entrevista

Mariona Bombardó: «El conte és un gra de sorra per a poder millorar el Taulí»

La contacontes sabadellenca ha editat "Cala Somriure", un llibre solidari per recaptar fons per la unitat pediàtrica de l'hospital

per Albert Segura, Sabadell, 23 d'abril de 2019 a les 13:00 |
Mariona Bombardó, autora del conte | Albert Segura
Hi ha realitats que reforcen la nostra identitat i l’orgull de pertinença, com la de tenir un hospital de qualitat i públic ben a prop de casa. Aquesta necessitat es fa encara més evident quan s’ha de passar per un tràngol, una situació inesperada en la que una bona xarxa a tocar de casa és crucial, i és llavors quan som realment conscients del que tenim. Aquesta és la vivència que va tenir la sabadellenca Mariona Bombardó. Una malaltia del seu fill petit la va fer passar mesos a l’hospital Parc Taulí de Sabadell, i la seva experiència, la convivència en un espai adreçat als més menuts com ho és l’àrea de pediatria, la va empènyer a posar el seu granet de sorra per ajudar a millorar l’entorn on es troben menuts. Ho ha fet amb la creació d’un conte, Cala Somriure, i ho explica en una entrevista a NacióSabadell.

- El conte surt d’una experiència personal.


- Sí, vaig tenir el meu fill petit ingressat durant una llarga temporada al Taulí. Un cop el van donar d’alta, en una revisió periòdica, vaig veure un cartell d’un projecte que es duia a terme per humanitzar l’àrea de pediatria del centre, Una Onada de Petits Somriures. Vaig rumiar una llarga estona sobre com podia col·laborar, ho volia fer sí o sí després del bon tracte rebut al centre.

- I va optar per fer un conte.

- He fet molt temps de contacontes, explicant contes a Sabadell, i els vaig enviar un correu plantejant-los d’explicar-ne amb finalitats solidàries, perquè qui hi assistís fes el donatiu que considerés pertinent. Em van respondre que la idea els semblava perfecte, que endavant i que mogués fils i contactes per veure com ho podíem fer. Així, vam quedar que al setembre de 2017 començaríem a fer-ho a La Llar del Llibre, per Festa Major, i durant l’estiu vaig anar rumiant la idea de fer un conte.

- Aquest que tenim a les mans.


- Però explicat, no en paper, per explicar-lo amb l’objectiu que els nens associessin el projecte amb ell. Així em va sorgir la idea de Cala Somriure, on explicava com voluntaris, professionals i famílies s'ajudaven col·laboraven en un projecte comú. El vaig escriure i el vaig començar a utilitzar al principi dels contacontes. El primer cop, en sortir, em vaig trobar amb una amiga que havia estudiat amb mi a l’Escola Montserrat de Barcelona, la Roser Argemí, feia molts anys que no la veia. Ella és il·lustradora, i quan me la vaig trobar vaig tenir clar que si algun dia el conte es feia en paper, ella havia de fer les il·lustracions.
 

Mariona Bombardó, autora del conte. Foto: Albert Segura


- La cosa va anar bé, pel que es veu.

- Bé, el meu pare, en Jaume Bombardó, va haver de ser tractat també al Taulí. Després de la seva experiència i de la del meu fill petit em va dir que volia fer una donació important a l’hospital. Com que jo no tenia mitjans per per el conte, li vaig proposar què li semblaria córrer amb les despeses d’il·lustració i impressió i fer la donació de 500 exemplars. Inicialment la idea era cedir els exemplars, però vam pensar que la millor opció era fer la donació monetària i que a través del conte poguéssim posar el nostre gra de sorra per ajudar a millorar l'hospital.

- Finalment van optar per la via del conte, doncs.

