29
d'octubre
del
2018
Actualitzat
a les
14:15h
Hi ha negocis que fan ciutat i que han format part del dia a dia de molts veïns i veïnes, on hi compren el pa, el diari o on hi queden amb els amics per fer un cafè una cervesa. Aquest és el cas de La Bolle, el conegut establiment del centre de Sabadell dedicat a la venda de comestibles que aquest mes d’octubre celebra 35 anys de vida. L’Antonio Rus i la Maica Torres, els seus propietaris, atenen des de 1983 els veïns de l’entorn de l’Escola Pia, però sobretot els alumnes, els seus pares i professors que passen per l'establiment a buscar una pasta, un entrepà o llaminadures. De tot plegat n'ha parat la Maica Torres amb NacióSabadell.
- Com van aterrar al carrer Estrella?
- Aquí hi havia un antic forn de pa, els propietaris el van vendre i els pares de l’Antonio el van comprar. Ell estava fent la mili a Ceuta, i van decidir comprar-lo per cedir-li sense que ell ho sabés. Ell tenia 20 anys llavors, i els seus pares volien un bon futur per a ell, així que un dia, tornant de permís, va anar a casa i no hi havia ningú, i algú li van dir que eren aquí. Quan va arribar, vestit de militar, va trobar-se amb la botiga plena de gent. Llavors es deia La Bolleria, però tothom li ha dit sempre La Bolle, i al final fins i tot vam canviar el cartell.
- Una bona entrada.
- Sí. Jo el vaig conèixer un any més tard, al 1984, i ens vam casar al 1986. La botiga sempre era plena, i la mare de l’Antonio, la Isabel Moreno, donava un cop de mà. Va ser llavors quan vaig decidir deixar la meva feina, de planxadora, i venir-me a la botiga.
- La senyora Isabel, però, ha estat sempre per la botiga.
- La seva mare ens ha ajudat sempre, en hora punta sempre hi ha estat. Ella sempre ha tingut un caràcter molt obert, i de fet, al començament, ella sortia al carrer i captava els que passaven per davant de la botiga, els deia que entressin, encara que no haguessin de comprar res, només per xerrar. Ella és natural de Baeza, a Jaén, i també cuinava per a nosaltres.
- Abans es podia!
- Ara ja no, la normativa s’ha endurit… feia de tot, pa de pessic, llenties i altres plats elaborats, però el que tothom recorda son els palitos. Eren com unes rosquilles però allargades, tothom ho recorda. El seu caràcter i la seva cuina va fer que tot i ser de fora aconseguís fer-se un lloc aquí al centre.
- Van ser anys molt bons.
- Molt, aquí en hora punta es feien cues fins la porta. Les mares, quan deixaven els seus fills, es quedaven una estona fent petar la xerrada a la botiga, i això donava molta vida.
- Ha canviat molt la situació?
- Molt. Ara hi ha molta competència, penseu que només al nostre voltant, a pocs carrers de distància, hi han obert uns set supermercats que venen els productes a molt menys preu. La gent ha canviat també la seva forma de comprar, abans aquí el distribuïdor de les garrafes d’aigua hi venia un cop per setmana, i ara ve un cop al mes. En aquests supermercats, ara si els ho demanes et porten les garrafes a la porta de casa.
- El tipus de clientela els haurà variat, doncs.
- Abans venien clients fixos, amb comandes setmanals, i ara ve molta gent de pas, que es troba amb la botiga i hi entra per comprar una beguda o una pasta. L’enduriment de les normes també ens ha afectat.
- En quin sentit?
- Amb el trànsit, per exemple. Abans les mares deixaven el cotxe aquí davant, però ara és tot més complicat. Aquí hi han fet unes places de parada d'uns minuts per deixar els nens, i la gent va a corre-cuita amb por perquè no els prengui el cotxe la grua. A més, a partir del 2000, més o menys, es va endurir molt el discurs sobre les pastes i tota la brioixeria. Abans les empreses d’aquest sector venien amb caixes enormes, i ara són simbòlics aquests productes a l'aparador.
- Sort que el local és de propietat.
- Sí, perquè si no costaria que sortissin els números. La majoria de productes que venen de fàbriques, a banda, ja venen amb el preu marcat, així que tampoc tens marge per ajustar-lo.
- I si abans ho eren els productes de brioixeria, ara quin és el producte estrella?
- No n'hi ha. Tenim una mica de tot i tot té la seva sortida, però ara on hem guanyat força és amb les joguines per a nens, els adhesius i tot allò que els menuts col·leccionen.
- En tot aquest temps heu han vist passat molta gent per la botiga.
- Sí, hem vist créixer 35 promocions de sabadellencs, sobretot d’alumnes de l’Escola Pia, molts dels que ateníem aquí al taulell amb els seus pares ara venen amb els seus fills a l’escola, i abans o després passen per la botiga. Però també molts veïns de la zona. El local feia poc que s’havia estrenat, perquè els pisos estaven recent construïts, i ara ens fa molta gràcia quan veiem veïns que eren molt joves i ara venen amb els seus fills ja grans, o fins i tot amb néts.
- I com celebren els seus 35 anys?
- Molt discretament, hem penjat un cartell a la botiga i els clients ens feliciten. A banda, una mestra de l’escola ens va dir que per què no fèiem el salt a les xarxes, així que un dia em vaig arremangar i vaig crear una pàgina a Facebook, on hi he posat alguna de les fotos històriques.
- Com es plantegen el futur?
