entrevista

«Si no hagués estat per la PAHC, la gent hauria cremat oficines de bancs»

Repassem els deu anys de vida de la PAHC Sabadell amb dues de les seves integrants més veteranes: Emma Giné i Rosa Bernaus

per Albert Hernàndez, Sabadell | 26 de maig de 2021 a les 08:00 |
Les dues membres de la Plataforma | Albert Hernàndez
El 2011 va haver-hi 6.789 desnonaments a Catalunya, 5.801 a la demarcació de Barcelona, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). L'atur al país superava el 19%, igual que a Sabadell. En aquest context, el 24 de març d'aquell any va començar a caminar la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell i ara, deu anys després, i en un context de pandèmia, el 2020 es va tancar amb 5.737 execucions de llançaments a Catalunya (gairebé el 20% del total de l'Estat) i un 13,6% de persones sense feina, a la ciutat un 14,6%

Entremig s'han aturat milers de desnonaments; s'han ocupat cinc blocs, un dels quals -a Gràcia- ha passat a ser gestionat per l'Obra Social de la PAHC, on una quarantena de famílies hi viuen; nombroses accions destacades; l'aprovació i retallada d'una llei d'emergència habitacional -la 24/2015- i, tot i així, "no hi ha una solució a l'habitatge a horitzó", diu Emma Giné (Tarragona, 1984), membre de la PAHC i una de les impulsores, juntament amb Rosa Bernaus (Sabadell, 1958), qui confessa que la situació la va obligar a "fer-me militant". Amb elles repassem deu anys de lluita i la situació que travessa un dret constitucional


- Si la PAHC Sabadell no existís, s'hauria d'inventar? 

- Emma Giné: Evidentment! Moltes famílies de la ciutat han tingut sort que la PAHC existís i també l'Ajuntament, perquè fem molta feina a la qual no poden arribar. 

 
- Rosa Bernaus: Hem fet de contenció de molta gent que si no hagués estat per la Plataforma, hauria cremat oficines de bancs, venia feta pols a les assemblees. D'altra banda, també s'ha fet una tasca de suport a les famílies. I sortosament, la PAHC no estava integrada per persones afectades, va haver-hi joves, com l'Emma, que ens van donar l'energia per tirar endavant.

- I en aquests deu anys, com ha canviat el perfil dels assistents a les assemblees? 
 
- E. G.: S'ha agreujat la situació, ja no són les execucions hipotecàries, amb el pas dels anys, a base de lluitar molt, hem aconseguit canvis de lleis, més protecció, dacions en pagament... però el problema de l'accés a l'habitatge només ha fet que agreujar-se. Ara estem amb casos molt més dramàtics i urgents, amb una pobresa cronificada.

- És a dir, actualment és més greu que fa deu anys quan es desconeixia molt més sobre desnonaments.
 
- E. G.: Sí, deu anys enrere, per dir-ho d'alguna manera, érem una mica ignorants amb la temàtica de les hipoteques, perquè era una cosa nova. Però el problema de l'accés a l'habitatge hi ha estat sempre, l'assemblea d'okupes que hi havia a la ciutat ja el tractava, i de fet som una mica hereves d'aquesta lluita. Ara és molt més complicat, un procés hipotecari abans era molt més llarg i això permetia a les persones fer una conscienciació, sensibilització del que era la PAHC i ara els casos són tan urgents que necessiten solució per ahir. I des de l'administració pública tampoc hi ha capacitat per donar resposta aquesta demanda. I el perfil que hi ha a la PAHC és molt diferent a fa anys i més difícil en tots els aspectes, gent a l'atur, amb cero ingressos, menja d'aliments socials i respon una mica a la realitat social actual.  
 
- R. B.: Hem passat de desnonaments per hipoteques als de lloguer i de famílies que venen de diverses ocupacions, després que les hagin fet fora dels habitatges i això és molt dur.    
 
"Arribar a la PAHC em va donar la força i em va treure la por"
 
- Com es gestiona aquest cúmul de sentiments de les famílies que s'han quedat sense res?
 
- R. B. : Com millor sabem, col·lectivament. A mi, arribar a la PAHC em va donar la força i em va treure la por. No era militant, era una persona que tenia la meva vida, amb la família i un petit negoci d'autònoms. Però la crisi de 2008 m'ho va ensorrar i com a mi, li ha passat a moltes famílies. Vam arribar a la PAHC pensant que teníem la culpa, i això li passa a molta gent, però allà ens van dir tot el contrari i que el sistema era el culpable. I és quan te n'adones que ha de ser col·lectivament com te'n pots sortir. Recordo anar al banc i sortir plorant i ara, quan hi anem amb la PAHC, són els banquers els que ens tenen por.
 
- És el resultat d'aquesta feina col·lectiva que fa la PAHC?
 