- Sí, gràcies a aquesta aportació el vam poder fer, la Roser va començar a fer les il·lustracions al setembre del 2017, vam moure tots els fils necessaris i ens vam entendre a la perfecció. Em vaig posar en contacte amb una impremta de Sabadell, 360 Go On, que van decidir ajustar el preu per aportar també el seu gra de sorra al projecte. Així, al llibre, a les guardes, vaig creure oportú fer-les especials, i hi ha tot de ditades dels diferents voluntaris i professionals d’Una Onada de Petits Somriures, com si fossin gotes d’aigua. La Roser, a més, va tenir un detall molt bonic i va reservar una pàgina perquè els meus dos fills fessin un dibuix. El gran, l’Àlex, de 6 anys, hi va fer un dibuix d’un peix, i el petit, en Pau, de 3, hi va posar una ditada.

- En Pau va ser, de fet, qui va estar ingressat al Taulí.

- Sí, ara està bé, però cal fer-li seguiment. Li van diagnosticar la malaltia de Kawasaki atípica, una malaltia dels vasos sanguinis, vascular, va fer una resposta autoimmune amb un xoc sistèmic. Vam ser un mes a l’UCI, i allà és com si fossis en un hotel de cinc estrelles, amb totes les atencions, el personal excel·lent, i la infraestructura també. Quan baixes a planta, el personal segueix excel·lent, però la infraestructura és freda, i fa falta calidesa amb els menuts, amb parets pintades. Per això s'hi vol fer un rentat de cara perquè sigui com una llar per als més menuts.
 

Mariona Bombardó, autora del conte. Foto: Albert Segura


- El conte por ajudar a recaptar diners, quan fa que el té a les mans?

- Me’l van donar el 14 de desembre, justament el dia que feia tres anys que el Pau va ingressar al Taulí. El vaig anar a buscar a la impremta i vaig plorar molt: aquest cop de l’emoció, quan feia tres anys que plorava enfonsada en la misèria.

- És totalment comprensible, costa d’imaginar una situació així.

- Sí, a més, jo sóc mestra de professió, però no exerceixo. Tinc molts contes a casa, i quan van ingressar en Pau a l’hospital vaig tenir la necessitat imperiosa de rellegir El Petit Príncep, perquè per a mi, ell era el meu petit príncep. Al pocs temps vaig començar a escriure un conte, el protagonista era una tortuga que ell tenia dibuixada a l’habitació. Li vaig posar La Recepta del Somriure, perquè els metges em deien que per tractar al petit havien d'anar fent cuinetes, provant coses.

- I el somriure?

- A les set setmanes de vida encara no somreia, i això va encendre les alarmes. Per això, recepta i somriures: en el conte la tortuga ha de creuar un bosc, i quan es troba una pedra, per sobrepassar-la ha un ocell li ofereix uns globus d’aire, que simbolitza l’aire assistit que necessitava per respirar; un ratolí i ofereix maduixes, que simbolitza les transferències de sang que va rebre.

- Molt bonic, sobretot quan escolti el conte de més gran. Ell n’és conscient?

- No, en Pau no, però l’Àlex sí. Ho va passar molt malament, i de més gran ha preguntat moltes coses, si en Pau podia haver mort, si li podia tornar a passar… als nens petits els marquen experiències així. El conte li ha fet moltíssima il·lusió, està molt orgullós i es va emocionar molt en veure el peix que havia dibuixat, quan li vaig donar el conte es va posar a plorar.

- Ara també podrà ajudar a moltes persones, tant pares com fills, a l’hospital.

- La idea inicial era fer una donació, així que cada conte té un preu de 15 euros. El projecte fa moltes activitats, hi ha els contacontes, hi ha l’aportació de cotxes per als nens que van a quiròfan, es fan sessions de zumba, ball… hi ha ganes de fer moltes coses, i ara per ara s’ha arribat als 135.000 euros dels 400.000 que requereix el projecte.

- Com s’invertiran?

- Fins ara s’ha adaptat el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) com si fos un submarí, s’ha arreglat com si fos un mapa dels tresors, i ara es vol fer el sal a les zones pediàtriques perquè s’ambientin com si fos un oceà. Concretament és la zona de dia, es vol humanitzar també l’àrea d’Urgències, i es vol acabar el projecte a la planta, que s’ambientarà com si fos el fons marí.
 

Portada del conte «Cala Somriure» Foto: Albert Segura

 

Participació