Queralt Castellet s'acomiada del seu xicot mort amb una emotiva carta

La rider sabadellenca Queralt Castellet, única catalana que ha aconseguit una medalla mundial en la història del surf de neu a l'estat espanyol, s'ha acomiadat del seu xicot i entrenador Ben Jolly, mort a causa de dos tumors cerebrals. Ho ha fet amb una emotiva carta en què li ha agraït els èxits de la seva carrera.

Després d'aquest cop tant dur, la jove es mostra molt afectada per la pèrdua però amb ganes de seguir lluitant i tornar a al competició. Assegura que aquest escrit vol ser un "reconeixement públic" a la persona que va confiar en ella en els seus inicis i que la va portar a convertir-se en la primera medallista espanyola en aquesta disciplina. 

Carta íntegra de Queralt Castellet

Hola. Sóc Queralt Castellet. Molts aficionats espanyols de l'esport potser no em coneguin, ja que no hi ha una gran tradició d'esports d'hivern al nostre país, però he disputat tres Jocs Olímpics d'Hivern i sóc l'única rider de surf de neu en haver aconseguit una medalla en la història d'Espanya
.
No obstant això, no vull parlar-vos de mi en aquesta carta. O almenys no directament. M'agradaria a través d'aquestes línies honrar una figura que és clau en la meva vida, tant a nivell personal com professional, i que va morir la passada primavera.

Sempre s'ha dit que hi ha entrenadors que marquen la carrera d'alguns esportistes d'elit. En el meu cas, aquesta afirmació és absolutament certa. Des que als 19 anys vaig conèixer a Ben Jolly vaig donar un salt a tots els nivells, configurant en només sis anys tant la persona com l'esportista que sóc avui dia.

Ben es va convertir en la meva parella i en el meu entrenador al mateix temps. I, tot i que en aquestes circumstàncies en ocasions apareixen frecs, no va ser aquest el nostre cas. Ell em va convèncer per passar mig any a Nova Zelanda i l'altre mig als Estats Units per entrenar en els 'pipes' adequats per millorar la meva tècnica. Ell va millorar els meus moviments, em va fer créixer en el rànquing i em va consolar quan, malgrat que sempre vaig estar a prop, mai (fins ara) vaig poder obtenir el premi d'una medalla olímpica.

Fa un any li van detectar dos tumors al cervell. Va lluitar amb totes les forces que tenia, que eren moltíssimes, però finalment no va poder guanyar aquest cop la seva sèrie. I em va deixar a mi òrfena de gairebé tot, perquè juntament amb la meva família a Sabadell ell s'havia convertit en la meva vida.

Per primera vegada en molts anys, he passat l'estiu enterament a Espanya. No he agafat una taula. No he trepitjat la neu. No he planificat la temporada, que comença en poques setmanes. Ningú fora del meu cercle ha sabut el que va passar. Però sento que dec un reconeixement públic a algú que pot portar per primera vegada a una rider espanyola a una medalla olímpica. I que mai va voler sortir del segon esglaó dels focus.

Per primera vegada en mitja dècada canviaré els meus costums. M'entrenaré a Suïssa, que ha construït un 'pipe' espectacular, per poder estar més a prop de la meva terra i estendre una mica més l'esport que tant estimo. I buscaré afrontar amb una nova maduresa tots els reptes esportius que hagi de tenir per davant en la pròxima campanya.

Ben va ser qui em va convèncer que podia estar en l'elit. I el seu llegat suposarà per a mi el compromís de ser encara millor. Tant de bo aviat pugui mirar al cel des de dalt d'un pòdium i dedicar els meus èxits. Perquè sempre sabré que seran també seus.