«L'humor no ha canviat, sinó la manera de transmetre'l»

L'art de la polèmica: censura, sàtira i premsa alternativa, és el títol d'una exposició instal·lada a l'Hemeroteca de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) -on s'hi mantindrà fins al 9-10 desembre-, rescata vinyetes i històries publicades a El Papus, Ajo Blanco, El Jueves i Mongolia, entre d'altres. Un treball de més de mig any de feina, impulsat per les alumnes del Màster Oficial en Anàlisis i Gestió del Patrimoni Artístic, Carme Casablancas (Sabadell, 1970) i Noa Font (Cerdanyola, 1996).

Casablancas i Font, tot i tenir formacions dispars, van acabar trobant el punt comú a les seves diferències i "fent esquemes a una pissarra" van tirar endavant el que ara és una mostra sobre la censura en les revistes satíriques. "Una aportació a la memòria històrica", defensen i la seva voluntat és que surti del campus universitari i es mogui per diferents localitats, amb parada obligada a casa seva: Sabadell i Cerdanyola.

- Com neix la idea de rescatar revistes satíriques i fer un relat de la censura al llarg dels últims 50 anys?

- Noa Font: El professor Jaume Vidal, del mòdul de comissariat d’art del Màster en Anàlisis i Gestió del Patrimoni Artístic, ens va donar la idea de partida, la sàtira. I a partir d'aquí, vam crear un relat orgànic que anés lligat a la transició, que arrenqués amb la il·lusió que es genera amb el final del franquisme i l'ideal d’una nova societat. I anar seguint, amb l’atemptat, el 1977, a la revista El Papus, un clar símptoma que la sàtira encara feia molt de mal perquè grups de dreta els ataquessin, i fins a l’actualitat, amb els casos de El Jueves i Mongolia. En definitiva, l'evolució i també el clar reflex històric de la societat.
 
- Carme Casablancas: Quan ens vam plantejar la mostra ja vam començar a intuir que la sàtira no estava ben vista, no agradava, i ens vam adonar que gairebé totes les revistes havien patit censura. I així ho hem volgut ensenyar, l’exposició té una línia discontinua amb unes tisores que transmet que si tens veu i utilitzes aquesta crítica, doncs, això molesta. Per a nosaltres és, d’alguna manera, una aportació a la memòria històrica, tot i que és atemporal, perquè sempre està passant el mateix.

"Hi ha certs estaments que acaben sent intocables com algunes persones aristòcrates i la monarquia"

- Quin és el factor comú en aquesta evolució de la censura? 

- Noa Font: Temes polèmics. Per exemple, a l’exposició comencem amb Hermano Lobo que en tracten alguns que no són correctes políticament, però hi ha Star i el Rrollo, entre d’altres, que aborden el sexe i les drogues, coses més alternatives, i El Papus, que ho toca tot, és molt bèstia. Castiga molt al sector de dretes i El Jueves que tira molt a la polèmica. També haig de dir que hi ha períodes amb més rigidesa, però encara que hi hagi una democràcia estable, sempre hi ha certs estaments que acaben sent intocables com algunes persones aristòcrates i la monarquia. 
 
És una mena de muntanya russa, com una cosa cíclica. Per exemple, per Twitter estem veient que hi ha moltes denúncies que s’assemblen molt a les de l’any 75 i d’aquella època. Pot semblar que ara la ment de la gent és més oberta, però quan hi ha una crisi és com si es tornés a tancar.

- Hi ha censura a tot arreu?
 
- Carme Casablancas: I tant! La sàtira el que intenta és incomodar el lector, perquè accepti altres maneres de pensar i en això es basa la crítica. Però aquest art és polèmic, no agrada, i el gran perill que hi ha actualment amb les xarxes socials és que acabes escollint el que vols llegir i et vas quedant arraconat, i això és molt tòxic. El que dèiem que sempre passa, quan vols fer un despertar i mostrar una realitat, no agrada.
 
