cívic del Casino Español -com el va rebatejar el franquisme- de Rubí.
Socis a pic i pala
La vitalitat i diversitat del moviment ateneístic d'avui la demostren que entitats com la Societat Coral Obrera La Glòria de Sentmenat, coneguda com el Coro, estigui vivint actualment una singularíssima restauració integral del seu local iniciat el 1929, gràcies a la feina abnegada d'un grup de socis -anomenat La Patilla- que hi posen totes les hores del món. Talment com ho van fer els socis que van aixecar a pic i pala la majoria dels ateneus vallesans, un grup de socis jubilats o encara en actiu no regategen gens del seu temps per fer de paletes, manobres, fusters i lampistes per arranjar per complet el seu local, amb uns costos molt menors dels que l'entitat podria afrontar.
Un altre cas de restauració integral diferent és el que viu la Unió Santcugatenca, fundada el 1901, que a hores d'ara ha hagut de deixar provisionalment el seu local i està pendent d'una gran rehabilitació, pressupostada en tres milions d'euros, que serà possible gràcies a un consorci público-privat creat amb l'Ajuntament.
A la mateixa ciutat, l'Ateneu Santcugatenc, creat el 1956, representa tota una altra modalitat d'entitat, ja que ha passat de la seva activitat inicial centrada en el col·leccionisme filatèlic i numismàtic d'ara fa seixanta anys a ser pràcticament un centre cívic que ofereix nombroses activitats formatives i socials, en conveni amb l'ajuntament i amb altres institucions.
El fet ateneista és tan reeixit i divers al Vallès que també hi ha ateneus molt menys veterans, com el Casal de Castellbisbal, que és una cas insòlit d'associacionisme sorgit a les acaballes del franquisme, l'any 1970, quan l'associacionisme encara era mal vist pel règim. O el del Casal Cultural Codinenc, de Sant Feliu de Codines, propietat del bisbat de Vic, que va néixer el 1974 per l'impuls del llavors rector de la parròquia.
Entre mig també hi ha algun altre cas singular, com el del Casal Cultural de Mollet, sorgit en plena postguerra, el 1962, de la mà de l'exalcalde franquista Simeó Rabassa. Tot i el seus orígens pensats per homenatjar la gent gran, el Casal Cultural es va anar convertint en un veritable lloc de trobada i d'organització de la gent, on avui -amb prop de 1.600 socis- s'hi reuneixen entitats diverses, com ara les que mouen el procés sobiranista.
Els joves casals alternatius
La vitalitat actual dels ateneus i dels casinos populars al Vallès es manifesta no només per la quarantena d'antigues societats existents -una quinzena de les quals integrades a la Federació d'Ateneus de Catalunya- sinó per l'altra gran collita associativa que suposen la vintena d'entitats agrupades en la Xarxa de Casals Populars del Països Catalans. Ja ben enterrada la dictadura, amb el nou mileni es va viure l'esclat d'una nova oferta de casals populars, d'arrel jove i alternativa, que demostren que l'afany d'alimentar les àgores de debat on es forja la societat civil catalana són ben vius en gent de totes les edats. Aquesta casals sorgeixen dels nous moviments socials i s'identifiquen amb postulats d'esquerres, antifeixistes i independentistes.
Els casals Capablanca de Sabadell i el Quico Sabaté de Sant Celoni, que enguany fan quinze anys, són emblemàtics d'aquest tipus d'espais enxarxats, tot i que també n'hi ha d'altres d'independents de voluntat alternativa, com el Candela de Terrassa, o l'ateneu Molí d'en Ral, de Caldes, creats el mateix any 2001, entre d'altres.
La casuística d'ateneus és rica i diversa, perquè a cavall entre els ateneus tradicionals i aquests de nova fornada també hi ha precedents com l'Ateneu de Granollers, nascut el 1985, impulsat per gent mobilitzada socialment i políticament en el tardofranquisme, que es manté amb un marcat aire festiu i de carrer, d'aire sorneguer.
Finalment, cal esmentar encara que, sense ser ateneus, hi ha centres cooperatius que hi han estat emparentats, com ara la Cooperativa La Progressiva de Parets, fundada el 1912. Són centres que han acabat sent més que una cooperativa de consum, ja que al llarg de la seva història han integrat al seu sí activitats culturals i recreatives diverses, com ara corals, grups de teatre o de ball, entre d'altres. I és que l'àmplia xarxa de cooperatives de consum, sindicats agraris, mutualitats que sorgeixen al Vallès i arreu de Catalunya a finals del segle XIX i començaments del XX van estretament lligades amb uns ateneus que van ser fonamentals per donar resposta a les inquietuds culturals, formatives i recreatives d'una ciutadania organitzada que encara avui els utilitza i reinventa amb finalitats similars.
Dirigida pel periodista Vicenç Relats i amb el filòleg Ramon Vilageliu com a editor, Vallesos és una revista llibre semestral que pretén divulgar el patrimoni vallesà en sentit ampli -des de la natura a la història, passant per la cultura popular, la tradició industrial o l'etnologia...-, així com presentar persones significatives d'aquests àmbits. Ho fa des d'un punt de vista periodístic i amb un disseny atractiu, amb un criteri que no es cenyeix a l'actualitat estricta. Amb una edició de 140 pàgines i al preu de 8 euros, el present número de Vallesos es troba a la venda a les llibreries i els principals quioscos del Vallès Oriental i Occidental, així com als establiments Abacus, Bonpreu i en algunes gasolineres vallesanes (uns 120 punts de venda).