15
d'octubre
del
2018
Actualitzat
a les
12:02h
Carrega contra mitjans de comunicació d'Amèrica Llatina com a còmplices de "les forces conservadores" i també contra el sistema que ho empara. Jutges, fiscals i tribunals, assegura, han dut a presó líders polítics "sense proves" o els han incriminat delictes, sota el pretext de combatre la corrupció. Uns fets que Amauri Chamorro (Quito, 1978) defineix com a lawfare, "la politització de la justícia". Ha fet una gira per Europa explicant el que s'està vivint a l'altra banda de l'Atlàntic. En aquest itinerari s'ha aturat a parlar amb NacióSabadell i el que descriu pot resultar familiar.
- Què l’empeny a creuar el toll i denunciar el que està vivint Amèrica Llatina?
- Doncs, perquè cal denunciar la politització de la justícia per part de les forces conservadores per tombar governs o impedir que candidats es presentin a eleccions, amb la col·laboració dels mitjans dels comunicació. I ho explico a través del cas equatorià. Hi ha una persecució de l’actual president, Lenín Moreno, contra el l’expresident Rafael Correa, que està a Bèlgica, i hi ha a la presó el vicepresident Jorge Glas. I tots els que van ocupar càrrecs a l’executiu tenen alguna mena de judici.
- L’ha rebut algun govern europeu?
- Més aviat m’he trobat amb representants de partits d’esquerres. No sóc cap representant polític, sóc analista polític i consultor de comunicació. I li puc dir que ha generat sorpresa el que explico que està passant Amèrica Llatina. Per exemple, a Espanya, ens hem trobat amb la diputada al Congrés Ana Surra (ERC), que pel fet de ser uruguaiana pot entendre una mica més tot plegat.
- En principi, els jutges dictaminen en base a unes lleis...
- ... Ni fiscals ni jutges respecten les normes, el codi penal o la mateixa Constitució. A Amèrica Llatina han atropellat els processos. Per exemple, l’expresident del Brasil, Lula da Silva, té una condemna a 12 anys sense proves. És més, en la resolució del jutge Sergio Moro, en primera instància, diu que no hi ha proves materials i el condemna perquè ho considera ell. És un judici de valor, com es diu al Brasil.
I el mateix amb Glas. Tampoc hi ha proves que formés part de l’organització, en el cas Odebrecht. I la seva condemna està feta amb un codi penal derogat, del segle XVIII. D’aquesta manera, entra a presó i ha de deixar la vicepresidència, perquè amb la llei actual se l’hagués condemnat a cinc anys i al ser la primera, podria estar en llibertat i no hauria perdut el càrrec. Però Lenín Moreno ha de complir els acords polítics amb la dreta equatoriana i amb Glas al govern seria molt complicat.
- I quin paper tenen els mitjans de comunicació en aquest entramat que denuncia?
- Creen un relat i normalitzen la situació. És a dir, expliquen reiteradament que hi ha tanta corrupció que el país no se’n sortirà. Això fa que es justifiqui l’actuació dels jutges. Vindria a ser allò de Maquiavel: “El fi justifica els mitjans”. Amèrica Llatina, a diferència d’Europa, no hi ha tants mitjans públics. Per tant, aquest relat el creen empreses de comunicació privada, que formen part de grans grups econòmics. Aquesta percepció que generen va en favor d’un o altre candidat.
- Però no em negarà que hi ha corrupció a Amèrica Llatina.
- Sí, evidentment. No ho negaré, però també s’ha de dir que els indicadors de desenvolupament i creixement econòmic apunten una certa millora en aquest aspecte. Tots els països tenen corrupció, fins i tot Suècia, que té un dels índexs més alts de desenvolupament del món.
- Hi ha graus i graus de corrupció.
- Corrupció és corrupció. Però hi ha interès que es focalitzi en Amèrica Llatina, perquè com som subdesenvolupats, pobres i llatins. El que et comentava de la parcialitat d’informació dels grans mitjans de comunicació.
- Per què es vol evitar que hi hagi governs d’esquerres?
- El progressisme arriba a Amèrica Llatina el 1998, amb la victòria del comandant Chaves a Veneçuela, a qui van seguir Rafael Correa a Equador, Néstor Kirchner a Argentina, Rafa Mújica a Uruguai, Evo Morales a Bolívia y Lula, entre molts d’altres. En aquests 20 anys s’ha reduït d’un 60 a un 20% la pobresa. Per primer cop, la gent ha tingut accés gratuït a l’educació i la sanitat, possibilitat d’una llar. S’ha canviat la realitat d’Amèrica Llatina. I a quin cost? Doncs, els rics, per primer cop, han hagut de pagar impostos.
