A principis de març es presentava, a l'Espai Polivalent del Parc del Nord, “Ca n’Oriac, crònica històrica del barri”. Encara no havien arribat les mesures aplicades per la Covid-19 i estava ple de “gom a gom”, recorda l’autor d’aquest documental, Xavier Rosell (Sabadell, 1959). Ell i dues persones més i “un històric” del barri com Paco Vilches han fet possible rescatar més de mig segle de vida “d’un barri únic” de Sabadell. I això que, adverteix, “no som Mediapro”, però sí els més adequats perquè aquests 60 minuts de feina de recopilació quedi per al futur.
- Per què un documental sobre Ca n’Oriac?
- Després del que vaig fer sobre Torre-romeu em van quedar les ganes de seguir i el barri que s’ho mereixia més era Ca n’Oriac, també era el que complia el perfil. Vaig contactar amb entitats veïnals i tot es va posar de cara.
Hi havia estudis i treballs, però un documental no s’havia fet mai. Era el moment que la gent es pogués expressar davant d’una càmera i recuperar així moltíssimes fotografies, gairebé 3.000, i d’aquestes unes 300 les hem fet servir. Per això, ha calgut fer molta feina fins que s’ha publicat.
- Tots els barris tenen les seves particularitats i personatges.
- Ca n’Oriac té un documental. Per exemple, té l’únic pub anglès de tota la ciutat, és igual que els que hi ha allà, amb tots els decorats. I no és nou d’ara, és de l’any 1975 i encara està obert. Molt probablement sigui el primer de Sabadell. I regentat per un veí de Ca n’Oriac.
- S’ha deixat algú o li hagués agradat que hagués participat algú en especial?
- Han participat 26 persones, i tots lligats al barri... I sí, he trobat a faltar moltes persones, però perquè han mort i també perquè no hi havia més espai. De fet, de Ca n’Oriac es podria haver fet una sèrie, hi ha molta gent que s’ha quedat fora. Han quedat retratats, crec, tots els àmbits: l’esportiu, el comercial, el social...
- ... I el polític.
- Hem dedicat una part molt important als moviments polítics des de la fundació del PSUC a totes les lluites obreres que hi van haver, la formació de l’associació de veïns. També la publicació de la revista del barri, que li dediquem molta atenció, perquè era una reivindicació absoluta i funcionava de forma clandestina. Com també l’església, amb els capellans rojos, i les càrregues policials a les parròquies. Al cap i a la fi, s’ha tractat tot el que s’ha pogut.
- I té recollides les reivindicacions del barri?
- Hem fet la història del barri i aquesta l’expliquen els que l’han viscut. Són persones que ho poden explicar, n’apareixen de gairebé 90 anys que van arribar aquí quan es va fundar el barri. Si l’hagués fet d’aquí a tres o quatre anys, potser no haguéssim pogut explicar-la, per això urgia tant fer el documental ara, a més, amb moltes ganes d’explicar. Té un punt emotiu i anecdòtic, s’ha intentat fer una cosa amena.
L'espai ple de gent per veure la presentació del documental Foto: Juanma Peláez
- Com ha estat la reacció quan ha trucat a la porta de veïns i els ha explicat que estava fent un documental?
- Això és una cosa que ens ha agradat molt, perquè hem fet reviure episodis de la vida de la gent que, en un primer moment, no li havia donat importància. Per exemple: trucar a la porta d’algú i preguntar-li si era el practicant de l’època i que posava injeccions per les cases. Aquella persona tornava a reviure i ens ensenyava fotografies, amb els carrers de fang. Hem donat molta vida al barri.
Quan ho vam presentar, amb el pavelló ple, la gent estava molt agraïda. Si no ho fem nosaltres, no ho hagués fet ningú. És una etapa que està acabant i ara ha quedat plasmada per al futur. Es repartirà per l’Arxiu Històric de Sabadell, a les biblioteques i per qui ho vulgui.
- Si ha fet Torre-romeu i Ca n’Oriac, queda Covadonga, la Concòrdia, la Creu Alta...
- ... Ara mateix no ho sé, estem paint tota la feina feta. L'esclat de la crisi sanitària ha aturat l'exhibició a sales de cinema, però des d'un pista de vista cultural gratuït o en cinemafórum. Ara, si féssim un altre quin seria? El que féssim no es podria superar, Ca n’Oriac és un barri únic, per la seva estructura, pel seu començ. Té vida pròpia. En el documental es veu el creixement comercial, amb imatges dels anys 70 i 80, es veu l’avinguda tal com era. És un element que només té Ca n’Oriac.
La presentació del documental a l'Espai Polivalent del Parc del Nord Foto: Juanma Peláez
- Un any de feina i vist el resultat final, ha valgut la pena?
- Això sempre és maco i poder transmetre-ho. A més, és divertit fer-ho de la meva ciutat, perquè és on he viscut i tot em sona molt. Abans que obrís el Corte Inglés, a l’Eix Macià, anava a Ca n’Oriac a comprar. De fet, la gent del centre hi anava.