- R. B.: No era militant de res i ara ho soc de la PAHC. Però és que, després del meu fill, ha estat el millor que m’ha passat a la meva vida. M'ha canviat. Tinc 63 anys, he hagut de desaprendre moltes coses i aprendre'n d'altres. Tinc molt menys que abans, però soc molt més feliç.  
  - Amb els canvis legals que hi ha hagut en matèria d'habitatge aquests anys, com ho fan per adaptar-se a la normativa?
 
- E. G.: Sempre anem fent formacions per tractar d’actualitzar-nos amb temes legals. Però sí que és cert que et tornes, amb els anys, una experta en com funcionen els jutjats i serveis socials.
 
- R. B.: Hem d'anar reciclant-nos, perquè els desnonaments van canviant, els estant fent més tancats perquè no hi hagi escletxes que puguem aprofitar.


- I amb els anys, els immobles han passat de mans de bancs a fons d'inversió. 
 
- E. G.: És un dels grans reptes i dificultats que tenim i que marquen la diferència amb fa uns anys. Perquè l'enemic cada cop és més desconegut i això fa que sigui més complicat negociar. Cada cop ens ho posem més difícil. Hi ha els fons voltor Cerberus, Divarian, Blackstone... no tens ni un lloc físic per anar a fer pressió. Però sabem que venen del BBVA i hem d'anar assenyalar-los...
 
- R. B.: ... I al Banc Sabadell també ho hem de fer i estem intentant buscar tots aquests investiments que hi ha darrere dels fons voltor, de quin banc pengen. Però s'ha d'anar al BBVA, al Banc Sabadell i La Caixa perquè és l'única porta que tenim.
 

Les dues membres de la PAHC al bloc de Gràcia Foto: Albert Hernàndez


- Deien que amb els anys han adquirit certa expertesa en aquest món. El sistema funciona per donar resposta en casos de desnonament?
 
- E. G.: Als jutjats hi ha molta interpretació, dependent de qui et toqui, cadascun és un món. Un exemple, l'altre dia una amiga em va preguntar per un cas a Badalona i li vaig dir: “Doncs, no ho sé. Et puc parlar pels de Sabadell, perquè sé com va, però a Badalona, ni idea”. La interlocució entre jutjats i Serveis Socials també va com va...
 
- ... Els Serveis Socials van desbordats.
 
- E. G.: Envien la gent a la PAHC, això ens ho diuen cada setmana, perquè van fins a dalt, i tampoc tenen recursos. Estem fent feina que no ens pertoca, però l'hem de fer i també perquè creiem que ha de ser així.  


- I el decret d'aturar desnonaments mentre duri la Covid-19, ho han notat?
 
- E. G.: El que hem notat amb la moratòria de desnonaments per la Covid han estat uns mesos, no et diré que tranquils, però hem pogut frenar els casos que ens ha arribat, també els jutjats es van aturar. Ara bé, això no vol dir que no s'hagi desnonat a Sabadell, perquè una cosa és que se n'executin i l'altra que ens n'assabentem. Des de fa tres mesos, ja estan arribant casos amb data de desnonament.

- I ara, esperen un increment d'assistents a la PAHC i que es multipliquin els desnonaments?
 
- R. B.: Vindrà un allau! S’acabaran els ERTO, la gent que s’ha quedat sense feina que no té on anar... I s’estan acumulant tots els desnonaments d’aquesta pandèmia, però han d’acabar sortint. A tot això, cal afegir, que les persones que han passat per un procés hipotecari no poden demanar un lloguer, perquè surts a les llistes negres. També gent sense papers, que no tenen dret a res.  


- Per tant, llarga vida a la Plataforma... deu anys més?

- E. G: Sí, per desgràcia, llarga vida. Ja ens agradaria haver arribat aquests deu anys i dir que s'ha acabat. Segurament ens queda vida més enllà d'uns altres deu anys. No hi ha una solució de l'habitatge a l'horitzó. Sobretot cal habitatge públic i són interessants els models que estan sortint, com cooperatives o masoveria, perquè qüestionen el model de la propietat. Però no és accessible per a tothom i per això, insisteixo, cal habitatge públic i polítiques valentes. No sé si s’han de fer expropiacions, però, per exemple, els pisos de la Sareb s’han de cedir als ajuntatents, perquè en breu desapareixerà.      

- Què els sembla la política d'habitatge de l'Ajuntament de Sabadell en aquests deu anys? 
 
- E. G.: Sempre anem escoltant moltes promeses, quan els veiem construïts, ens ho creurem. De totes maneres, són insuficients per la quantitat de famílies que es troben en situació d’emergència habitacional, que implica no només un sostre, també menjar, feina i poder viure dignament. Es va tard.

Voldríem que, per exemple, l'actual govern municipal fos més valent i assenyalés públicament els responsables del que està passant: BBVA, Banc Sabadell... evidentment, no ho fan. Ens agradaria que sortissin a defensar-nos, precisament per aquesta feina que fem, i que no s'aprovi una moció contra les desocupacions, criminalitzant la pobresa. Al cap i a la fi, un posicionament públic en favor de qui necessita els habitatges i no hi ha cap declaració contra els interessos privats.

 

Participació