Albert Pla: «Per què els polítics han de ser democràtics, si no hi ha cap estament democràtic?»

Des que va debutar amb Ho sento molt l'any 1988, Albert Pla (Sabadell, 1966) no ha deixat de ser una de les veus més irreverents i inclassificables de l'escena creativa del país. Sempre al límit de la incorrecció, la particular unió de música i lletra l'ha fet aclamat per bona part de la crítica i del públic, però també odiat o ignorat per l'altra meitat. Però, a banda de la seva faceta musical, Pla també ha destacat per diverses interpretacions al teatre, com Cançons d'amor i droga, Manifestació o la més recent Guerra, i també al cinema, amb papers a Airbag, de Juanma Bajo Ulloa, Honor de cavalleria, d'Albert Serra o A los que aman, d'Isabel Coixet.
 
Ara, a aquest extraordinari maremàgnum creatiu hi afegeix la seva primera novel·la, Espanya de merda (Ara Llibres i Roca Editorial, 2015), un road trip per un país "de cagar-se i no eixugar-se" que ens endinsa en una gira que desfà el camí de Sant Jaume i que deixa al descobert les misèries del món musical, tan extraordinari com, alhora, sòrdid. Una novel·la on la ficció és real, i la realitat sembla ficcionada, o a l'inrevés. Què passaria si el Real Madrid acabés envejant que els jugadors del Barça hagin mort en un accident aeri després de golejar-los en una final de Champions? O si parlar català provoqués una mort fulminant?
 
- La primera pàgina del llibre ja és demolidora, tota una declaració d'intencions. Com qui no vol la cosa, s'afirma que la Catedral de Santiago és una merda i es desqualifiquen els capellans, el rei, la reina i Déu. Tenia ganes de situar el lector per si n'hi havia algun de despistat?
 
- Em vaig deixar anar bastant, però sense cap intenció massa premeditada. Tampoc no vaig pensar en cap moment que havia d'escriure una novel·la.
 
- Com va entomar el procés d'escriptura? Va treballar algun guió prèviament o anava fent sobre la marxa?
 
- Un dia m'hi vaig posar i em va sortir això de fer el camí de Sant Jaume a l'inrevés. Una lletra em va anar portant a l'altra i anaven passant coses. I em vaig anar allargant, allargant... i el llibre ha acabat tenint aquest format.
 
- Espanya de merda encavalca petites provocacions, una rere l'altra. Situar un bar al carrer Fraga Iribarne, o fer un concert de rock a la sala Francisco Franco, entre d'altres detalls que van succeint-se. Com anava lligant tot aquests elements?
 
- Són coses que em semblaven gracioses, sense més. És graciós que una sala de rock es digui Francisco Franco, no?
 
- El llibre és ple de cites de cançons i apareixen moltes referències a grups reals, a cantants i a personatges diversos. Tots ells formen part d'un univers molt propi, d'un paisatge ple de companys de viatge. Siniestro Total, Kortatu, Rosendo, Quimi Portet, Tortell Poltrona, Joan Miquel Oliver, entre d'altres. Per què va voler que fossin part de la història?
 
- M'apareixien mentre anava escrivint. Per exemple, si necessitava un ermità a Montserrat, vaig pensar que era molt millor posar en Quimi Portet i no pas un ermità qualsevol, no? Així, li podia enviar a ell i ho podríem fer servir d'excusa per comentar-ho.
 
- La galeria de personatges és immensa. Alguns, però, són ben sorprenents. Per exemple, l'aparició del Mag Tamariz.
 
- A mi sempre m'ha agradat molt. És un artista que quan puja a l'escenari fa que tothom calli, igual que quan puja en Tortell Poltrona. Són artistes que expliquen moltes coses, a vegades sense la necessitat de dir res. Sempre he tingut debilitat per ells. M'agrada el poder que té la gent com ells o com el Diego Cortés, que quan posa un peu a l'escenari tothom es sap que donarà alguna cosa especial. La gent té confiança en ells.
 
- Tots ells coincideixen que no viuen a la primera línia mediàtica, malgrat que compten amb un gran reconeixement del sector i d'un públic molt fidel. Això és l'èxit de veritat?
 
- Parlis amb el pallasso que parlis d'arreu del món, tothom coneix en Jaume [Tortell Poltrona]. Fa un guix a terra, el dibuixa i et fa un escenari. I, entre els mags, en Tamariz té l'èxit que es mereix. No crec que vulguin un altre tipus d'èxit. L'entenen així, de la mateixa manera que l'entenc jo.
 
- És un èxit no agradar tothom?
 
