Rosa Renom: «A vegades dubtes de deixar-ho tot i anar a plantar cebes»

Rosa Renom (Sabadell, 1963) és d’aquelles actrius que prefereixen passar desapercebudes fora de l’escenari o darrera de les càmeres. Amb humilitat i senzillesa celebra el Premi de la Crítica que recentment ha rebut pel seu paper protagonista a “El President”, de Thomas Bernhard i dirigida per Carme Portaceli. N’ha volgut parlar a Nació Sabadell.
 
Contenta pel premi, suposo...
Que et donin un premi sempre és com un ensurt. Si que és veritat que pensava que podia ser que me’l donessin, però també podia ser per a la Carlota Olcina o per a la Carme Elias, totes tres teníem raons per poder-lo guanyar. Te l’esperes i no, però quan sents el teu nom t’agafa un tremolor... i és reconfortant perquè la teva feina la fas amb inseguretats, i amb totes les ganes, i quan hi ha un reconeixement per la teva feina et quedes molt contenta. A vegades tens molts dubtes de deixar-ho tot i anar a plantar cebes o de si val la pena seguir fent la teva feina, sobretot en temps difícils.
 
Perquè la crisi ha picat fort al sector de la cultura.
Si, tens la sensació que es un sector molt difícil, però de fet tot ho és, la sanitat, l’ensenyament... És una època en què tot és complicat, i ho veiem també al teatre. Hi ha qui ve a veure comèdies, perquè la gent té ganes de riure i oblidar, però també n’hi ha que prefereixen aturar-se i pensar, en un moment molt confús. Esbarjo per riure molt o pensar en alguna cosa per trobar la llum en plena boira. Aquesta diferència no deixa de ser interessant.
 
I l’increment de l’IVA cultural també deu haver passat factura.
És clar. És terrible que la cultura es “ningunegi” perquè no dóna rendiments com una fàbrica, per exemple, de tot terrenys. Potser no és vital, però un 4x4 tampoc ho és. Ara, aquests si que els subvencionen. La cultura t’ensenya a pensar i entendre coses. No és al mateix nivell que tenir un plat de patates per sobreviure, són coses diferents i essencials, cada una a la seva manera.
 
Tornant al premi, no li agrada massa que la felicitin en públic.
Hi ha moments en què no toca, l’altre dia vaig llegir poemes d’en Josep-Ramon Bach aquí a Sabadell i ell hagués estat tot el vespre parlant de mi pel premi! Però s’agraeix. Hi ha gent a les parades de la plaça que el dia després de rebre el premi, quan la meva mare passava la felicitaven. I això em fa il·lusió, que la gent que no és de la professió ni especialment amants del teatre se n’alegrin.
 
“El President” ha estat un èxit. Pensen rodar pel país?
Ara per ara no, ja va acabar i de moment està tot aturat. Ara, però, estem prenominats als premis Max, i estaria bé que se’n tornés a parlar i plantejar de dur-ho a altres llocs, com ara a Madrid.
 
Li agradava el seu paper, veig.
Si, a l’obra sóc la dona del president. Tots dos són uns cràpules, uns dèspotes, uns tirans de nassos! És un retrat descarnat d’aquesta gent, posat en escena en forma de dos monòlegs, primer la dona que es prepara per anar a l’enterrament d’un coronel mort en un atemptat, i que està de xerrera avant la criada, que l’ajuda a vestir-se. I després hi ha el president amb la seva amant. És una obra dels anys 70, i que curiosament no ha passat de moda, per desgràcia de tots.
 
I mentrestant no es decideixen a reprendre-la, té algun projecte a curt termini?
Ara segueixo a La Riera, a TV3, però no us puc dir res més fins que no sigui al sac i ben lligat! Els projectes sempre han costat una mica de tirar endavant, i ara més. El més immediat, però, és en teatre i de cara a l’estiu.