18
d'agost
del
2021
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'octubre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada. | El passat tèxtil a Sabadell és evident, amb el nomenclàtor de carrers, edificis, vapors i xemeneies, entre d'altres elements distintius repartits per la ciutat. Turull és sense dubte un cognom associat aquest món i la llar d'en Pere, la Casa Fàbrica Turull arriba als 200 anys i en l'entorn conservador del Museu d'Art de Sabadell (MAS) s'hi ha muntat una exposició vídeo-artística, de la mà de Lluís Campmajó (Sabadell, 1974).
Amb més de tres dècades d'experiència en el disseny gràfic, Campmajó s'ha llançat al món artístic i sota encàrrec de la directora del MAS, Engràcia Torrella, i la Carina Garrido. Una mostra permanent que duu per títol: "Tot és fum. Una casa, una ciutat i dos segles". Un treball mil·limètric i que tot té un sentit, l'artista va idear al seu cap, però va arribar la pandèmia.
- I la Covid-19 ho va trasbalsar tot.
- Quatre mesos treballant, juntament amb la feina de Plàcid Garcia-Planas, i pràcticament estava acabant de muntar l'obra quan va arribar el confinament. Vam haver d'adaptar-nos i també l'espai, perquè m'hagués agradat fer una cosa més immersiva, amb 360 graus. Però l'exposició s'havia de fer al MAS, perquè és una altra manera d’explicar història de la ciutat, d’aquesta família i de la casa fàbrica tan peculiar. I aportem aspectes nous com ara que a Madrid coneixien el patriarca dels Turull com “el rico catalán” i que els assalariats deien que treballaven a “Can Gana”, perquè era de les fàbriques que menys pagava, també que hi treballaven nens... històries que mai s'havien sabut.
- Una exposició que xoca per l'entorn on es troba. Quan un obre una porta d'un d'aquests passadissos tan senyorials, topa amb l'impacte audiovisual.
- Explica la història des d’un punt artístic. I és un treball amb projectors, amb alguns colors, tot i que predomina el blanc i negre, amb una estètica de fotocòpies. Però sí la idea és fer contrast amb el museu. Les animacions tenen molts detalls, tots els mecanismes que apareixen són d’un llibre de l'Artextil, de 1940, que em va deixar en Plàcid, en què s'explica tot el procés de fabricació de la llana. Els vaig dibuixar i animar, i també els vaig imprimir en vinil per, després, recrear-ho a la paret en sintonia amb el vídeo i així crear una osmosi.
- Té un laboratori per fer proves o passa de la idea a l'execució?
- Va ser experimental i arriscat, perquè això m'ho vaig imaginar. Fins que no vam instal·lar els ordinadors i els projectors no sabia com quedaria. Sempre és bastant així, normalment treballo amb una televisió de 25 polzades, però quan en realitat la feina és amb edificis de 25 o 30 metres. I poden aparèixer detalls, perquè, al cap i a la fi, el teu ull no arriba sobre una superfície més petita. Tot i així, amb el temps vas aprenent.
- També treballa el video mapping, una tècnica que s'ha popularitzat molt, especialment entre les activitats de les festes majors. Com coneix aquest món?
- Per un altre artista de la ciutat, Fausto Morales. Li feia el disseny de les diapositives i arran de deixar el meu estudi, a Barcelona, coincidint amb la meva paternitat, perquè volia estar per aquí i després de tants anys anant-hi, m'hi vaig cansar. Passava molt de temps a les andanes esperant el tren, mai era puntual... I la primera prova, el 2010, va ser sobre una estàtua blanca. El públic duia una kinetic, com els que detecten el moviment de la Xbox. Quan identificava el moviment, pintaves i allò el que feia era dibuixar l'escultura. Allà se'm va encendre la bombeta i em va semblar interessant aquesta tècnica.
- Passats una mica més de deu anys, encara pot seguir sorprenent el video mapping, més enllà de la majestuositat dels edificis on es reflecteixin les imatges?
- El video mapping, en processos creatius, encara està per explotar, es poden explicar moltes coses perquè els nens s'hi enganxin. Però, és molt curiós, ens han explicat que amb l’exposició “Tot és fum” la reacció més sobtada és dels monitors i professors i els nens no tant, perquè ja venen amb un consum i estan més acostumats. En aquest sentit, és més difícil sorprendre un nen avui en dia.
- Té feina repartida pel món, Austràlia, Japó, França i Alemanya. Es valora més a fora que a casa?
- Normalment passa, en l'àmbit artístic, que es valori més a l'estranger i sí és cert que tinc més feina exposada fora que aquí. Tot i que cada cop està millor, Barcelona va tenir un boom del disseny espectacular i això va ajudar molt. També haig de reconèixer que estic començant.
- Començant, amb més de dues dècades relacionat amb aquest món?
- Sí, pel que fa a l'àmbit de dissenyador, però artístic soc més nou. El client és diferent, perquè no posa tanta cullerada en els projectes. Aquí, al MAS, la directora m'ha deixat 100% de llibertat i tot el que li he anat presentant li ha agradat. Però no soc l'únic, li passa a tots els dissenyadors.
- Abans comentava l'afectació del coronavirus en aquesta exposició de la Casa Fàbrica Turull, però n'ha tingut en d'altres feines?
- A Castellar tampoc hem pogut estrenar, es tracta d'una peça que es diu “El cant dels ocellots”. Era una altra de les feines que havia treballat abans de la pandèmia i s’ha d’estrenar perquè és d'actualitat i és brutal. També al febrer em van caure projectes amb el Mobile World Congress. A més, en tinc un altre en ment per fer també a Castellar i que va en la línia de l'impacte de la llum i la reacció davant d’aquests efectes lumínics.
