01
de gener
del
2019
El 6 d’abril el Tribunal de Schleswig-Holstein deixava en llibertat Puigdemont després d'haver estat deu dies empresonat. Va qualificar "d’inadmissible" el delicte de rebel·lió per absència de violència. Un torpede al relat de la justícia espanyola que ha modificat la lectura del judici del procés als països europeus.
L'últim líder de l'antic PP s'acomiada del Congrés després de perdre la moció de censura. La corrupció, l’immobilisme i la judicialització del procés posen punt i final al seu mandat. Amb ell marxen també els últims reductes de contenció de la dreta espanyola.
Érem moltes, més que mai, el darrer 8 de març. Segurament no estem d'acord sobre quina mena de societat volem, però coincidim en un punt: estem disposades a acabar amb el masclisme. D'això va també la sororitat, de discutir des del respecte i reconeixent-se mútuament la humanitat. I ni ens aturaran ni ens aturarem.
L’aiguat torrencial del nord-est de Mallorca va fer 13 morts. Alguns barris de Sant Llorenç es van construir en zones inundables. El Torrent de ses Planes travessa la zona urbana.
Ell es va definir com "un president en custòdia" en accedir al càrrec. Quim Torra, advocat, editor i escriptor, va ser l'escollit per Puigdemont, després que la seva investidura i la d'altres no prosperessin. Des del primer dia, li costa molt representar el paper: té el cor partit entre el carrer i el Palau, i això el fa patir i ens fa patir. És algú en una missió que no li tocava.
Gent anònima, un mur de formigó, un antidisturbis a la manifestació de Jusapol i El Corte Inglés de fons. La gent en un costat, el poder econòmic que tot ho ordena de l’altre. Al mig, murs i repressió. Tot en ordre excepte un element. A baix, a l’esquerra, un noi aixeca un braç armat amb un telèfon, amb càmera, més enllà del mur, i l’esperança de que la comunicació -des de baix i en xarxa- sigui un camí per trencar ordres antics. Els tenim rodejats.
Rull i Turull entren a declarar al TS abans de ser empresonats de nou. És inevitable pensar que un d'ells, Jordi Turull, podria haver-hi anat com a president si hagués tingut el suport de la CUP al ple la nit anterior. No sabem si hauria canviat la decisió del Suprem, però sabem que políticament hauria tingut una gran transcendència i el debat sobre els presos hauria pres una altra dimensió. I podem intuir, també, que Turull hauria reeixit més com a president.
Si el mal ve d’Almansa amb raó diuen que "a tots alcança". De Xàtiva prové el gest de posar el Borbó cap per avall i la nissaga segueix sense entendre-ho. Però el romanç de cec abasta als que no s'adonaren que la pancarta en l'aniversari dels atemptats del 17-A encegava als qui havien de protegir-nos i amb l’objectiu d’internacionalitzar no prestàvem atenció als joves que als nostres barris jugaven a ser Younes Abouyaaqoub.
El camí cap a la República exigeix revertir l'impacte de les retallades. El repte és doble: fer coincidir els projectes de canvi social i de sobirania nacional i connectar la política de Parlament i Govern amb la política al carrer. Fer més porosa la membrana entre unes institucions més dinàmiques i un moviment popular transformador i propositiu.
Record d'uns Jocs Mediterranis d'esquena a la ciutat i als quals la ciutat va girar l'esquena. Tarragona va fer via, al marge d'activitats postisses, sense ànima i sense gent, amb la sola esperança que s'acabessin aviat i tal dia farà un any. La manca d'entusiasme de les autoritats a la inauguració contrasta amb el coratge i la determinació dels pocs ciutadans que van entrar-hi i dur-hi el seu missatge: Llibertat presos polítics!
La convivència del drama i la quotidianitat banal. El turista atent al whatsapp que no para atenció al cartell que al·ludeix a una profunda ferida col·lectiva. L’exemple ens convida alhora a preguntar-nos: sabem quines circumstàncies viu un país quan hi anem a fer turisme?
Un home que es va acomiadar de l'Assemblea Nacional francesa dient que sempre seria fidel als principis republicans i aterra a Barcelona defensant una monarquia borbònica, és un enigma. És un enigma la seva motivació, rerefons i opcions de futur. Pot quedar com una boutade anecdòtica o marcar tendència. Ho sabrem en poc temps.
A finals de 2018 els colors de França (blau, blanc, vermell) i la revolució francesa (llibertat, igualtat, fraternitat) es van destenyir. Les manifestacions de francesos emprenyats contra l’alça de preus i les taxes dels carburants bloquegen carreteres, hi ha ferits, morts i es dibuixa una França en caos. Els revolucionaris porten com a uniforme una senzilla i mediàtica armilla groga. França, Europa, tremola. Potser el groc assenyala com és el nou color de les revolucions del segle XXI.
La por és perillosa. Si la difons per guanyar, a base de falsedats i exageracions, sempre es torna incontrolable. Ningú no sap com pot reaccionar un poble atemorit i desinformat.
Veure el Jordi, l'Oriol, el Jordi, el Joaquim, el Jordi, el Josep i el Raül ens va tranquil·litzar. El seu somriure ens va tornar a encoratjar. Però, perquè no tenim una fotografia igual de la Dolors o de la Carme? Cap dona en l'oblit, si us plau. Preses, exiliades i encausades, també us volem a casa.
Donald Trump i Kim Jong Un van escenificar el desgel al juny en una trobada històrica a Singapur, després de més de 70 anys de tensions i amenaces bèl·liques. Estats Units i de Corea del Nord van acordar els primers passos per la desnuclearització del país asiàtic. La cordialitat entre els dos problemàtics dirigents va sobtar, i el gest del nord-coreà, tocant l’esquena de Trump amistosament ho evidencia. Difícil explicar-ho millor amb paraules.
De Sant Esteve Sesrovires. Sí, una estrella mundial del flamenc és de ben a prop nostre. Rosalía trenca estereotips sobre llocs de procedència i sang musical pura per esdevenir durant 2018 un fenomen. No només per l'excel·lència del seu art sinó també per la globalitat de la seva marca: el màrqueting, els concerts, els esdeveniments i l'entorn agomboien una noia de 25 anys amb fam suficient per devorar el món.
Aquest 2018 ens hem trobat amb la dura realitat dels menors estrangers no acompanyats (MENA). La fotografia reflecteix l'abandonament amb què es troben davant el buit i les estretors institucionals. L'esperança del 2019 és la creació de l'Associació ExMENAs, com a eina per organitzar-se i tenir veu col·lectiva.