Puyal, mestre i doctor

Deu ser cosa del destí que Joaquim Maria Puyal sigui distingit doctor "honoris causa" per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el mateix dia que Messi recupera per al Barça l’assignatura pendent de la Champions League. Fil conductor de la història del club en els últims 50 anys i guardià també de les essències de l’ofici de periodista, Puyal ha estat la veu del futbol i, alhora, un innovador del món audiovisual, un defensor de la llengua i un activista cultural, curós de mantenir el cordó umbilical amb la universitat.

Aquest dimarts ha tornat al campus -per bé que mai va marxar de les aules- i s’ha fet escoltar. Sempre ha tingut alguna cosa a dir sobre la professió, també ara que li pengen medalles que es va guanyar en dècades de feina meticulosa. I quin millor públic que el dels acadèmics i els companys que encara exerceixen, que han de guiar els qui han de prendre el testimoni que Puyal ja va cedir al final del curs passat, en sincronia amb Iniesta.

El significat de comunicar

El narrador ha estat mestre i avui també és doctor, per bé que el 2010 la Universitat Rovira i Virgili (URV) ja li va entregar una distinció rebuda a la UAB. "Em vaig enamorar de les paraules escoltant els contes de la mare”, ha confessat en l’inici d’un discurs d’acceptació del guardó que ha estat l’enèsima lliçó del que significa comunicar. Puyal va ser el precursor de les retransmissions en català quan el 1976 va agafar el micròfon de Ràdio Barcelona al Camp Nou i el 1983 hi va donar continuïtat a Catalunya Ràdio. I es va convertir en un far perquè va fer propagar amb rigor l’emotivitat del joc i va ser pulcre amb la llengua catalana, que va contribuir a fer viva quan el castellà dominava les ones.

Primmirat, exigent i punyetero, a la feina no l’agafaven desprevingut la pilota ni els companys, a qui agradava posar a prova

Feia vibrar amb el Barça, i també instruïa des de la cabina, un diumenge amb lliçons de lingüista, l’altre diumenge amb apunts de locutor. El pòsit com a llicenciat en Filologia Romànica i doctor en Lingüística tenia recorregut. Com deia Ramon Besa, hi ha una generació que ha après a escoltar el futbol per boca de Puyal de la mateixa manera que se’l mira amb els ulls de Cruyff.

Primmirat, exigent i punyetero, a la feina no l’agafaven desprevingut la pilota ni els companys, a qui agradava posar a prova amb concrecions narratives, puntualitzacions del reglament o descripcions de medicina esportiva. S’hi jugava un pèsol cada cop que plantejava un interrogant, però sabia que cada dubte que resolia a l’oient tenia un valor més elevat, perquè en quedava pòsit. Tantes lliçons van construir també una imatge d’altivesa i vanitat -descrits amb retrets sords que els competidors pronunciaven en veu baixa- que no es correspon amb el que en pensen els qui han treballat al seu costat. Alguns dels companys que van acompanyar-lo a les tribunes, la gespa i els platós -com Antoni Bassas, Xavier Bosch, Mònica Terribas o Josep Maria Deu- han volgut aplaudir-lo en un dia de reconeixement i agraïments.  
 
Wembley i Messi a la universitat

La veu d’en Puyal és un sender per resseguir una història compartida. La història del futbol en català, nodrida d’expressions genuïnes que han resistit el pas del temps i que s'escapoliran de l’escomesa de l’oblit. La història de la grisor del nuñisme, salpebrada d’alegries comptades com amb aquella Lliga a Valladolid de l’”Urruti t’estimo”. La història del cruyffisme, salvat a Kaiserlautern i immortalitzat en un crit eixordador a Wembley després que la toqués Stòitxkov, la parés Bakero i la xutés Koeman. La història del guardiolisme, amb l’èxtasi d’Stamford Bridge per l’encert inesperat de “Don Andrés”. La història, en definitiva, del Barça, avui resumida en el “Messi, Messi, Messi” que s’ha escoltat una altra vegada al Rectorat de la UAB. Frases cèlebres, que generen pell de gallina i que Miquel de Moragas, padrí del doctor “honoris causa”, ha definit com a "icones verbals de Puyal".

"No anem bé, jo crec que no anem bé del tot amb això de la llengua”, ha advertit Puyal en un auditori entregat

Però Puyal és molt més que futbol i Barça. “És sobretot un comunicador, en el sentit més humanista de la paraula”, ha afegit Moragas, encarregat de glossar una trajectòria que no té final, perquè ara s’esplaia fora dels camps, tant a la universitat com a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). “El testimoni de Puyal és una promesa de futur”, ha recalcat el catedràtic pensant en l'horitzó de la professió, enfosquit en aquests temps de tantes amenaces.

Defensar el català "sense complexos"

I, certament, hi ha poques veus més referencials que la de Puyal. Referencials i crítiques amb el periodisme i l'ús de la llengua. "No anem bé, jo crec que no anem bé del tot amb això de la llengua”, ha dit sobre l'ús del català. Per això, ha demanat defensar la llengua "sense complexos" per donar-li "la dignitat que mereix”. “Voldria destacar la naturalitat amb què els de fora reben els gols narrats en català”, ha subratllat. “Parlaria de certa decepció si se’m demanés un cert balanç sincer”, ha apuntat també davant l'auditori, atent a talls de veus i fragments musicals que han ordenat el discurs del periodista.

"El més important és voler ser entès i voler entendre", ha destacat el guardonat

Perquè Puyal ha exercit tota la vida de director d’orquestra amb un micròfon a la mà. “La veu és un misteri, un miracle i una cosa encantadora”, ha afirmat per definir l'eina de mestratge. Que en prenguin nota les següents generacions. Per comunicar cal aquest decàleg: paraula, veu, to, ritme, estil, mirada, l'escena, el tacte, la llengua i l'honrada subjectivitat. És el decàleg que deixa en herència, resumit en un únic sintagma: la voluntat de comunicar. "El més important és voler ser entès i voler entendre", ha sentenciat abans que s'imposés una última narració del gol més cèlebre de Messi, aquella obra d'art contra el Getafe al Camp Nou. Puyal, mestre i també doctor.