04
d'octubre
del
2019
Actualitzat
el
07
d'octubre
a les
8:10h
El Festival Internacional de Curtmetratges de Lovere (CortoLovere), a Itàlia, ha premiat el documental sobre l'assassinat del maqui Elio Ziglioli com a Millor Film Documental en la seva 22ena edició, celebrada dissabte. Sota el títol d'Un vas d'aigua per l'Elio Ziglioli, es tracta d’una cinta de 14 minuts que ha dirigit el cineasta castellarenc Pere Joan Ventura, que ha seguit el procediment per identificar les restes del jove mort fins el seu trasllat a la seva localitat natal.
Ziglioli tenia 22 anys quan va ser assassinat al 1949, i és la cinquena víctima identificada gràcies al Programa d'identificació genètica. El seu cos va ser localitzat a la fossa del cementiri de Castellar del Vallès amb nom i cognoms desconeguts, però la investigació feta ha permès determinar que va ser detingut, torturat i assassinat a mans d’agents de la Guàrdia Civil.
Elio Ziglioli va marxar del seu poble el 1948, amb 21 anys, la família li va perdre el rastre i mai més va saber res, però en 2010 l'Ajuntament de Lovere rebre un correu electrònic des de Catalunya aportant dades sobre la seva possible parador. L'historiador de Sant Celoni Javier Argimiro preguntava si encara quedava a la ciutat algun familiar "d'un tal Elio Ziglioli", de manera que a la setmana següent, un familiar va respondre el correu enviat des de Catalunya.
Argimiro s'havia topat amb el nom de Ziglioli per casualitat mentre feia un treball de recerca sobre Quico Sabaté, quan va trobar una petita referència del jove italià en una publicació del periodista i historiador Antoni Téllez. També havia descobert que Jordi Guillemot, blocaire i estudiós sobre Sant Llorenç del Munt, havia aconseguit reconstruir els últims dies de Ziglioli a través de testimonis orals que havia recollit.
A la vegada, l'historiador de Sant Celoni va trobar un certificat de defunció d'un home amb nom i cognoms "desconeguts" que havia mort a la carretera de Terrassa el 3 d'octubre de 1949, "fent veure tenir uns 25 anys d'edat". Oficialment, la causa de la mort va ser una "hemorràgia traumàtica", i va ser enterrat el 4 d'octubre a la fossa situada a la zona d'extramurs del cementiri de Castellar, on s'inhumaven persones d'altres religions o considerades desafectes pel règim.
Enrica Volpi, neboda d'Elio, va inscriure el cas en el Cens de persones desaparegudes de la Generalitat, mentre que el Govern català va posar en marxa l'any 2017 el Pla de fosses, que permet fer excavacions d'ofici, considerant la intervenció a Castellar prioritària. Els arqueòlegs van excavar la fossa de Castellar durant l'estiu de 2018 i van trobar els dos cossos sense identificar, un dels quals tenia la mandíbula destrossada i corresponia a un home jove.
Ziglioli, que formava part d'un grup d’anarquistes que lluitava al costat dels maquis en els primers anys de la dictadura, va ser interceptat per la Guàrdia Civil i el va detenir i torturar. “El nom del documental ve, precisament, de les paraules que un dels agents li va dir a la masovera d’una masia, a qui van demanar aigua per al detingut. Poc després marxarien, i la dona va sentir el tret letal de lluny.
Procés documentat
Tot aquest procés per recuperar la memòria de Ziglioli el va viure Pere Joan Ventura de ben a prop. "De petit ja se sentien moltes històries sobre maquis al municipi, així que el tema sempre m’ha interessat, i en parlar-ho amb l’Ajuntament vam veure interessant poder rodar tot el procés sobre la marxa”, explica Ventura en declaracions a NacióSabadell.
Amb el material recollit, el cineasta ha fet una primera producció de 14 minuts, que va presentar al festival de la Lovere natal de Ziglioli com a prèvia del documental llargmetratge que està preparant sobre el mateix tema i que calcula que arribarà a l’hora de durada. “Vam seguir tots els passos de l’exhumació, fent el mateix horari que els antropòlegs que hi treballaven”, explica, amb la qual cosa disposen de material suficient com per poder elaborar una cinta llarga.
A la vegada, mentre la investigació seguia el seu curs, van contactar amb els familiars. Una de les cosines de Ziglioli, Enrica Volpi, és, precisament, qui fa d’una de les conductores del documental, i també qui va insistir per poder fer els tràmits per aconseguir retornar les restes del noi a la seva localitat natal.
"Aquests són els perdedors dels perdedors, fem un paral·lelisme amb els partisans que van lluitar contra Mussolini i els alemanys que van ocupar Itàlia, era un altre context, perì si els partisans no guanyaven haurien acabat sent considerats terroristes com ho van ser considerats aquí els maquis, que els pintaven com a delinqüents", explica Ventura, que ara vol rememorar un passat que sembla haver quedat en un calaix. "Un home gran de Castellar em va dir un cop que del 39 a 50 no hi ha història, que hi havia deu anys esborrats, i crec que és important recuperar la memòria d’aquella època", apunta.