Però no només per motius econòmics, també per un tema simbòlic-polític. Començava a influir a Europa, amb el cas de Podem a Espanya, Alexis Tsipras a Grècia i Jeremy Corbin a Anglaterra. Tots ells utilitzaven no només el discurs, també les propostes que es feien, amb una aposta per un canvi de societat i per un món més equitatiu. Això suposava perdre el poder i el progressisme d’Amèrica Llatina era una amenaça.
- Quina alternativa tenen davant aquesta “politització de la justícia”?
- Hi ha vàries vies. Existeix la Cort Interamericana de Drets Humans, que jutja qualsevol estat si hi ha hagut alguna arbitrarietat en contra de sectors polítics o persones i el dictamen és vinculant. Això suposa un procés de més de cinc anys. També hi ha el Comitè de Drets Humans de l’ONU. En aquest cas, no és vinculant, però és una mena de certificat moral.
- Creu que la moralitat és suficient quan, com ha dit, hi ha gent que està “atropellant” drets bàsics.
- Ajuda a generar drets jurídics que pot servir per a la Cort Interamericana. De totes maneres, crec que s’ha de repensar la democràcia. Ja no existeix, és una fal·làcia. No pot ser que existeixi un poder, com el judicial, sense un contrapoder. És un casta d’homes rics que es perpetua i determinen el que és bo i dolent. I ningú els pot jutjar.
- És la gran pregunta, qui jutja als jutges?
- Ningú. I el contrapoder dels mitjans de comunicació? El quart poder que li diuen. S’agafen a una mentida que és la llibertat d’expressió. No existeix, la marca el mitjà de comunicació. S’ha de despullar aquesta mentida, perquè quan es fiscalitza els mitjans, aquests diuen que és censura.
- Posi’m un exemple.
- La guerra d’Iraq. Es va publicar, sabent que era mentida, que hi havia armes de destrucció massiva al país. Una justificació per atacar-lo, que va generar un milió de morts civils innocents. Per què els presidents Bush, Aznar i Blair no se’ls jutja per crims contra la humanitat? Qui assumeix aquesta responsabilitat, amplificada pels mitjans de comunicació?
- Està deixant en mal lloc el compromís dels periodistes. Precisament, Amèrica Llatina, segons apunta un informe de la Unesco, és de les zones del món on més se’ls assassina.
- Sí, però també és molt difícil que un periodista es rebel·li, perquè hi ha un sistema que no permet que aflori la veritat. Imagina’t un professional del grup O Globo de Brasil que ho fa. El seu destí, acabar despatxat i segurament no aconseguirà feina enlloc, ja se n’encarregaran d’això els directius de la companyia.
- I els corresponsals? I Internet, els diaris digitals...
- M’estàs parlant d’agències com ara AFP i Reuters. Les mateixes que van ajudar a envair Iraq i que a Amèrica Llatina van justificar les dictadures militars. D’altra banda, n’hi ha que sí ofereixen un altre punt de vista com Hispan TV i Telesur. Són pocs casos, però.
- I Internet? A Catalunya i Espanya han sorgit nombrosos digitals en els últims anys. Han fet bona feina periodística i d’investigació.
- Ajuda a destapar i a promoure, però no és suficient. Mira Mariano Rajoy tot el que va aguantar a la presidència. I Theresa May al Regne Unit? I Donald Trump és president dels Estats Units!
- Alguna cosa faran malament les esquerres, perquè formacions d’extrema dreta guanyin pes a països europeus i d’Amèrica Llatina. Sense anar més lluny, Jair Bolsonaro gairebé guanya al Brasil en primera volta.
- No tot és responsabilitat de l’esquerra i el creixement de l’extrema dreta és un avís. També és conseqüència de la manera d’actuar de les grans empreses de comunicació. El cas de Bolsonaro és molt exemplificant. Era una persona pràcticament desconeguda, fins i tot al seu estat, a Rio de Janeiro. El seu creixement no és fruit només de la seva feina de campanya, també del suport mediàtic.
- L’intent d’assassinat potser també ha contribuït en aquest ascens.
- Sí, evidentment. La gent se sensibilitza amb aquest fet. Però també, perquè així el va impedir participar en els debats i d’aquesta manera, s’hagués vist la poca preparació que té dels grans temes nacionals.
- Ha rebut amenaces pel que explica?
- Sí, les he rebut. Fins i tot del mateix Fernando Balda, qui acusa Correa d’haver-lo segrestat. Es perillós que torni a Equador, però també a Colòmbia i Veneçuela. Sé que s’estan buscant vies judicials per imputar-me algun delicte. I també s’estan perseguint líders socials d’esquerres. Perquè m’entenguis, el que es va viure a Espanya durant l’època de Franco, ho estem patint ara a Amèrica Llatina.
