transgènere

La feina de buscar feina quan s'és trans

Dos testimonis parlen com és treballar i buscar feina quan s'ha fet la transició

per Albert Hernàndez , 21 de novembre de 2019 a les 08:00 |
Una manifestació del col·lectiu | Bernat Cedó
Espanya va tancar 2018 amb un taxa d’atur del 14,4%, un 16,26% en el cas de les dones i un 12,87% el d’homes. Unes xifres que a l’equador de 2019 havien passat a ser del 14,02%, 15,7% i 12,49%, respectivament. Unes dades extretes de l’Institut Nacional d’Estadística, però que no contemplen el percentatge que afecta les persones transgènere. No hi ha cap organisme oficial que hagi copsat quina és l’afectació sobre aquest col·lectiu, només UGT, en un informe sobre LGTBIfobia a la feina, de maig de 2019, apuntava a un 85%, citant com a font la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB).
 

Precisament, aquesta entitat en el seu Informe de delictes d’odi i incidents discriminatoris al col·lectiu LGTBI 2018 indicava que, segons una enquesta a persones d’aquest col·lectiu de la Unió Europea, de l’any 2013, el 16% confessava haver estat discriminat al seu centre de treball els últims 12 mesos.
 

“Fa una mica més d’un any vaig patir bullying a la feina”, explica Aria. El seu cap li deia, “amb to despectiu, que mai seria una dona de veritat” o també que “si volia, em pagava l’operació de pits”. Tot plegat, va començar quan va iniciar la transició, malgrat que va avisar que “hi hauria canvis”, perquè, com subratlla, “no em sentia a gust amb mi mateix”. També, “em va tocar el cul i deia que això ho feia a tothom”. Anar a treballar per a ella “era una tortura”.
 
Finalment, la van acomiadar i després va necessitar teràpia, perquè “vaig patir una crisi molt dura, una crisi existencial” ja que, com confessa, el futur que dibuixava “tenia por per quedar-me sense feina”, després de la “lluita perquè se’m veiés com una dona”. Però finalitza, “el terapeuta em va anar molt bé”. Actualment, treballa i tot ha quedat enrere, però admet que “quan ensenya el DNI, que encara apareix el meu nom masculí, genera sorpresa”, però segueix reivindicant que “vull que sàpiguen que soc trans”.
 

La desfilada multitudinària LGTBI pels carrers de Barcelona Foto: Albert Alemany


El procés de cerca de feina
 
Hi ha una frase recurrent que s’acostuma a dir quan algú vol entrar al mercat laboral: “La feina de buscar feina”. Una sentència que cobra molt de sentit en el cas de l’Àlex, “quan noten que soc trans, els canvia la cara. Però no em puc amagar. No tinc perquè amagar-me”. Fa prop d’un any que busca feina, és llicenciat en Biologia i fins ara “vaig tirant” amb classes particulars i formacions.
 
Les entrevistes que ha tingut, una desena, “a les primeres de canvi no se n’han adonat i, de vegades, m’han preguntat si soc home o dona”. Per exemple, ha recordat una oferta de cambrer “quan van veure el DNI amb el nom femení, em va dir que això ho havien de consultar amb la gestoria. I no van tornar a trucar”. El pas del temps l’està portant a desesperar-se, a més, a Foment de Terrassa “no estan preparats per la contractació de persones trans, a nivell municipal no hi ha res”, es queixa.
 
Tant Aria com Alex advoquen per l’organització d’iniciatives com la Trans Laboral de Sabadell, “te n’adones que no estàs sola i que no ets tant rara”, considera ella, mentre que ell apunta que la “predisposició és diferent”. Tot i així, reclamen més visió per aquesta problemàtica. 

 

Participació