12
de febrer
del
2022
Vagi per endavant i com a qüestió prèvia el meu respecte per la vicepresidenta del govern espanyol i ministra de Treball, Yolanda Díaz. Salvant les distàncies (ella és ministra del govern del regne d'Espanya i jo, un humil regidor d’un partit que treballa per a una futura República Catalana), ens uneixen elements com l’edat, l’evolució personal i política, o que, en l’àmbit professional, tots dos som advocats laboralistes a la nostra vida "civil". Per això, la considero una companya.
Però si aquesta és la reforma laboral a la qual pot aspirar l’autodenominat "govern més progressista de la història", tinc clara una cosa: no som davant del govern espanyol més progressista de la història, i, si hi som, si això és el màxim de progressisme a què pot arribar un govern espanyol, aquest fet ens reforça als qui, havent reflexionat, hem optat per evolucionar cap a la defensa de la plena sobirania de Catalunya. I que ho hem fet amb la finalitat d’assolir, de veritat, una societat igualitària i de protecció dels drets dels treballadors, farts de veure com les oligarquies espanyoles -tant polítiques com econòmiques i mediàtiques- impedeixen la consolidació d’un estat democràtic, social i de dret.
Ens diuen que aquesta reforma és una millora dels drets dels treballadors. I és cert a mitges. Però també ens diuen que, amb aquesta reforma, es posarà fi a la precarietat laboral. I això ja no és cert. Perquè l’estructura laboral de la reforma del 2012 que el Partit Popular va imposar (amb el vot a favor de CiU, avui Junts) tenia dues qüestions nuclears que aquesta reforma del 2022 ni tan sols retoca: en primer lloc, es van abaixar les indemnitzacions de 45 a 33 dies de salari per any treballat i es van suprimir els salaris de tramitació, i, en segon lloc, es va suprimir la necessitat de control i autorització administrativa dels acomiadaments col·lectius. Tot això continuarà vigent.
Lluitar contra la precarietat implicaria reforçar les garanties que, en el cas dels contractes indefinits, si es produeix un acomiadament improcedent (és a dir, sense cap causa), l’empresari hagi d’indemnitzar el treballador amb una quantia proporcionada al fet que no hi havia causa d’acomiadament. I això només es possible amb el retorn als 45 dies per any treballat i als salaris de tramitació. En cas contrari, no existeix element dissuasiu per a l’empresa de fer fora un treballador sense motiu, i, en conseqüència, difícilment podem parlar que posarem fi a la la precarietat. Perquè una cosa és clara: a Espanya existeix l’acomiadament lliure. Gratuït, quasi. Però lliure, segur. Es tracta que no sigui tan gratuït.
Si el 2012 veníem de patir una evolució legislativa que, de mica en mica, anava desmantellant els drets laborals per obra i gràcia del PSOE i dels seus socis de llavors (CiU i PNB), i, després, del PP (igualment, amb CiU i PNB), i que van provocar un cúmul de vagues generals, ¿què podíem esperar d’un govern al qual, a més del partit socialista, se sumen la gent de Podemos i d’Izquierda Unida? Jo, bastant. Quin valor afegit, des de paràmetres de l’esquerra, aporta la incorporació de ministres de Podemos o d’Izquierda Unida al govern? Poca cosa a la vista de tot això.
És per això que els advocats laboralistes continuarem forçant la llei espanyola i esprement-ne les interpretacions possibles per demanar, per exemple, l’aplicació directa de la Carta Social Europea o del Conveni 158 de l’OIT per sobre de la legislació estatal. Aquesta normativa internacional determina que la indemnització per acomiadament ha de tenir un element de proporcionalitat d’acord amb el perjudici provocat al treballador, i això ho continuarem fent amb la mateixa finalitat de sempre: aconseguir per als treballadors una indemnització justa i que els compensi prou per la pèrdua de la feina.
Qui hi guanya políticament és el PSOE: aconsegueix revestir-se d’un fals relat d’opció d’esquerres amb el qual continuarà enganyant l’electorat més humil amb el missatge que defensen els interessos dels treballadors. I la nova (antiga) esquerra de sempre (Podemos, Izquierda Unida, comuns...), fent-li de crossa.
