ÈXIT TELEVISIU

Héctor Lozano: «L'èxit de Merlí és parlar dels joves sense tòpics»

El sabadellenc ha creat la sèrie revelació de la temporada a Catalunya | TV3 emet aquest vespre el darrer capítol de la primera temporada

per Albert Segura, Sabadell, 7 de desembre de 2015 a les 06:00 |
Héctor Lozano és el pare de | NacióSabadell / Cedida
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La sensació televisiva d’aquesta temporada, sense cap mena de dubte, ha arribat de la mà de TV3 i la sèrie Merlí, on filosofia i quotidianitat es donen la mà a través d’un grup d’adolescents, el seu entorn familiar i els professors de l’institut on estudien. La sèrie, que avui emet el darrer episodi de la temporada, és obra del sabadellenc Héctor Lozano (1974), que es va basar en experiències reals per teixir una producció que també es veurà a la resa de l’Estat i molt possiblement en altres punts del món. De tot plegat n’ha parlat amb NacióSabadell.
 

- Filosofia i joves... d’on va sorgir la idea de fer-ne una sèrie?
 
- Tot va néixer d’una conversa que vaig tenir amb un amic meu ara fa tres anys, ell és professor de Literatura i ens vam trobar per posar-nos al dia. En una conversa, em va explicar anècdotes que li havien passat a l’institut, i dues d’elles em van atraure. El primer és que tenia cura d’un alumne amb agorafòbia, que és l’Ivan de la sèrie, i que el visitava cada dos dies i el feia sortir al carrer per superar la seva angoixa. Era el mateix perfil, amb una mare soltera i que no podien assumir el cost d’un psicòleg, i ell li feia de psicòleg conductivista. El segon és que va fer trampes en el concurs literari de l’escola fent un poema.
 

- Això surt al segon episodi!
 
- Sí! Jo estava mirant llavors, quan m’ho va explicar, de fer un projecte personal per a TV3, i aquí hi vaig veure un personatge collonut. A mi, a més, m’agrada el tema d’ensenyament i adolescents, i vaig fer cinc pàgines per entregar la idea a la televisió, i em van dir que els interessava, però que calia evolucionar-ho.
 
- Deu haver-se fet famós, el seu amic.
 
- Ell és professor al Baix Llobregat, la llavor era ell, però no té el seu caràcter ni de bon tros. Ell és molt bon professor, brillant, jo vaig construir un personatge perquè volia que fos com és en Merlí, ple de contradiccions, que no es mossega la llengua, que tan li fa caure malament, que és proper amb els alumnes però no amb els professors. I això és el que buscava, que fos polèmic. I no, el meu amic no s’ha fet famós, no vol que transcendeixi el seu nom.
 
- I de tot plegat n’ha sortit un èxit indiscutible.
 

- Si, també t’he de dir que no m’estranya, perquè tenia molts ingredients per funcionar amb gent jove, professors, un institut, i per tot plegat no em sorprèn. Però clar, fins que no passa no t’ho acabes de creure que tingui tant d’èxit. Fins i tot Atresmedia n’ha comprat els drets, i estic segur que en altres països funcionaria, ja sigui en emissió o en adaptació.
 
- Això és el que també va passar amb Polseres Vermelles.
 
- Si, però el tema als Estats Units no l’acabo de veure, veig la sèrie més aviat en llocs com Itàlia, França, Argentina o Xile, pel tipus de sèrie que és.
 
- Bona part de la bona acceptació de la sèrie també la tenen els actors.
 
- Són boníssims, vam estar assajant durant dos mesos amb un entrenador personal, l’Isaac Alcaide, que en va treure el millor de cada un d’ells, però alguns ja havien fet pel·lícules, sèries o teatre. Són gent molt professional, hem tingut molta sort, amb adults i joves.
 
- I en Francesc Orella...
 
- En Merlí l’havia de fer un gran actor, i de grans actors, tot terreny i d’aquesta edat n’hi ha pocs, no en tens vint per triar. Entre tots vam coincidir que en Francesc Orella era la persona idònia.
 

L'equip d'actor de Foto: TV3

 
 
- Avui TV3 emet el darrer episodi. Plorarem?
 