- Noa Font: En aquests moments, les xarxes socials tenen un pes molt important, però no és tant el format sinó el tema que es tracta i qui denunciï, si és una persona o institució important. El que comentàvem abans d'estaments intocables.   

"Fer sàtira té un sobrecost personal i és molt dur"

- Els ha escandalitzat alguna cosa o han aplicat, mai millor dit, censura per triar o no temes polèmics en el treball?  

- Noa Font: Hi ha temes que, quan fèiem l’exposició, pensàvem: “Aquí s’han passat” o “això potser no calia”. I ens plantejàvem si havíem caigut en aquesta trampa de l’autocensura.  Per això, la sàtira pot ser molt forta, es pot respectar, però és comprensible que no s’entengui amb grans polèmiques com ara, les religions, i l'exemple el tenim amb Charlie Hebdo. Ens podem preguntar: “Per què ho han fet?”. Bé, potser és necessari fer-ho, per rebaixar una mica el fenomen de les religions. Si un tema es normalitza pot acceptar millor la sàtira. És una mica complicat.
 
- Carme Casablancas: L’autocensura és un tema molt de moda i fins i tot nosaltres quan vam muntar l’exposició ens ho vam pensar. I afecta molt a l’hora de fer sàtira i així es veu, perquè en revistes com Ajo Blanco i Star, i ara que només queda El Jueves, es veu aquest desgast, perquè hi ha un sobrecost personal, i també per l'autocensura. I és que cada vegada que es fa un treball i es rep aquest càstig, i això és constant, influeix. I si portes 40 anys cansa molt i es va perdent aquest esperit inicial. Podem dir que és molt dur fer sàtira.

- Les sàtires s'han sofisticat molt amb el pas del temps? Ha canviat l'humor?

- Noa Font: L'humor no ha canviat, sinó la manera de transmetre'l. Abans s'utilitzava molta més lletra i ara és més la imatge. Per exemple, Mongolia fa servir moltes imatges, en canvi, El Papus, l'Star, etc, tiraven molt d'historietes, com una mena de còmic que relatava històries de sàtira. Ara es fan molts memes, que és una imatge i no té gaire text. Anem cap aquí, al llenguatge més gràfic, però el tipus d'humor és el mateix, continuem rient de certs estaments polítics, el tema del sexe i les drogues.

- Carme Casablancas: Mongolia se centrava en el més visual i dedicaven escrits d'un to més seriós i, es podria dir, més acadèmic. Després, sí que tenien una part al final de la revista que deia: "A partir d'aquí si vols riure ja és problema teu". D’altra banda, l'Star era tot vinyetes. Tot es treballa una mica amb formats molt diferents.
 
- Com és la relació entre les revistes satíriques?

- Carme Casablancas: És curiós perquè entre elles tenen com un llenguatge comú i, quan una revista pateix una censura, les altres surten a la seva defensa. Saben que és un sector dur i li donen suport. Hi ha molts enllaços entre elles: posen paraules al revés, les inverteixen, fan referències com en el cas de Charlie Hebdo... Per exemple, les publicacions de l'Star o Mongolia dedicaven unes paraules: "A nuestros compañeros...".

- Noa Font: De fet, crec que el cas més emblemàtic que tenim és quan va succeir l'atemptat d'El Papus perquè es va fer un llibre que es deia: Los historiadores en solidaridad con El Papus. Hi havia diversos dibuixants de revistes que van fer com una mena de llibret i cada pàgina era una vinyeta i això va ajudar a pagar les reparacions.

"Hi ha gent que ens diu que l'exposició els sona molt a dia d'avui i ens ha preguntat si les imatges són actuals o dels anys setanta"

- El projecte ha tingut una bona rebuda?

