ELECCIONS ESPANYOLES 20-D

​PERFIL Gabriel Rufián, independentisme en castellà i orgull de barri

El cap de llista d'ERC va néixer a Barcelona però es va criar al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet | Fill de pares andalusos, que es van conèixer en un acte de Bandera Roja, combina sensibilitat i piulades incisives a Twitter

per Pere Gendrau, Barcelona, 7 de novembre de 2015 a les 13:58 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Viento que a su murmullo parece hablar / mueve el mundo con gracia, le ves bailar / y con él, el escenario de mi hogar". És un fragment d'"El sitio de mi recreo", d'Antonio Vega. Uns acords que Gabriel Rufián ha escoltat desenes de vegades, ja que és una de les seves cançons preferides. I, pel que comenten d'ell els que el coneixen, aquests versos li van com l'anell al dit. Rufián és com un vent que fa moure el món que l'envolta, com si fos un ball plàcid, sempre tenint molt present la seva llar. Una llar feta de mil contrastos. 

El cap de llista al Congrés per Esquerra Republicana a les eleccions del 20 de desembre va néixer l'any 1982 a Barcelona, però va passar la seva infantesa al barri de Fondo, de Santa Coloma de Gramenet. Fill d'uns pares andalusos que es van conèixer en un acte de Bandera Roja i que van defensar a capa i espasa la immersió lingüística, Rufián va amarar-se des de ben petit de l'orgull de barri i, quan va anar a Badalona per fer els estudis secundaris, va entendre com n'és de necessari, per la cohesió social, la immersió. Allà és on va quedar sorprès perquè, a diferència del món que l'havia envoltat fins llavors, hi havia gent que no només parlava el català, sinó que pensava i vivia mitjançant aquesta llengua.


Independència i justícia social

Rufián sent la mateixa necessitat de defensar la independència que de reivindicar la justícia social. Amb aquesta manera d'entendre la vida, no és estrany que ERC li hagi proposat encapçalar la llista al Congrés en un moment tan important per al país. Qui serà el seu company inseparable, la seva ombra durant la campanya i a la cambra baixa espanyola, Joan Tardà, es mostra entusiasmat amb la figura de Rufián. Admet que encara el coneix poc, però Tardà se sent admirat tant per la seva manera d'actuar com pel que representa. "És l'independentisme que posa en el centre de la dialèctica la sobirania per sobre de la identitat", assenyala Tardà. 

La veritat és que caldrà comprar crispetes per escoltar algunes de les intervencions que pot fer el tàndem Rufián-Tardà. Tant en campanya com al parlament espanyol. L'un, amb un català de pedra picada forjat a Cornellà, i l'altre amb un castellà impolut conreat a Santa Coloma, Badalona i Sabadell, on viu actualment. Tots dos, però, parlen el mateix idioma pel que fa a l'independentisme i l'esquerranisme. Un esquerranisme autèntic, que beu de les arrels històriques d'aquells que van somiar un nou país als anys trenta, que practiquen la justícia social des d'una concepció de la vida eminentment popular. 

Amb les mànigues arremangades


Hi ha polítics que transmeten convicció. I això es pot fer de dues maneres. Des d'una ment privilegiada, treballada en la dialèctica de les aules, o bé des d'una creença íntima, profunda, en el que s'està reivindicant. Rufián combina les dues parcel·les, no tant per la dialèctica universitària, ja que quan va cursar aquests estudis s'havia de preocupar més de treballar en una botiga per pagar-se la carrera que no pas de passar-se hores al bar de la facultat. La fortalesa discursiva l'ha posada en pràctica durant els darrers mesos, participant en tertúlies i actes de Súmate i de l'ANC. La creença profunda en el que defensa li ve de la consciència de barri que ha tingut des que va començar a caminar. 

Gabriel Rufián va endinsar-se en la política de primera divisió quan es va integrar a Súmate. "Aquests són com jo", va pensar a finals del 2013, quan es va crear l'associació. El seu president, Eduardo Reyes, va ser qui el va acollir, qui va creure en ell i qui li va donar la confiança per sortir a parlar, per transmetre tot el que pensaven aquells castellanoparlants il·lusionats amb la creació d'un nou país. Més tard, s'integraria a l'Assemblea Nacional Catalana i passaria a formar part del seu secretariat nacional. Però aquesta projecció pública no li va desenganxar els peus de terra. Ho demostra cada cop que es presenta en un acte i, abans de fer cap parlament, agraeix la feina dels voluntaris que han aportat els seus essencials granets de sorra, fent tasques tan simples però tan necessàries com preparar les cadires i les taules. 

Empatia popular

A la universitat, concretament a la Pompeu Fabra, Rufián va estudiar un grau de Relacions Laborals i també hi va cursar un màster. Però a la seva feina, durant uns anys al sector siderometal·lúrgic, va quedar sempre enfocada pels anys de treball d'estudiant, amb contractes precaris. És el que en el món anglosaxó es coneix com un "self-made man", un home fet a si mateix. Està on està perquè s'ho ha treballat, i amb l'edat que té ha conegut en pròpia pell el que significa la precarietat laboral. És això, els orígens i la tradició política de la seva família el que fan que tant els castellanoparlants com les classes populars catalanes i tots aquells que volen un país lliure i just el sentin proper. Rufián transmet que és un més, sense elitisme ni prepotència. 

El que també és Rufián és un pare de família, de moment d'un nen que ara té cinc anys. Això, i un melòman que, a més d'Antonio Vega, té Deep Purple a la capçalera. Amb la seva companya, li agrada gaudir dels passejos per la muntanya, de llegir i d'inspirar-se amb la pintura impressionista. Tot plegat confirma que és una persona sensible. I és aquesta sensibilitat el que li ha permès transmetre tant en tan poc temps. Bé, això i l'habilitat que demostra en el camp comunicatiu, com ara en el món de Twitter. A més d'un unionista l'ha tret de polleguera amb les seves piulades incisives. Perquè res pot coure més a aquests sectors que algú, en castellà, els convidi a invertir tot el temps en què critiquen el sobiranisme a denunciar els desnonaments. Autenticitat i incisió, dues característiques que, de ben segur, explotarà encara més a partir d'ara.

 

Participació