entrevista

«Vaig haver de travessar les flames per llançar-me a l'aigua i salvar-me»

Francesca Clusellas presenta un llibre de les seves memòries marcat pel viatge d'anada i tornada a Castellar, amb 27 anys de diferència i una vida a l'Argentina

per Albert Hernàndez, Sabadell, Catalunya | 12 de novembre de 2021 a les 08:00 |
L'autora del llibre, Francesca Clusellas | Cedida
Hi ha històries vitals que permeten conèixer una mica més de prop la realitat del nostre país i del nostre entorn més immediat, i aquest és el cas de la Francesca Clusellas (Castellar del Vallès, 1940). Ella és la testimoni de tota una generació que des de la postguerra fins l'actualitat ha hagut de lluitar per forjar-se com a col·lectiu i persona.

Ara ha recopilat les seves memòries d'una vida convulsa, plena de força, il·lusió i entusiasme. Ho fa en una sorprenent publicació, De Paquita a Francesca (Viena Edicions), on explica els primers anys al seu Castellar natal, la forçada migració a l'Argentina -vivint tres cops militars: 1962, 1966 i 1976- i el retorn a casa de nou per, entre d'altres, complir el seu somni: acabar adquirint i vivint al Ranxo, la gran mansió de la família Tolrà. El proper 22 de novembre presenta el llibre a La Llar del Llibre (19 hores) de Sabadell, abans n'ha volgut parlar amb NacióSabadell:


- Com li va sorgir la idea de fer un llibre amb les seves memòries?

-
Un dia vaig llegir un titular a La Vanguardia d’una entrevista a un escriptor: “S’ha mort la meva mare, i amb ella els seus records". Em va colpir. Feia temps que em voltava pel cap deixar escrita alguna cosa de tot el que m'havia passat al llarg de la vida, i aquesta reflexió em va acabar de decidir. Per què no deixar uns escrits per als meus fills i els meus nets? Així sabrien qui va ser la seva mare i la seva iaia, com era l'època en què va viure, quins sentiments tenia davant de cada situació i quines van ser les aventures que va viure. Em va semblar que era una molt bona manera de connectar-me amb ells.


A partir d’aquí, em va ajudar molt saber que a Barcelona, l'escriptor Vicenç Villatoro feia un curs de literatura autobiogràfica, parlant de l'escriptura de memòries. En aquell moment vaig sentir que tindria un aliat i així va ser: tutor, mestre i amic. El millor èxit del meu llibre és que els meus fills m'agraeixen el tresor que, segons ells, els hi he deixat.

- Quin record conserva del Castellar de quan era petita?

Molt alegre. En el temps de la meva infantesa era un poble petit, amb pocs carrers per recórrer, la plaça i el carrer Major; l’escola de les germanes; amb el passeig passant pel Palau Tolrà... El meu sentiment era que formava part d’aquella vila, d’aquella terra. Recordo les excursions que fèiem a les fonts ja fos la de la Riera o a la de Puigverd, per anar a berenar o a passar-hi el dia... Amb poqueta cosa en teníem prou per passar-nos-ho bé, n’hi havia suficient amb el pa amb xocolata o el pa amb vi i sucre que ens donaven quan sortíem de la escola.

I esperàvem que arribés una festa important, ja fos la Festa Major, la processó de Corpus o anar a beneir el ram, perquè aquell dia el menjar de casa era diferent, i si teníem sort estrenàvem algun vestit! M’agradava anar a l’escola amb tots els nens del poble i on, a més d’aprendre les taules de multiplicar, explicaven contes... Era una gran aficionada! I a escoltar-los, també!

- En el seu llibre té un especial record de la seva àvia.

La iaia Sisca va ser un referent important a la meva vida. Asseguda sobre les seves faldilles llargues, negres, alguna vegada amb petits estampats blancs, em sentia protegida, sentia que no podia passar-me res dolent, que ella em salvaria de tot. I moltes vegades ho va fer, però un dia es va acabar. En aquell moment, no era conscient que la vida tenia un final i que el d’ella havia arribat. Mai no he deixat de pensar-hi i tinc la imatge d'un carro tirat per un cavall i a sobre un taüt negre que, arribant a un punt de la carretera de Sentmenat que ja no era transitable, va iniciar el seu camí cap al cementiri. I allà vaig saber que no la veuria mai més.

- Com va viure l'exili a l'Argentina?

En el meu cas, no va ser un exili, sinó d’una emigració feta per voluntat pròpia, perquè el meu pare creia que allà podíem millorar la nostra situació. Els primers anys a l'Argentina van ser de molts canvis, no va ser fàcil, i només tenia 10 anys. Tot i que ja sabia parlar castellà abans de marxar, no era la meva llengua habitual i tot era diferent com ara, les estacions de l'any, el Nadal era en ple estiu! El menjar, també, canviaven els sabors, les olors i fins i tot els colors...

