21
de novembre
del
2015
Les tensions entre Junts pel Sí i la CUP fan que encara no s'hagi arribat a un acord per investir el futur president de la Generalitat, A poques hores de la concentració que convoca l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), el coordinador de Sabadell per la Independència, Francesc Baró, analitza la situació actual del país a nivell polític:
"Ja fem tard per a l'acord!
Des dels resultats del 27S, dins el camp sobiranista estem vivint moments transcendentals i que reflecteixen la complexitat i el moment històric que estem vivint.
Els resultats obtinguts al llarg del país van certificar la victòria de les dues forces independentistes, tant de Junts pel Sí com de la CUP, a les quals l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va donar suport. Van guanyar a totes les comarques i a més de 915 municipis. Juntes van sumar un impressionant 48,2 % dels vots en una jornada amb rècord de participació electoral.
L’aritmètica parlamentària, però, ha donat un perversa i alhora enfortidora obligació d’acord entre totes dues forces. Davant de la responsabilitat del moment i de la voluntat ferma d’un poble que ho anat demostrant, cal i és imprescindible l’acord per a la investidura i la formació de govern que pugui executar el procés de desconnexió.
Hem tingut dos primers acords: l’elecció de la nostra estimada Carme Forcadell com a presidenta del Parlament i la Declaració d’inici del procés de desconnexió de l’Estat espanyol i constitució de la nostra legalitat. En aquests dos acords, ha recorregut pel país la força de la il·lusió de ser forjadors del nostre destí, sabedors que units som imparables. I, alhora, hem palpat la reacció desmesurada, violenta en les formes, poc democràtica, de les forces unionistes i dels poders judicials, amb amenaces de tota mena, com ara la invocació a tothora de l’article 155 de la CE (i de la surrealista situació que pot comportar) i la tendenciosa manipulació de les ràdios, televisions i diaris radicats a Madrid. Això genera en la societat espanyola una catalanofòbia d’imprevisibles conseqüències.
I aquí, mentrestant, els miops partits unionistes dient que el sobiranisme porta confrontació i que la cohesió social a Catalunya està trencada, com si visquessin (o sembla que volguessin) una preconfrontació quan encara és l’hora que hagi succeït res de semblant. El més a prop ha estat la bufetada que Pere Navarro —exprimer secretari del PSC— va rebre d’una senyora de Terrassa.
Seria molt sorprenent que ara, venint de tan lluny com venim, per culpa d’unes negociacions amb desconfiances i apriorismes tot s’esmunyís. Qüestions que, a ulls històrics, són detalls que no han de poder tòrcer la voluntat de ser i l’obligació d’actuar en sentit d’Estat, per a crear-lo i configurar-lo en aquest inici del camí.
Per veure l’enorme camí recorregut i la transcendència del que s’ha obtingut, només cal recordar la Carme Forcadell que, com a presidenta de l’ANC, recollia l’anhel de més d’1.500.000 de persones l’Onze de Setembre del 2012 i demanava a la presidenta Núria de Gispert que el Parlament de Catalunya comencés el procés d’independència. I tres anys després, el 26 d’octubre d’enguany, el Parlament d’aquesta èpica XI legislatura escollia presidenta —amb els vots de JxSi, la CUP i membres de Catalunya Sí Que Es Pot— la mateixa Carme Forcadell.
Estem vivint un procés de negociacions —llarg i feixuc— que ja ha devorat un Ple d’investidura que ha acabat amb fracàs, però no ha trencat el fil de les converses. Es gesta un acord que ha de ser prou fort i acurat per mantenir una legislatura de 18 mesos amb el formidable encàrrec de portar-nos a la independència del país. Tot un repte per a la societat i el país, amb uns objectius per a crear el marc d'un nou Estat desenvolupat i avançat socialment que serveixi per millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans.
