El debat ha començat amb una presentació impecable del periodista Xavi Bundó. Ha obert el meló de la millor manera, situant l’escenari i els actors, i significant i dignificant la ciutat. És un privilegi com a sabadellenc seguir un debat municipal moderat per Bundó. Després de presentar-los i de fer-los una pregunta a cadascun dels candidats, ha començat un debat de dues hores, amb molts retrets, on he pres aquestes notes:
M’ha fet patir la suor del candidat del PP, Esteban Gesa, i del d’ERC, Juli Fernàndez. En el primer cas semblava que no acabava d’entendre les preguntes -no només pel que responia, barrejant temes i saltant-se blocs, si no també per les cares que feia quan parlava el moderador, amb uns ulls apretats, com d’estrenyiment. Esteban ha estat out, tal com apunten les enquestes que estarà diumenge.
En el segon cas, Fernàndez suava perquè en alguns moments tothom es dirigia a ell i se sentia atacat. S’ho prenia personalment. Ha jugat a defensar-se. Amb el PSC ha buscat el pols criticant l’anterior govern i com li van deixar les coses. Ha volgut justificar-se en algun punt, dient que els temps són lents a l’administració i encara es ressenteixen de la gestió socialista. Una frase que ha descol·locat el públic.
Marta Farrés, candidata del PSC, ha fet un vol agallinat quan parlava del cas Mercuri. Ha faltat contundència. Potser només és qüestió de temps i de confiança cap a ella. Manel Bustos es dedicava a confrontar- uns contra altres-, Marta Farrés ha reconegut sempre l’adversari polític (fins i tot quan li ha dit a Matias Serracant que era d’extrema esquerra, demanat-li disculpes per si li molestava). Té a la mirada ganes de fer-ho diferent, de matar l’estil del pare. Se li nota. Però falta matar-lo.
He vist el candidat de la Crida, Matias Serracant, molt més confiat en ell que en el de fa 4 anys. M’ha semblat més alcalde i menys cupaire, amb més perfil propi, però sovint massa pendent de què deia Juli Fernàndez per mirar d’ajudar-lo. De fet, s’entén, tenint en compte el que ha dit a l’apartat dels possibles pactes: que vol reeditar el mateix. Se li notava, també alhora de debatre amb segons qui.
Els preparatius del Debat Decisiu Foto: Juanma Peláez
Adrián Hernández, de Ciutadans, ha tret tots els temes que tocava i de forma incisiva. S’ha pogut veure quan parlava de la gestió del govern. Bons regats però també massa pilotes fora. Entenc l’estratègia de parlar d’independentisme perquè és un tema vigent que ven i funciona, però en blocs concrets -de polítiques municipals, tenint un propi bloc on parlar-ne-, parlar del paper de TV3 o recordar que diumenge també hi ha eleccions europees que son molt importants, no encaixa: desencaixa.
Lourdes Ciuró, la candidata de Junts per Sabadell, ha estat professional. Amb frases que arriben a la gent, gairebé en forma de tuits i lemes, i una posada en escena bona. Tampoc he entès que parlés d’independència quan es parlava de polítiques d’habitatge i he vist que buscava el cos a cos amb Juli Fernàndez. Ha quedat clar que no es porten bé. M’ha encantat quan Joan Berlanga els ha interromput, en un moment en què discutien, dient: ‘Va...’. I m’ha agradat més que ella somrigués, reconeixent la malifeta.
Joan Berlanga, candidat de Sabadell En Comú, ha seguit el guió de les seves propostes, punt per punt. Molt pedagògic i instructiu, però amb poc marge. A vegades es desmarcava del govern que hi ha hagut durant aquests quatre anys, com si no anés amb ell. Això reafirma aquella idea dels que creuen que aquests quatre anys han sigut un quadre de Joan Miró, difícil d’entendre. Filosòfic, quan parlava del riu Ripoll.
Marisol Martínez, de 100% Sabadell, m’ha semblat pràctica i honesta. No gastava el seu temps si no li feia falta. És la Mercedes Milà de la política municipal de Sabadell. No ha acabat sent protagonista. En molts moments se la veia al marge, amb cares estranyes, com si tot allò no acabés d’anar amb ella.
Deures pel proper debat? Fer el debat des de la plaça Vella de Terrassa i que, al final de tot, Antoni Dalmases els hi faci una pregunta. O dues.