- ... Massa canvis per a una nena de 10 anys? 

Si els teus pares tenen dificultats, això també t'afecta, encara que a l'Argentina no em va faltar de res, continuava tenint el seu amor igual com l’havia tingut a Castellar. L'Argentina és un terra d’acollida, i ho van fer amb els braços oberts, era una més, igual que les altres, mai no em van fer sentir estrangera. Això sí, em deien "gallega", i els responia: "Ep, que soc catalana!". Per a ells era el mateix. Allà vaig cursar primària, secundària i després la universitat, adaptant-me a la manera de fer d’aquell país, però sempre tenint en el record el meu poble: Castellar.

- A l'obra relata que a l'Argentina va sobreviure a una explosió en un vaixell, què va passar? I com l'ha marcat? 

Anava amb el meu marit i uns amics en un bot particular i va ser com el quadre final d'un espectacle dantesc, en el qual el foc va ser el protagonista. Es van cremar els 50 litres de benzina que havíem posat i en lloc d'anar a parar al dipòsit, es van escampar per tota la base del vaixell. I quan es va engegar el motor, es va encendre una gran foguera que va agafar més fort amb la fusta i les cortines de plàstic que recobrien la coberta. Vaig haver de travessar les flames per llançar-me a l'aigua i gràcies a l'ajuda d'una barcassa vam salvar les nostres vides.

"Després de l'explosió en un vaixell a l'Argentina no he tornat a xiular, els meus llavis es van encongir"

- I el vaixell? 

Es va anar allunyant i el vam veure a la deriva fins que la bombona de butà va explotar i la foguera va ser encara més gran. Vaig tenir sort que s'acostava l'hivern i anava molt tapada, tot i així em vaig cremar la cara i les mans, que eren les eines amb les quals treballava. Per aquella època exercia com a odontòloga i la cara és el que més es veu, i va quedar molt cremada. Tanmateix, no em vaig ensorrar, era conscient que havia canviat la meva vida: una cara deformada i unes mans que havia de recuperar.

Per cert, una anècdota: abans sabia xiular, i després de cremar-me ja no ho he pogut fer mai més, els meus llavis es van encongir... Però la vida havia de continuar, tenia una nena de set mesos i, a més, sense saber-ho llavors, ja estava embarassada d’un altre fill que va néixer feliçment al gener de l’any següent, el 1966.

- Per què van tornar a Castellar? 

- Tot i l'enyorança i l'amor que sentia per Castellar, no vaig ser qui ho va proposar, sinó el meu marit. Després del primer viatge que vam fer junts al municipi va insistir que hauríem de venir-hi, perquè tindríem un futur professional millor. Per a mi era tornar a començar una altra vegada. Ho vaig fer, primer, quan tenia 10 anys pels meus pares i novament, canviar, amb l'afegit que m'havia cremat.

- Va trobar molts canvis al poble?

En 27 anys havia canviat molt. Havia crescut, encara que les coses que recordava continuaven igual: l'església, la casa on vaig néixer al costat de la rectoria, l'escola de les germanes, la farmàcia del Yanguela amb la seva font, el carrer Major... Tot estava igual, la que no era la mateixa era jo, temia trobar-me amb gent i que em veiessin la cara cremada. Encara que sembli mentida, tenia por. I, realment, no tenia cap sentit, tothom estava content i la notícia de la meva tornada es va escampar pel poble. Bé, deien que havia tornat la Paquita, la filla del Pepitu i l’Esperança, i que era dentista. I amb aquesta bona acollida em vaig integrar com si mai no hagués marxat. 

- Amb el temps, ha aconseguit el seu objectiu: comprar el Ranxo. Com va ser?

Si això fos un guió de cinema, el productor diria que és exagerat. Però va ser així: una nena petita, d'uns 7 anys, visita un palauet i en queda enamorada. Davant de la gran escala de fusta a l’entrada de la biblioteca, té una mena de somni i diu: "Aquesta casa un dia serà meva". Però arribats als 10 anys emigra cap a un altre país, a l’Argentina, on, tot i la distància, se'n recorda. I aquella nena als 38 anys torna al seu poble i pregunta què se n'ha fet del Ranxo i les respostes no són aigua clara. Sembla que ningú no en sap res, però insisteix, fins que li arriba el seu palauet, la casa dels seus somnis. Es posa a subhasta, a l'espera d'un comprador, que resulta és la nena que un dia va pensar que seria seu.

M’estava esperant, i no li vaig fallar. He gaudit molt amb la seva restauració, fins allà on he pogut, així com amb les alzines centenàries i tot el seu entorn. Ara visc a la masia de Can Pèlags, a la mateixa finca, que és una de les primeres cases que hi va haver fa gairebé mil anys el que ara és Castellar. La vaig rehabilitar i és aquí on he arrelat.  

 

Participació