Però, en canvi, el malestar que es percep actualment en la marxa de les negociacions crea desencís i cansament. Sembla que els negociadors, amb el seu tacticisme i curta mirada, juguin, oblidant l'objectiu pel qual estan lluitant i la raó per la qual es van fer les eleccions plebiscitàries del 27S. I és així com es rep, amb molt de neguit, la possibilitat de noves eleccions, ja que seria una decepció. No hauríem sabut trobar l’acord quan tots volem el mateix i quan hem estat al carrer sense preguntar-nos de quin color polític érem. Ens podríem preguntar per què no hi ha acord si en la Declaració d’inici d’independència ja hi havia concrecions socials importants? o per què ens fixem amb el qui, quan tots som importants, però ningú és imprescindible?
L’ANC ha mogut fitxa i reclama un acord abans del 27N, un termini de dos mesos més que suficient per arribar a un acord i més quan ja tenim Declaració d’inici i un annex on recull qüestions força concretes com un pla de xoc social i lleis d’hisenda pública, seguretat social catalana i de procés constituent en un termini de trenta dies. Per executar aquestes lleis cal tenir un govern actiu i legitimat pel Parlament, capaç de fer front a la descomunal envestida que ve i vindrà des de Madrid i articular la defensa de les nostres institucions i representants i les nostres aspiracions legítimes i democràtiques.
No podem badar més en aquest aspecte. Hem de demostrar a la comunitat internacional que la voluntat de ser és ferma i innegociable, més enllà de les pertinents negociacions per a la desconnexió amb l'Estat espanyol i regir les nostres accions i actuacions dins el marc de les nacions lliures
No es va contra ningú i ningú s’ha de sentir atacat. Només es reclama unitat i govern i que els 72 diputats actuïn com a tals, com a sobiranistes, ressaltant el que ens uneix davant les amenaces de l’Estat espanyol, que siguem capaços de compaginar els diferents anhels d'objectius i ideologies per a la societat, totes legítimes. Ens és urgent l’acord per acabar amb aquesta agonia amb símptomes d’esgotament. No es pot decebre el més formidable moviment ciutadà, pacífic, democràtic, alegre i combatiu sorgit a l’Europa Occidental des de la II Guerra Mundial.
Per tot el que he exposat abans, cal que el pròxim diumenge 22 de novembre, tothom respongui a la crida que fem des de l’Assemblea Nacional Catalana de concentrar-nos al passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella reclamant unitat, acord i govern. Elevem als nostres 72 diputats el clam del poble i l’exigència del mandat democràtic que vam votar el passat 27S .
Us hi esperem a tots!!"
"Ja fem tard per a l'acord!
Des dels resultats del 27S, dins el camp sobiranista estem vivint moments transcendentals i que reflecteixen la complexitat i el moment històric que estem vivint.
Els resultats obtinguts al llarg del país van certificar la victòria de les dues forces independentistes, tant de Junts pel Sí com de la CUP, a les quals l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va donar suport. Van guanyar a totes les comarques i a més de 915 municipis. Juntes van sumar un impressionant 48,2 % dels vots en una jornada amb rècord de participació electoral.
L’aritmètica parlamentària, però, ha donat un perversa i alhora enfortidora obligació d’acord entre totes dues forces. Davant de la responsabilitat del moment i de la voluntat ferma d’un poble que ho anat demostrant, cal i és imprescindible l’acord per a la investidura i la formació de govern que pugui executar el procés de desconnexió.
Hem tingut dos primers acords: l’elecció de la nostra estimada Carme Forcadell com a presidenta del Parlament i la Declaració d’inici del procés de desconnexió de l’Estat espanyol i constitució de la nostra legalitat. En aquests dos acords, ha recorregut pel país la força de la il·lusió de ser forjadors del nostre destí, sabedors que units som imparables. I, alhora, hem palpat la reacció desmesurada, violenta en les formes, poc democràtica, de les forces unionistes i dels poders judicials, amb amenaces de tota mena, com ara la invocació a tothora de l’article 155 de la CE (i de la surrealista situació que pot comportar) i la tendenciosa manipulació de les ràdios, televisions i diaris radicats a Madrid. Això genera en la societat espanyola una catalanofòbia d’imprevisibles conseqüències.
I aquí, mentrestant, els miops partits unionistes dient que el sobiranisme porta confrontació i que la cohesió social a Catalunya està trencada, com si visquessin (o sembla que volguessin) una preconfrontació quan encara és l’hora que hagi succeït res de semblant. El més a prop ha estat la bufetada que Pere Navarro —exprimer secretari del PSC— va rebre d’una senyora de Terrassa.
