entrevista

«El bressol de la meva mare va ser una capsa de tabac quan va néixer l'any 37»

L'estanc Aragay arriba als 85 anys, un negoci regentat per dones i no s'ha mogut mai del carrer d'en Font

per Albert Hernàndez , Sabadell, 18 de novembre de 2019 a les 08:00 |
La propietària amb un expositor de tabacs diferents èpoques | Albert Hernàndez
En els 100 metres mal comptats del carrer d'en Font s'hi apleguen dos edificis històrics, pràcticament es troben cara a cara. En una banda, l'Espai Cultura 1859 Fundació Sabadell i, de l'altra, l'estanc Aragay. Un negoci que aquest 2019 fa 85 anys que des del primer dia no s'ha mogut d'aquest lloc. A més, regentat "per tres generacions de dones", explica l'actual propietària, Montserrat Graells (Sabadell, 1968). Ella, però, i a diferència de la seva mare, Pepita Sobré, va escollir ser estanquera i celebrar amb "goig" aquest aniversari. 

- Què li han explicat dels inicis de la botiga?


- Doncs, va començar el 34, quan la meva àvia, Caterina Aragay, i el seu marit, que era pintor, van decidir posar un estanc aquí, al carrer d'en Font. Sempre hi ha estat, tot i que al principi era més petit i, amb el temps, s'ha anat ampliant. Però, malauradament, el meu avi va morir al principi de la Guerra Civil i es va quedar sola al capdavant del negoci. 

- Una dona sola i portant un negoci als anys 30.


- Té mèrit i va ser una mica pionera, perquè no era gaire habitual a l'època, perquè no només als anys 30, també als 40, 50 i 60. De fet, aquest estanc ha passat de mares a filles: tres generacions de dones l'hem portat. 

- La seva mare què recorda d'aquella època? 

- Sempre explico una anècdota que és molt il·lustrativa del que va significar l'estanc per a la família i el moment que vivia el país. El bressol de la meva mare, que va néixer l'any 1937, va ser una capsa de tabac, és a dir, que va mamar la botiga des de recent nascuda. Com que no hi havia diners, la meva àvia va folrar la capsa per acomodar el nadó. La meva mare no va poder triar i, a diferència del meu cas, ella va rebre l'herència de l'estanc. 

- Va escollir ser estanquera? 

- Sí. La meva mare es passava el dia a l'estanc. Quan no estudiava, ajudava a la botiga. De fet, des de petita ja ho feia. Bé, pràcticament va néixer en una capsa de tabac i el 1983, quan va morir la meva àvia, ella es va fer càrrec de la botiga.  

- Com sobreviu un negoci en anys de gana, venent un producte que, per aquella època, era un luxe. 

- Amb molt d'esforç i imagino que la gent treia duros d'on podia. La meva àvia era bona cosint i també podia fer diners. En definitiva, amb supervivència pura i dura. Això em fa recordar que m'explicaven sobre les cartilles de racionament de tabac que hi havia. M'havien comentat que durant 13 anys es va limitar aquest producte.

- Actualment als estancs es troba de tot: jocs de rifes, material d'oficina, dolços...

- ... Sí, i tot són màquines. Si la meva àvia aixequés el cap, el negoci és totalment diferent. Per la botiga corre una factura de l'any 34, en què es detalla algunes adquisicions a proveïdors com ara de sobres, jocs de cartes, xiclets, baldufes, llibretes i complements d’aquest estil. 
 

Els inicis del negoci Foto: estanc Aragay

La imatge de l'estanc de fa unes dècades Foto: estanc Aragay


- I el futur. Seguirà aquesta "generació de dones" al capdavant del negoci? 

- Tinc dos fills adolescents i a hores d’ara no tenen gaire interès. Si es volen encaminar cap a d’altres camps, no hi tinc res a dir. Ara bé, de moment, em queden uns quants anys i que duri. M'agradaria que continués i em sabrà greu tancar-lo, però també t'haig de dir que no me'n sabrà si els meus fills no el volen.

- Deia que durant la guerra i postguerra va ser "supervivència pura i dura". I en els darrers anys amb les normatives antitabac?    
 
- És un producte que no està de moda i va a la baixa, a més compta amb restriccions. De fet, fins a cert punt, em sembla bé regular. Tot i que, de vegades, hi ha regulacions que no les acabo d’entendre. En concret dues: Per què no puc posar tabac a l’aparador, tenint en compte que és legal i paga els seus impostos, perquè pago a l'Estat. I l'altra, per què una persona de 16 anys pot treballar en unes drassanes i no en un estanc, has de ser major d’edat. Els meus fills van a l'institut i tots sabem el que s’hi pot trobar o si surten a la nit el que poden beure i no està tan controlat. No m’acaba de quadrar una cosa versus l’altre.

 

Participació