- Des de la primera cançó que vaig fer ja sabia que a la majoria de gent no li agradaria. Però jo només sabia fer això, i també sabia que hi havia un públic a qui sí que li agradava.
 
- Albert Pla és, molt sovint, el blanc ideal de les crítiques. Justament, hi ha molta gent que no l'ha escoltat –o que no llegirà Espanya de merda– i que aprofita la mínima ocasió per desqualificar-lo. Li importa que això passi?
 
- Ho entenc. La imatge que arriba de mi és la que posen als diaris. Jo crec en la gent. L'últim concert que vaig fer a la sala Galileo a Madrid deurien venir unes quatre-centes persones. Si el concert els va agradar, o tornaran o diran a algú que l'Albert Pla estava molt bé. Això és l'únic que compta. La resta és públic que no tens i que no m'importa gens perdre, perquè mai no l'has tingut.

- Tornant al suc del llibre, cada acció i escenari compta amb uns personatges concrets. Alguns reben estopa i són fruit del sarcasme, però la majoria es nota que són molt apreciats per l'Albert Pla a nivell personal.
 
- Tinc molta estima a tothom que surt al llibre. Tots són gent que m'ha ensenyat coses, la majoria una mica més grans que jo, aquell tipus de gent que quan necessites un consell te'l donen i que amb el temps vas fent amistat. Amb d'altres no tanta, és cert, però per una qüestió d'espai o de temps. En la meva carrer sempre m'he sentit acompanyat i aquesta és una de les millors coses de la meva feina. Com ara, que puc estar treballant amb el Fermin Muguruza o amb el Refree, en un espectacle dirigit per Pepe Mirabete, que és gent que a mi m'agrada i que és la millor en el seu àmbit.
 
- A banda d'aquests moments d'homenatge, hi ha una força satírica molt present al llarg de tota la història, moments que fan riure, però que podrien glaçar la rialla. Per exemple, quan parla de l'alcalde de Burgos, que està imputat per corrupció i el seu cas és tapat per la notícia de la desaparició de les Piràmides.
 
- És l'especialitat del moment! Si per acabar amb Podemos només han fet falta dos Telediarios parlant de Veneçuela i de Grècia, i ja ho tenen!
 
- Al llibre cita Podemos i Ciudadanos quan parla d'una acadèmia que prepara els seus guardaespatlles futurs. Guardaespatlles que farien "hòsties actualitzades", segons escriu. La regeneració política és una farsa?
 
- És que... imagina't si aquest de Podemos [Pablo Iglesias] acaba guanyant les eleccions i hi ha una manifestació contra ell... Què farà?
 
- Arribar al poder, doncs, és un contrasentit si véns d'unes posicions que van contra el poder?
 
- És que la mateixa paraula "poder" no l'entenc... Perquè tot s'arregli, cal que hi hagi un paio que tingui un poder especial? No crec que cinc persones que es vulguin organitzar necessitin un president. El que cal és que la gent tingui ganes d'organitzar-se.
 
- És una situació molt semblant a la que estem vivint a Catalunya des del 27S, on busquem un president i no hi ha manera...
 
- Si necessites un líder fort que et guiï, mal assumpte. El que et passa, si és així, és que ets a l'interior d'una gàbia amb assassins i ho has de controlar tant com puguis. L'últim que faria, quan jo em vull organitzar amb la meva furgoneta, seria elegir un president.
 
- És inútil la democràcia?
 
- En moltes ocasions, la democràcia no funciona. És més, no crec que hi hagi democràcia. Sí que pot haver-hi una democràcia política. Però els jutges, els militars, els bancs, les empreses, les escoles, etc., no van per democràcia. Doncs aleshores, per què els polítics han de ser democràtics, si no hi ha cap estament democràtic? És com la gent que no vol un rei, però, en canvi, sí que vol que la ferreteria del seu pare vagi pel seu fill. A veure, en què quedem? Si l'altre té un palau i tu només una ferreteria, doncs et fots. L'error no és que l'altre neixi al Palau, sinó que el teu fill guanyi una cosa perquè abans era teva i que tu l'hagis guanyat del teu pare.
 
- Ara que esmenta la monarquia, una cosa que s'explica al llibre és que la culpa del so de la "z" espanyola és dels Borbons, que eren papissots. D'on ho ha tret?
 
- Diuen que és veritat! De fet, no sé si la història és certa, però me la puc imaginar. Els Borbons venien de l'estranger i, qui sap, potser tenien un "accent palaciego".
 
- El món de la música que descriu a Espanya de merda és tan depravat i fet pols com sembla?
 
- En realitat, és molt pitjor. Ho he suavitzat, perquè si ho explico tot acabo a la presó.