Seria molt sorprenent que ara, venint de tan lluny com venim, per culpa d’unes negociacions amb desconfiances i apriorismes tot s’esmunyís. Qüestions que, a ulls històrics, són detalls que no han de poder tòrcer la voluntat de ser i l’obligació d’actuar en sentit d’Estat, per a crear-lo i configurar-lo en aquest inici del camí.
Per veure l’enorme camí recorregut i la transcendència del que s’ha obtingut, només cal recordar la Carme Forcadell que, com a presidenta de l’ANC, recollia l’anhel de més d’1.500.000 de persones l’Onze de Setembre del 2012 i demanava a la presidenta Núria de Gispert que el Parlament de Catalunya comencés el procés d’independència. I tres anys després, el 26 d’octubre d’enguany, el Parlament d’aquesta èpica XI legislatura escollia presidenta —amb els vots de JxSi, la CUP i membres de Catalunya Sí Que Es Pot— la mateixa Carme Forcadell.
Estem vivint un procés de negociacions —llarg i feixuc— que ja ha devorat un Ple d’investidura que ha acabat amb fracàs, però no ha trencat el fil de les converses. Es gesta un acord que ha de ser prou fort i acurat per mantenir una legislatura de 18 mesos amb el formidable encàrrec de portar-nos a la independència del país. Tot un repte per a la societat i el país, amb uns objectius per a crear el marc d'un nou Estat desenvolupat i avançat socialment que serveixi per millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans.
Però, en canvi, el malestar que es percep actualment en la marxa de les negociacions crea desencís i cansament. Sembla que els negociadors, amb el seu tacticisme i curta mirada, juguin, oblidant l'objectiu pel qual estan lluitant i la raó per la qual es van fer les eleccions plebiscitàries del 27S. I és així com es rep, amb molt de neguit, la possibilitat de noves eleccions, ja que seria una decepció. No hauríem sabut trobar l’acord quan tots volem el mateix i quan hem estat al carrer sense preguntar-nos de quin color polític érem. Ens podríem preguntar per què no hi ha acord si en la Declaració d’inici d’independència ja hi havia concrecions socials importants? o per què ens fixem amb el qui, quan tots som importants, però ningú és imprescindible?
L’ANC ha mogut fitxa i reclama un acord abans del 27N, un termini de dos mesos més que suficient per arribar a un acord i més quan ja tenim Declaració d’inici i un annex on recull qüestions força concretes com un pla de xoc social i lleis d’hisenda pública, seguretat social catalana i de procés constituent en un termini de trenta dies. Per executar aquestes lleis cal tenir un govern actiu i legitimat pel Parlament, capaç de fer front a la descomunal envestida que ve i vindrà des de Madrid i articular la defensa de les nostres institucions i representants i les nostres aspiracions legítimes i democràtiques.
No podem badar més en aquest aspecte. Hem de demostrar a la comunitat internacional que la voluntat de ser és ferma i innegociable, més enllà de les pertinents negociacions per a la desconnexió amb l'Estat espanyol i regir les nostres accions i actuacions dins el marc de les nacions lliures
No es va contra ningú i ningú s’ha de sentir atacat. Només es reclama unitat i govern i que els 72 diputats actuïn com a tals, com a sobiranistes, ressaltant el que ens uneix davant les amenaces de l’Estat espanyol, que siguem capaços de compaginar els diferents anhels d'objectius i ideologies per a la societat, totes legítimes. Ens és urgent l’acord per acabar amb aquesta agonia amb símptomes d’esgotament. No es pot decebre el més formidable moviment ciutadà, pacífic, democràtic, alegre i combatiu sorgit a l’Europa Occidental des de la II Guerra Mundial.
Per tot el que he exposat abans, cal que el pròxim diumenge 22 de novembre, tothom respongui a la crida que fem des de l’Assemblea Nacional Catalana de concentrar-nos al passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella reclamant unitat, acord i govern. Elevem als nostres 72 diputats el clam del poble i l’exigència del mandat democràtic que vam votar el passat 27S .
Us hi esperem a tots!!"