Per això, ni PSOE ni Podemos compleixen el que van prometre (derogar la reforma laboral del PP), i per això mateix nosaltres, Esquerra Republicana, no hem votat a favor d’aquesta reforma: perquè fem el que els nostres electors ens van demanar que féssim. I ells?
Però si aquesta és la reforma laboral a la qual pot aspirar l’autodenominat "govern més progressista de la història", tinc clara una cosa: no som davant del govern espanyol més progressista de la història, i, si hi som, si això és el màxim de progressisme a què pot arribar un govern espanyol, aquest fet ens reforça als qui, havent reflexionat, hem optat per evolucionar cap a la defensa de la plena sobirania de Catalunya. I que ho hem fet amb la finalitat d’assolir, de veritat, una societat igualitària i de protecció dels drets dels treballadors, farts de veure com les oligarquies espanyoles -tant polítiques com econòmiques i mediàtiques- impedeixen la consolidació d’un estat democràtic, social i de dret.
Ens diuen que aquesta reforma és una millora dels drets dels treballadors. I és cert a mitges. Però també ens diuen que, amb aquesta reforma, es posarà fi a la precarietat laboral. I això ja no és cert. Perquè l’estructura laboral de la reforma del 2012 que el Partit Popular va imposar (amb el vot a favor de CiU, avui Junts) tenia dues qüestions nuclears que aquesta reforma del 2022 ni tan sols retoca: en primer lloc, es van abaixar les indemnitzacions de 45 a 33 dies de salari per any treballat i es van suprimir els salaris de tramitació, i, en segon lloc, es va suprimir la necessitat de control i autorització administrativa dels acomiadaments col·lectius. Tot això continuarà vigent.
Lluitar contra la precarietat implicaria reforçar les garanties que, en el cas dels contractes indefinits, si es produeix un acomiadament improcedent (és a dir, sense cap causa), l’empresari hagi d’indemnitzar el treballador amb una quantia proporcionada al fet que no hi havia causa d’acomiadament. I això només es possible amb el retorn als 45 dies per any treballat i als salaris de tramitació. En cas contrari, no existeix element dissuasiu per a l’empresa de fer fora un treballador sense motiu, i, en conseqüència, difícilment podem parlar que posarem fi a la la precarietat. Perquè una cosa és clara: a Espanya existeix l’acomiadament lliure. Gratuït, quasi. Però lliure, segur. Es tracta que no sigui tan gratuït.
Si el 2012 veníem de patir una evolució legislativa que, de mica en mica, anava desmantellant els drets laborals per obra i gràcia del PSOE i dels seus socis de llavors (CiU i PNB), i, després, del PP (igualment, amb CiU i PNB), i que van provocar un cúmul de vagues generals, ¿què podíem esperar d’un govern al qual, a més del partit socialista, se sumen la gent de Podemos i d’Izquierda Unida? Jo, bastant. Quin valor afegit, des de paràmetres de l’esquerra, aporta la incorporació de ministres de Podemos o d’Izquierda Unida al govern? Poca cosa a la vista de tot això.
És per això que els advocats laboralistes continuarem forçant la llei espanyola i esprement-ne les interpretacions possibles per demanar, per exemple, l’aplicació directa de la Carta Social Europea o del Conveni 158 de l’OIT per sobre de la legislació estatal. Aquesta normativa internacional determina que la indemnització per acomiadament ha de tenir un element de proporcionalitat d’acord amb el perjudici provocat al treballador, i això ho continuarem fent amb la mateixa finalitat de sempre: aconseguir per als treballadors una indemnització justa i que els compensi prou per la pèrdua de la feina.
Qui hi guanya políticament és el PSOE: aconsegueix revestir-se d’un fals relat d’opció d’esquerres amb el qual continuarà enganyant l’electorat més humil amb el missatge que defensen els interessos dels treballadors. I la nova (antiga) esquerra de sempre (Podemos, Izquierda Unida, comuns...), fent-li de crossa.
Per això, ni PSOE ni Podemos compleixen el que van prometre (derogar la reforma laboral del PP), i per això mateix nosaltres, Esquerra Republicana, no hem votat a favor d’aquesta reforma: perquè fem el que els nostres electors ens van demanar que féssim. I ells?