21
de desembre
del
2019
Actualitzat
el
23
de desembre
a les
0:37h
El passat 15 d'octubre, en el marc de les protestes a Barcelona per la publicació de la sentència del procés, l'Andrea (Sabadell, 1998) va ser una de la vintena de persones que va entrar a presó. Ho va fer a Wad-Ras, on s'hi va passar 31 dies, una experiència que mai havia viscut. Ara està a l'espera de judici, però no perd el somriure, malgrat, com diu, haver passat per una vivència "heavy". A casa seva, Sabadell, s'ha trobat el suport i l'escalf dels seus seus i mentre camina en una altra manifestació, aquesta per reclamar la llibertat dels detinguts el 23-S, conversa amb NacióSabadell.
- Com recorda els moments previs a la detenció?
- Era al carrer Mallorca i després de la primera càrrega va ser tot un caos, perquè hi havia gent corrent cap a totes bandes. Tot molt incert, cops de porra i estava enmig de molta gent i no tenia control per decidir si anar cap aquí o cap allà. Aleshores, vaig notar una força molt bèstia que em va tirar al terra i em van arrossegar. De cop i volta, ja estava a l’altre cantó de la línia policial.
- I què li diuen? Què escolta? Què veu?
- El policia en cap moment em va justificar el motiu de la meva detenció i tenia un comportament que feia que em posés cada cop més nerviosa. També em deia que no el mirés a la cara i que no digués res. Per exemple, li vaig dir que em feien mal les manilles i em va contestar que “em fotés i que ara aniríem al Samur”. També li vaig demanar el número d'identificació i em va dir que ho veuria a la denúncia.
- I després de declarar arriba a la presó.
- Va ser un xoc el tracte policial envers el dels funcionaris de la presó, perquè en el trasllat els agents havien estat molt hostils, no em vaig sentir tractada com una persona i vaig arribar a Wad-Ras i sí que ho van fer. La funcionària de la nit, la que em va fer l’acollida, em va tractar com una persona i vaig pensar: “Per fi algú m’està tractant com una persona”. I clar, acabava d’entrar a la presó.
- I la vida dins del centre penitenciari com és? Què li comenten les internes?
- Era la novetat i moltes s’apropaven a parlar-me. I els explicava el motiu del meu ingrés i al·lucinaven. Em preguntaven: “Però què li has fet al policia?” I contestava: “No, no he fet res”. Els ensenyava les ferides que tenia i és clar, no entenien perquè estava a presó. No podien comprendre que no hagués pegat ni ferit cap policia i estigués entre reixes. No ho entenien.
- S'imaginava així la presó?
- No, me l’imaginava com la plasmen a la ficció Orange is the New Black i Vis-a-Vis, també d’altres. Però, al cap i a la fi, acaben sent el mateix: La privació de llibertat.
- I com s'ho fa quan veu que passen els dies i segueix empresonada?
- És dur, però va haver-hi un moment, quan van sortir la Paula i la Xènia, vaig pensar: “Bé, el meu recurs encara no l’hauran estudiat”. Però, després vaig saber que el van denegar i no sé si van arribar a ser dues setmanes més que vaig seguir a la presó. Ja em vaig fer a la idea que m’hi quedava fins que arribés a l’Audiència Provincial de Barcelona i m’esperava sortir molt més tard. Però per un tema de motivació, perquè si després arriba la data i no ho fas, t’enfonses.
- Ha canviat la seva vida després d'això?
- Sí, en la meva relació amb les persones. Interiorment també he canviat. Pensa que vaig estar privada de llibertat, però també d’intimitat, no només per la presó, pel fet que necessitaven entrar a casa meva i em van regirar les meves coses. És difícil.
- I els seus ideals o principis s'han modificat arran de tot el que ha viscut.
- No. En tot cas, s’han reafirmat.
- Com recorda els moments previs a la detenció?
- Era al carrer Mallorca i després de la primera càrrega va ser tot un caos, perquè hi havia gent corrent cap a totes bandes. Tot molt incert, cops de porra i estava enmig de molta gent i no tenia control per decidir si anar cap aquí o cap allà. Aleshores, vaig notar una força molt bèstia que em va tirar al terra i em van arrossegar. De cop i volta, ja estava a l’altre cantó de la línia policial.
- I què li diuen? Què escolta? Què veu?
- El policia en cap moment em va justificar el motiu de la meva detenció i tenia un comportament que feia que em posés cada cop més nerviosa. També em deia que no el mirés a la cara i que no digués res. Per exemple, li vaig dir que em feien mal les manilles i em va contestar que “em fotés i que ara aniríem al Samur”. També li vaig demanar el número d'identificació i em va dir que ho veuria a la denúncia.
- I després de declarar arriba a la presó.
- Va ser un xoc el tracte policial envers el dels funcionaris de la presó, perquè en el trasllat els agents havien estat molt hostils, no em vaig sentir tractada com una persona i vaig arribar a Wad-Ras i sí que ho van fer. La funcionària de la nit, la que em va fer l’acollida, em va tractar com una persona i vaig pensar: “Per fi algú m’està tractant com una persona”. I clar, acabava d’entrar a la presó.
- I la vida dins del centre penitenciari com és? Què li comenten les internes?
- Era la novetat i moltes s’apropaven a parlar-me. I els explicava el motiu del meu ingrés i al·lucinaven. Em preguntaven: “Però què li has fet al policia?” I contestava: “No, no he fet res”. Els ensenyava les ferides que tenia i és clar, no entenien perquè estava a presó. No podien comprendre que no hagués pegat ni ferit cap policia i estigués entre reixes. No ho entenien.
- S'imaginava així la presó?
- No, me l’imaginava com la plasmen a la ficció Orange is the New Black i Vis-a-Vis, també d’altres. Però, al cap i a la fi, acaben sent el mateix: La privació de llibertat.
"M'esperava sortir molt més tard. Però per un tema de motivació, perquè si després arriba la data i no ho fas, t'enfonses"
- I com s'ho fa quan veu que passen els dies i segueix empresonada?
- És dur, però va haver-hi un moment, quan van sortir la Paula i la Xènia, vaig pensar: “Bé, el meu recurs encara no l’hauran estudiat”. Però, després vaig saber que el van denegar i no sé si van arribar a ser dues setmanes més que vaig seguir a la presó. Ja em vaig fer a la idea que m’hi quedava fins que arribés a l’Audiència Provincial de Barcelona i m’esperava sortir molt més tard. Però per un tema de motivació, perquè si després arriba la data i no ho fas, t’enfonses.
- Ha canviat la seva vida després d'això?
- Sí, en la meva relació amb les persones. Interiorment també he canviat. Pensa que vaig estar privada de llibertat, però també d’intimitat, no només per la presó, pel fet que necessitaven entrar a casa meva i em van regirar les meves coses. És difícil.
- I els seus ideals o principis s'han modificat arran de tot el que ha viscut.
- No. En tot cas, s’han reafirmat.