- Hi ha molta teca, la setmana passada vam fer una preestrena a TV3 amb públic entregat amb la sèrie, i va agradat, fins i tot en va sortir més d’un amb llàgrimes als ulls. És emocionant. Estem molt contents de l’èxit d’aquest darrer capítol, hi ha coses que queden obertes i d’altres que es tanquen, i per tant, hi pot haver continuïtat. Si la cadena ho vol, n’hi haurà, i jo ja hi estic treballant.
 
- I què ens en pot avançar?
 
- Serà en la mateixa línia, amb el mateix to que la primera, i amb personatges nous, professors i alumnes... nois i noies. Es mantindrà, però, tot l’equip de joves.
 
- De fet, joves i filosofia sembla que eren difícils de casar. Per què va escollir aquest camp?
 
- M‘interessava que el professor ens fes classe a tots. Havia vist alguna sèrie d’instituts, com Física o Química, on la classe no té interès, i ja que fèiem una classe d’institut, vaig pensar que seria interessant aprendre’n alguna cosa. A mi m’agrada la filosofia, i vaig fer un primer curs a la universitat, però ho vaig deixar per fer la sèrie.
 
- Però ho expliquen de manera molt planera.
 
- Si, perquè a mi m’agrada que s’expliqui la filosofia en el meu terreny, parlar-ne de manera amena i divertida, si et poses a parlar de coses massa denses, l’alumne marxa, i vaig optar per fer-ho així. I trobo que els espectadors no són tontos, si se’ls tracta d’intel·ligents, de gent culta, i això arriba, és una aposta que funciona. A vegades es tendeix a pensar que una cosa no s’entendrà, però per què no?
 
- Ha funcionat a Catalunya, esperem que a la resta de l’Estat també!
 
- Atresmedia ho passarà per La Sexta, ara ja ho està doblant, i pot ser que pels volts de Nadal es comenci a emetre. Em consta que ja ara el veuen d’altres punts de l’Estat, ho deuen veure en català, fins i tot l’altre dia vaig llegir una crítica del Diario de Sevilla.
 
- I quina creu que és la clau de l’èxit?
 
- Haver-me allunyat de parlar de joves fora dels tòpics, és a dir, a través de les drogues i la festa. A vegades es tendeix a parlar de la gent jove com a Rebel·lió a les aules, i a la sèrie hi ha gent que és bona estudiant, tots fan batxillerat i tenen intenció de seguir estudiant, i m’interessava parlar de problemes familiars, d’alumnes, d’amors correspostos, una cosa molt identificable. No calia inventar culebrots, si coles aquest argument en un culebrot, pots explicar la trama, però amb un to molt diferent.
 
- I ho va aconseguir.
 
- Si, els alumnes havien de parlar, a més, com es parla al carrer. Em vaig fixar en com xerraven entre ells els actors, ells tenen entre 18 i 20 anys, i volia que la gent jove que ho veiés s’hi sentís identificada, amb incorreccions i alguna castellanada. TV3 s’ha portat molt bé en aquest aspecte, perquè d’una altra manera ens haguéssim allunyat de la realitat.

Moment del rodatge de Foto: TV3


 
- Recordo que fa uns episodis un dels nois deia que els de 40 anys eren vells...
 
- Això és el que vull dir, per a un noi de 19 anys, un del 40 és vell, està molt lluny d’això. Són punts de vista i expressions que s’han d’entendre des d’una perspectiva, i això el fa proper.
 
- Tot passa en entorns reals, a més.
 
- Sí, l’institut és l’escola Menéndez Pidal de Barcelona, que va tancar fa quatre anys per manca de matriculacions. Les cases, els carrers... tot són espais reals, no hi ha ni un decorat de cartró pedra, amb llum natural i de carrer.
 
- I en Merlí... per què Merlí?
 
Perquè no podia tenir un nom comú, no es podia dir Joan perquè de Joans n’hi ha molts, però de Merlí només n’hi ha un... i a més té nom de mag.
 
 
 
Sobre Héctor Lozano
 
Nascut a Sabadell l’any 1974, va viure fins els 27 anys al carrer del Sol. Va estudiar Dramatúrgia i Direcció Escènica a l’Institut del Teatre de Barcelona, i es va estrenar a la petita pantalla amb el programa La Columna (TV3), amb Júlia Otero. Més tard va fer el salt al guió amb sèries com Jet Lag, El Cor de la Ciutat, Ventdelplà (on hi va ser quatre any) o La Riera (hi va ser tres), a més d’altres espais com Los Lunnis (TVE).

 

Participació