El documental va ser premiat dissabte amb un premi que no compta amb una retribució econòmica, però que sí dona una empenta per a seguir el procés cap al llargmetratge on s’explicarà amb pèls i senyals tot el procés de recuperació i trasllat de les restes del jove Elio Ziglioli fins la seva localitat natal.
Ziglioli tenia 22 anys quan va ser assassinat al 1949, i és la cinquena víctima identificada gràcies al Programa d'identificació genètica. El seu cos va ser localitzat a la fossa del cementiri de Castellar del Vallès amb nom i cognoms desconeguts, però la investigació feta ha permès determinar que va ser detingut, torturat i assassinat a mans d’agents de la Guàrdia Civil.
Elio Ziglioli va marxar del seu poble el 1948, amb 21 anys, la família li va perdre el rastre i mai més va saber res, però en 2010 l'Ajuntament de Lovere rebre un correu electrònic des de Catalunya aportant dades sobre la seva possible parador. L'historiador de Sant Celoni Javier Argimiro preguntava si encara quedava a la ciutat algun familiar "d'un tal Elio Ziglioli", de manera que a la setmana següent, un familiar va respondre el correu enviat des de Catalunya.
Detall d'una de les fitxes reproduïdes en el documental. Foto: Vimeo
Argimiro s'havia topat amb el nom de Ziglioli per casualitat mentre feia un treball de recerca sobre Quico Sabaté, quan va trobar una petita referència del jove italià en una publicació del periodista i historiador Antoni Téllez. També havia descobert que Jordi Guillemot, blocaire i estudiós sobre Sant Llorenç del Munt, havia aconseguit reconstruir els últims dies de Ziglioli a través de testimonis orals que havia recollit.
A la vegada, l'historiador de Sant Celoni va trobar un certificat de defunció d'un home amb nom i cognoms "desconeguts" que havia mort a la carretera de Terrassa el 3 d'octubre de 1949, "fent veure tenir uns 25 anys d'edat". Oficialment, la causa de la mort va ser una "hemorràgia traumàtica", i va ser enterrat el 4 d'octubre a la fossa situada a la zona d'extramurs del cementiri de Castellar, on s'inhumaven persones d'altres religions o considerades desafectes pel règim.
Enrica Volpi, neboda d'Elio, va inscriure el cas en el Cens de persones desaparegudes de la Generalitat, mentre que el Govern català va posar en marxa l'any 2017 el Pla de fosses, que permet fer excavacions d'ofici, considerant la intervenció a Castellar prioritària. Els arqueòlegs van excavar la fossa de Castellar durant l'estiu de 2018 i van trobar els dos cossos sense identificar, un dels quals tenia la mandíbula destrossada i corresponia a un home jove.
Ziglioli, que formava part d'un grup d’anarquistes que lluitava al costat dels maquis en els primers anys de la dictadura, va ser interceptat per la Guàrdia Civil i el va detenir i torturar. “El nom del documental ve, precisament, de les paraules que un dels agents li va dir a la masovera d’una masia, a qui van demanar aigua per al detingut. Poc després marxarien, i la dona va sentir el tret letal de lluny.
Procés documentat
Tot aquest procés per recuperar la memòria de Ziglioli el va viure Pere Joan Ventura de ben a prop. "De petit ja se sentien moltes històries sobre maquis al municipi, així que el tema sempre m’ha interessat, i en parlar-ho amb l’Ajuntament vam veure interessant poder rodar tot el procés sobre la marxa”, explica Ventura en declaracions a NacióSabadell.
Amb el material recollit, el cineasta ha fet una primera producció de 14 minuts, que va presentar al festival de la Lovere natal de Ziglioli com a prèvia del documental llargmetratge que està preparant sobre el mateix tema i que calcula que arribarà a l’hora de durada. “Vam seguir tots els passos de l’exhumació, fent el mateix horari que els antropòlegs que hi treballaven”, explica, amb la qual cosa disposen de material suficient com per poder elaborar una cinta llarga.
A la vegada, mentre la investigació seguia el seu curs, van contactar amb els familiars. Una de les cosines de Ziglioli, Enrica Volpi, és, precisament, qui fa d’una de les conductores del documental, i també qui va insistir per poder fer els tràmits per aconseguir retornar les restes del noi a la seva localitat natal.
Detall del premi. Foto: NS / Cedida
"Aquests són els perdedors dels perdedors, fem un paral·lelisme amb els partisans que van lluitar contra Mussolini i els alemanys que van ocupar Itàlia, era un altre context, perì si els partisans no guanyaven haurien acabat sent considerats terroristes com ho van ser considerats aquí els maquis, que els pintaven com a delinqüents", explica Ventura, que ara vol rememorar un passat que sembla haver quedat en un calaix. "Un home gran de Castellar em va dir un cop que del 39 a 50 no hi ha història, que hi havia deu anys esborrats, i crec que és important recuperar la memòria d’aquella època", apunta.
El documental va ser premiat dissabte amb un premi que no compta amb una retribució econòmica, però que sí dona una empenta per a seguir el procés cap al llargmetratge on s’explicarà amb pèls i senyals tot el procés de recuperació i trasllat de les restes del jove Elio Ziglioli fins la seva localitat natal.