Hi ha fenòmens musicals que no s’expliquen des de la raó, i un bon exemple és el que protagonitza el grup cerdanyolenc Cronopios, que està vivint un moment dolç. La formació aixeca passions allà on actua, com és el cas del Concert d’Estiu del Castell de Sant Marçal, on van aparèixer per sorpresa al final de l'espectacle que cada any ofereix l'Agrupació Musical de Cerdanyola del Vallès. En pocs mesos han llançat dos nous temes que se ressonen en carrers i places del municipi, i cada cop més arreu del Vallès. N'ha parlat el veu i lletrista del grup, Pol Orobitg, en una entrevista a NacióSabadell.
- Cronopios, un nom curiós…
- Ve de lluny… molt bona part del grup ens coneixem des dels 3 o els 5 anys, sempre hem anat junts. A l’Institut Pere Calders de Cerdanyola, on vam estudiar, fèiem el ruc per Sant Jordi, per Nadal, i per totes les festes on hi havia sarau, amb el típic recital. Alguns de nosaltres tenim coneixements musicals, jo de fet sóc l’únic que no tinc formació en la matèria, i sempre acabàvem fent alguna cosa. Anàvem fent i vam decidir que calia tenir un nom. En aquell moment fèiem Filosofia, i estàvem llegint Historia de Cronopios y de famas, de Julio Cortázar, un dels representants del surrealisme en llengua castellana més importants que hi ha hagut, on explica un univers amb dos tipus d’éssers, on els Cronopios són ingenus, apassionats, amb una visió bohèmia i vitalista de la vida. Vam agafar-ne el nom perquè la nostra idea era jugar amb l’humor i fer una cosa desenfadada.
- I des de llavors toqueu junts?
- No, ho vam aparcar fins fa dos anys. Molts membres del grup van seguir estudiant música, i vam creure que calia introduir nous membres si volíem fer un treball professional o com a mínim intentar-ho. I aquí ens trobem, treballant amb el nom de llavors, però ara amb molta ambició artística.
- I us heu format professionalment per tocar?
- Tots tenim oficis variats, amb títols universitaris. Jo sóc matemàtic, però he anat aprenent música pel meu compte, centrant-me en les lletres. Un altre membre també és matemàtic, un altre periodista, un altre advocat, i dos estan acabant magisteri, i només un ha seguit estudiant música al conservatori.
- Alguns de vosaltres teniu un lligam amb l’Agrupació Musical de Cerdanyola del Vallès.
- Tots els músics del grup tenen formació musical, van sortir de l’Escola de Música Aulos, de Cerdanyola, i després van passar a la banda de l’Agrupació Musical. Tenim una secció de vents important perquè tocaven a l’Agrupació. De fet, quan necessitem un substitut o un reforç, sempre ve gent de la banda, i ens deixen material si ens cal.
- Aquell concert és una bona ocasió per arribar a gent diferent, perquè hi ha públic que t’escolta i que valora la proximitat. Nosaltres solem tenir un públic més fàcil de treballar, de Festa Major, de sales com la Dresden, més de la franja dels 18 als 25 anys. Però en aquests concerts amb la banda ens obrim a un públic molt més ampli. A Cerdanyola ens anem fent un nom, i ens ho passem molt bé.
- A nosaltres ens va semblar que estaven prou quiets, en llocs així sempre fa més vergonya aixecar-se entre tanta gent. Però és normal, en aquest concert hi havia dues vessants, la primera mitja hora més d’escoltar, amb el pianista Albert Guinovart, i la segona amb temes de més a prop, que convidaven a ballar.
- Anem al tema, perquè heu tret dues noves cançons.
- Sí, hem fet La Sonora Creació, un tema molt vallesà. "Què volíeu fer amb això?", ens ha preguntat molta fent. La veritat és que no preteníem res en un principi, fèiem música del que ens sortida. El primer disc que vam fer eren temes més de pamflet, que reflexionaven sobre l’amor i la vida, algun tema eròtic. Llavors vam voler fer alguna cosa amb estil funk, parlant de l’extraradi. I vam pensar que per què havíem de parlar de l’extraradi d’un altre lloc com Madrid si podíem parlar del Vallès, i ens va sortir això. És del que sabem i el que sentim, i vam creure que si ho treballàvem podia ser la cançó de presentació del nou disc.
- En el vídeoclip fins i tot vau fer ballar qui llavors era l’alcalde de Cerdanyola, en Carles Escolà.
- Sí, a ell li va ser molt fàcil! Això sí, ho vam gravar ràpidament, i al cap de tres segons estava diluviant!
- I acabeu de presentar el segon tema.
- Sí, La Segona Creació, la vam treure el 21 de juny, és la continuació del primer senzill, prenent tant l’estil com la temàtica per desenvolupar-los cap a un so més funk i, si ho vols, més hortera! Està més distès, amb més baixos i és més arriscat, més poppie, amb tonades més cantables. La lletra se centra en un grup de gent d’extraradi i més precaris, i deixem de banda el tema identitari del Vallès, portant la cançó més cap a una contraposició del mite de l’individualisme i la cultura del “tu sol, tu pots, tot molt ben vestit”… ho despullem amb ironia, amb reivindicació de classe popular.
- I ara què teniu entre mans?
- Aquest estiu tenim un bon tros de gira, ens hem d’espavilar en planificar els assajos, en estructurar la logística dels concerts, i a nivell compositiu tenim idees. El que ens té més convençuts és que volem treballar a nivell d’EP, de petit format, perquè treure un CD abans tenia un sentit, però ara la música es consumeix de manera diferent. Si fem un CD d’onze cançons, li pots donar un sentit amb un fil argumental i està bé, però potser millor fer tres o quatre temes amb un cert fil per lligar-les bé. Traurem un segon CD, però segurament serà un recull de temes. Ara ens ve de gust aprofundir en el hip hop, en el funk, i potser fins i tot amb alguna cosa de salsa. Intentarem introduir electrònica, i alguna cosa més tranquil·la…