Amb més de tres dècades d'experiència en el disseny gràfic, Campmajó s'ha llançat al món artístic i sota encàrrec de la directora del MAS, Engràcia Torrella, i la Carina Garrido. Una mostra permanent que duu per títol: "Tot és fum. Una casa, una ciutat i dos segles". Un treball mil·limètric i que tot té un sentit, l'artista va idear al seu cap, però va arribar la pandèmia.
- I la Covid-19 ho va trasbalsar tot.
- Quatre mesos treballant, juntament amb la feina de Plàcid Garcia-Planas, i pràcticament estava acabant de muntar l'obra quan va arribar el confinament. Vam haver d'adaptar-nos i també l'espai, perquè m'hagués agradat fer una cosa més immersiva, amb 360 graus. Però l'exposició s'havia de fer al MAS, perquè és una altra manera d’explicar història de la ciutat, d’aquesta família i de la casa fàbrica tan peculiar. I aportem aspectes nous com ara que a Madrid coneixien el patriarca dels Turull com “el rico catalán” i que els assalariats deien que treballaven a “Can Gana”, perquè era de les fàbriques que menys pagava, també que hi treballaven nens... històries que mai s'havien sabut.
- Una exposició que xoca per l'entorn on es troba. Quan un obre una porta d'un d'aquests passadissos tan senyorials, topa amb l'impacte audiovisual.
- Explica la història des d’un punt artístic. I és un treball amb projectors, amb alguns colors, tot i que predomina el blanc i negre, amb una estètica de fotocòpies. Però sí la idea és fer contrast amb el museu. Les animacions tenen molts detalls, tots els mecanismes que apareixen són d’un llibre de l'Artextil, de 1940, que em va deixar en Plàcid, en què s'explica tot el procés de fabricació de la llana. Els vaig dibuixar i animar, i també els vaig imprimir en vinil per, després, recrear-ho a la paret en sintonia amb el vídeo i així crear una osmosi.
- Té un laboratori per fer proves o passa de la idea a l'execució?
- Va ser experimental i arriscat, perquè això m'ho vaig imaginar. Fins que no vam instal·lar els ordinadors i els projectors no sabia com quedaria. Sempre és bastant així, normalment treballo amb una televisió de 25 polzades, però quan en realitat la feina és amb edificis de 25 o 30 metres. I poden aparèixer detalls, perquè, al cap i a la fi, el teu ull no arriba sobre una superfície més petita. Tot i així, amb el temps vas aprenent.
Si cliqueu sobre la fotografia podreu fer un tastet del vídeo-art Foto: MAS
- També treballa el video mapping, una tècnica que s'ha popularitzat molt, especialment entre les activitats de les festes majors. Com coneix aquest món?
- Per un altre artista de la ciutat, Fausto Morales. Li feia el disseny de les diapositives i arran de deixar el meu estudi, a Barcelona, coincidint amb la meva paternitat, perquè volia estar per aquí i després de tants anys anant-hi, m'hi vaig cansar. Passava molt de temps a les andanes esperant el tren, mai era puntual... I la primera prova, el 2010, va ser sobre una estàtua blanca. El públic duia una kinetic, com els que detecten el moviment de la Xbox. Quan identificava el moviment, pintaves i allò el que feia era dibuixar l'escultura. Allà se'm va encendre la bombeta i em va semblar interessant aquesta tècnica.
Campmajó amb el seu treball al MAS Foto: Juanma Peláez
- Passats una mica més de deu anys, encara pot seguir sorprenent el video mapping, més enllà de la majestuositat dels edificis on es reflecteixin les imatges?
- El video mapping, en processos creatius, encara està per explotar, es poden explicar moltes coses perquè els nens s'hi enganxin. Però, és molt curiós, ens han explicat que amb l’exposició “Tot és fum” la reacció més sobtada és dels monitors i professors i els nens no tant, perquè ja venen amb un consum i estan més acostumats. En aquest sentit, és més difícil sorprendre un nen avui en dia.
- Té feina repartida pel món, Austràlia, Japó, França i Alemanya. Es valora més a fora que a casa?
- Normalment passa, en l'àmbit artístic, que es valori més a l'estranger i sí és cert que tinc més feina exposada fora que aquí. Tot i que cada cop està millor, Barcelona va tenir un boom del disseny espectacular i això va ajudar molt. També haig de reconèixer que estic començant.
- Començant, amb més de dues dècades relacionat amb aquest món?
- Sí, pel que fa a l'àmbit de dissenyador, però artístic soc més nou. El client és diferent, perquè no posa tanta cullerada en els projectes. Aquí, al MAS, la directora m'ha deixat 100% de llibertat i tot el que li he anat presentant li ha agradat. Però no soc l'únic, li passa a tots els dissenyadors.
Lluís Campmajó en un passadís del MAS Foto: Juanma Peláez
- Abans comentava l'afectació del coronavirus en aquesta exposició de la Casa Fàbrica Turull, però n'ha tingut en d'altres feines?
- A Castellar tampoc hem pogut estrenar, es tracta d'una peça que es diu “El cant dels ocellots”. Era una altra de les feines que havia treballat abans de la pandèmia i s’ha d’estrenar perquè és d'actualitat i és brutal. També al febrer em van caure projectes amb el Mobile World Congress. A més, en tinc un altre en ment per fer també a Castellar i que va en la línia de l'impacte de la llum i la reacció davant d’aquests efectes lumínics.