- Carme Casablancas: El material que hem posat, hem intentat que sigui divertit perquè la gent s'ho passi bé i la que ha vingut ens ha traslladat que tot plegat els sona molt a dia d'avui i ens ha preguntat si les imatges són actuals o dels anys setanta. Aquesta era una de les coses que volíem aconseguir, connectar amb el públic.

- Noa Font: També té un punt nostàlgic per aquells que van viure la transició i llegien les revistes d'Star, Ajo Blanco, El Papus... ens ha vingut gent i ens ha dit que ha gaudit perquè els recordava quan eren joves.

- Com han aconseguit els exemplars?

- Noa Font: Hi ha material cedit per la biblioteca, excepte unes revistes de Mongolia que va comprar la Carme, i la majoria del material d'El Jueves ens l'ha cedit el dibuixant de còmics Manel Fontdevila, que va ser-ne il·lustrador. En Jaume Vidal també ens ha ajudat moltíssim i ha fet possible que l'exposició sigui aquí i en Jesús Galdón, que ha creat un disseny molt maco.

- Carme Casablancas: D'altra banda, hi ha revistes que no les vam poder veure en format físic fins a l'exposició. Vam tenir la sort que n'hi havia de guardades com d'Hermano Lobo, que pots trobar tots els PDF a través de la pàgina web; d'El Papus, en canvi, no n'hi havia cap. Llavors, havies d'anar buscant notícies i guardar el número, per després a la universitat, mirar si el tenien. Però, van imposar el confinament i ens va enganxar de ple. De fet, potser si no hi hagués hagut aquest tancament El Papus l'hauríem tractat més.

- Després d'haver treballat en aquesta exposició, recomanarien algú emprendre la fundació d'una revista satírica?
 
- Carme Casablancas: La veu alternativa és un esforç i un ofec, de diners, de temps, i de perill, com va passar a El Papus. Té un preu elevat...
 
- Noa Font: ... És interessant, perquè és un treball multidisciplinar, ella és economista i jo historiadora de l’art, i aportem aquestes dues visions. El Papus, com deia, va haver de tancar pel cost judicial que li va suposar les seves publicacions.
 
- Carme Casablancas: Avui en dia és més complex, perquè atemptes contra l’honor de la persona i no saps fins a quin pots entrar en aquest joc. Les revistes satíriques juguen amb la portada i actualment, i sempre, ha estat clau. Ara ho és per entrar a les xarxes socials i donar-se a conèixer, però sempre s’han treballat molt, ho feia El Papus, Star i Mongolia, per dir-te’n algunes. A la vegada, l’efecte de les xarxes et genera propaganda però es corre el risc que et denunciïn.

- Internet i les xarxes socials rebaixen els costos.

- Carme Casablancas: Publicacions com Vívora i Ajo Blanco, gràcies a les xarxes socials, tornen a sortir i això a la mostra ho mencionem com que hi ha aquest ressorgir i l’entorn digital pot ser una bona eina, perquè és cert que el risc econòmic no és tan elevat. Ara et poden censurar el compte, però abans et retiraven els exemplars, on havies dipositat tots els esforços, cosa que volia dir que no podies recuperar els diners invertits, et tancaven i, a més, hi havia una sanció.

- Una curiositat, com acaben una economista i una historiadora de l'art fent una exposició d'aquestes característiques?

- Noa Font: Va ser arran del màster. Al principi era una mica complicat trobar un punt en comú perquè soc molt metòdica, d'història, de lletres... i la Carme és de fer més gràfics. Però un cop ens vam entendre, va estar bé i també crec que ha quedat tan original per aquest fet; són com dos llenguatges diferents. I un altre factor, l'edat. Al principi deia, "on m'he ficat". Imagino igual que a ella li va passar el mateix. Vam estar un mes picant pedra, fent esquemes a una pissarra sense veure res, però després vam trobar-li el punt i va fluir.

- Carme Casablancas: Una cosa que sí que ens uneix és la passió per l'art. Tot i que ella té molts més coneixements perquè l'ha estudiat.