- No sabem si arribarem a la jubilació. L'Antonio en té 55 i jo 52, la crisi ha picat fort i el tipus de negoci va canviant, la competència s’endureix. Seguirem treballant com fins ara, amb ganes i esforç.
- Com van aterrar al carrer Estrella?
- Aquí hi havia un antic forn de pa, els propietaris el van vendre i els pares de l’Antonio el van comprar. Ell estava fent la mili a Ceuta, i van decidir comprar-lo per cedir-li sense que ell ho sabés. Ell tenia 20 anys llavors, i els seus pares volien un bon futur per a ell, així que un dia, tornant de permís, va anar a casa i no hi havia ningú, i algú li van dir que eren aquí. Quan va arribar, vestit de militar, va trobar-se amb la botiga plena de gent. Llavors es deia La Bolleria, però tothom li ha dit sempre La Bolle, i al final fins i tot vam canviar el cartell.
- Una bona entrada.
- Sí. Jo el vaig conèixer un any més tard, al 1984, i ens vam casar al 1986. La botiga sempre era plena, i la mare de l’Antonio, la Isabel Moreno, donava un cop de mà. Va ser llavors quan vaig decidir deixar la meva feina, de planxadora, i venir-me a la botiga.
Antonio Rus, Maica Torres i Isabel Moreno, a mitjans dels anys 80. Foto: NS / Cedida
- La senyora Isabel, però, ha estat sempre per la botiga.
- La seva mare ens ha ajudat sempre, en hora punta sempre hi ha estat. Ella sempre ha tingut un caràcter molt obert, i de fet, al començament, ella sortia al carrer i captava els que passaven per davant de la botiga, els deia que entressin, encara que no haguessin de comprar res, només per xerrar. Ella és natural de Baeza, a Jaén, i també cuinava per a nosaltres.
- Abans es podia!
- Ara ja no, la normativa s’ha endurit… feia de tot, pa de pessic, llenties i altres plats elaborats, però el que tothom recorda son els palitos. Eren com unes rosquilles però allargades, tothom ho recorda. El seu caràcter i la seva cuina va fer que tot i ser de fora aconseguís fer-se un lloc aquí al centre.
- Van ser anys molt bons.
- Molt, aquí en hora punta es feien cues fins la porta. Les mares, quan deixaven els seus fills, es quedaven una estona fent petar la xerrada a la botiga, i això donava molta vida.
Fotografies històriques de La Bolle de Sabadell. Foto: NS / Cedida
- Ha canviat molt la situació?
- Molt. Ara hi ha molta competència, penseu que només al nostre voltant, a pocs carrers de distància, hi han obert uns set supermercats que venen els productes a molt menys preu. La gent ha canviat també la seva forma de comprar, abans aquí el distribuïdor de les garrafes d’aigua hi venia un cop per setmana, i ara ve un cop al mes. En aquests supermercats, ara si els ho demanes et porten les garrafes a la porta de casa.
- El tipus de clientela els haurà variat, doncs.
- Abans venien clients fixos, amb comandes setmanals, i ara ve molta gent de pas, que es troba amb la botiga i hi entra per comprar una beguda o una pasta. L’enduriment de les normes també ens ha afectat.
- En quin sentit?
- Amb el trànsit, per exemple. Abans les mares deixaven el cotxe aquí davant, però ara és tot més complicat. Aquí hi han fet unes places de parada d'uns minuts per deixar els nens, i la gent va a corre-cuita amb por perquè no els prengui el cotxe la grua. A més, a partir del 2000, més o menys, es va endurir molt el discurs sobre les pastes i tota la brioixeria. Abans les empreses d’aquest sector venien amb caixes enormes, i ara són simbòlics aquests productes a l'aparador.
Aparador amb llaminadures a La Bolle. Foto: Albert Segura
- Sort que el local és de propietat.
- Sí, perquè si no costaria que sortissin els números. La majoria de productes que venen de fàbriques, a banda, ja venen amb el preu marcat, així que tampoc tens marge per ajustar-lo.
- I si abans ho eren els productes de brioixeria, ara quin és el producte estrella?
- No n'hi ha. Tenim una mica de tot i tot té la seva sortida, però ara on hem guanyat força és amb les joguines per a nens, els adhesius i tot allò que els menuts col·leccionen.
- En tot aquest temps heu han vist passat molta gent per la botiga.
- Sí, hem vist créixer 35 promocions de sabadellencs, sobretot d’alumnes de l’Escola Pia, molts dels que ateníem aquí al taulell amb els seus pares ara venen amb els seus fills a l’escola, i abans o després passen per la botiga. Però també molts veïns de la zona. El local feia poc que s’havia estrenat, perquè els pisos estaven recent construïts, i ara ens fa molta gràcia quan veiem veïns que eren molt joves i ara venen amb els seus fills ja grans, o fins i tot amb néts.
- I com celebren els seus 35 anys?
- Molt discretament, hem penjat un cartell a la botiga i els clients ens feliciten. A banda, una mestra de l’escola ens va dir que per què no fèiem el salt a les xarxes, així que un dia em vaig arremangar i vaig crear una pàgina a Facebook, on hi he posat alguna de les fotos històriques.
- Com es plantegen el futur?
- No sabem si arribarem a la jubilació. L'Antonio en té 55 i jo 52, la crisi ha picat fort i el tipus de negoci va canviant, la competència s’endureix. Seguirem treballant com fins ara, amb ganes i esforç.
Antonio Rus i Maica Torres, davant del local. Foto: Albert Segura