- I no li fa por? Es planteja demanar asil?
- No importa el que em pugui passar. És part de la lluita, és el preu que s’ha de pagar. A Brasil diem: “Quan se surt amb pluja, és per mullar-se”. Vinc d’una família que va ser perseguida políticament a Amèrica Llatina i va marxar a l'exili, a Europa. Per això sé el que és la persecució. Asil polític? No, per ara. Però no ho descarto.
- Sense tenir tota la informació del cas català, crec en la l’autodeterminació dels pobles. Vinc d’un continent que va expulsar els espanyols, els francesos i els portuguesos i a través d’una guerra. Ara bé, i insisteixo que no conec en profunditat el cas, no existeix un camí legal per aconseguir-ho, perquè hi ha una Constitució franquista. No va haver-hi una profunda reforma, el mateix que passa a Xile amb la seva, que té aires de Pinochet, i a Brasil, de militar. Catalunya ha de trobar els mecanismes legals i tot i que es vàlida aquesta massiva mobilització, hauria d’anar cap aquí. Ha de canviar-ho des de dintre. Sóc conscient de la dificultat, perquè Europa és un club i es fa difícil veure Catalunya acceptada. També s’han d’avaluar les condicions socioeconòmiques que s’han d’afrontar.
- Actualment hi ha nou persones a presó preventiva que poden ser acusades de rebel·lió i malversació. Diversos sectors de la judicatura i l’advocacia ja ho han criticat.
- Insisteixo que no conec el cas amb profunditat, però sempre hi ha abusos per part dels estats i els diferents poders hegemònics no deuen estar gaire a favor de la independència de Catalunya. Imagino que és perquè això pot obrir la porta a d’altres regions d’Europa. Crec que és una lluita a llarg termini.
- Què l’empeny a creuar el toll i denunciar el que està vivint Amèrica Llatina?
- Doncs, perquè cal denunciar la politització de la justícia per part de les forces conservadores per tombar governs o impedir que candidats es presentin a eleccions, amb la col·laboració dels mitjans dels comunicació. I ho explico a través del cas equatorià. Hi ha una persecució de l’actual president, Lenín Moreno, contra el l’expresident Rafael Correa, que està a Bèlgica, i hi ha a la presó el vicepresident Jorge Glas. I tots els que van ocupar càrrecs a l’executiu tenen alguna mena de judici.
- L’ha rebut algun govern europeu?
- Més aviat m’he trobat amb representants de partits d’esquerres. No sóc cap representant polític, sóc analista polític i consultor de comunicació. I li puc dir que ha generat sorpresa el que explico que està passant Amèrica Llatina. Per exemple, a Espanya, ens hem trobat amb la diputada al Congrés Ana Surra (ERC), que pel fet de ser uruguaiana pot entendre una mica més tot plegat.
- En principi, els jutges dictaminen en base a unes lleis...
- ... Ni fiscals ni jutges respecten les normes, el codi penal o la mateixa Constitució. A Amèrica Llatina han atropellat els processos. Per exemple, l’expresident del Brasil, Lula da Silva, té una condemna a 12 anys sense proves. És més, en la resolució del jutge Sergio Moro, en primera instància, diu que no hi ha proves materials i el condemna perquè ho considera ell. És un judici de valor, com es diu al Brasil.
I el mateix amb Glas. Tampoc hi ha proves que formés part de l’organització, en el cas Odebrecht. I la seva condemna està feta amb un codi penal derogat, del segle XVIII. D’aquesta manera, entra a presó i ha de deixar la vicepresidència, perquè amb la llei actual se l’hagués condemnat a cinc anys i al ser la primera, podria estar en llibertat i no hauria perdut el càrrec. Però Lenín Moreno ha de complir els acords polítics amb la dreta equatoriana i amb Glas al govern seria molt complicat.
- I quin paper tenen els mitjans de comunicació en aquest entramat que denuncia?
- Creen un relat i normalitzen la situació. És a dir, expliquen reiteradament que hi ha tanta corrupció que el país no se’n sortirà. Això fa que es justifiqui l’actuació dels jutges. Vindria a ser allò de Maquiavel: “El fi justifica els mitjans”. Amèrica Llatina, a diferència d’Europa, no hi ha tants mitjans públics. Per tant, aquest relat el creen empreses de comunicació privada, que formen part de grans grups econòmics. Aquesta percepció que generen va en favor d’un o altre candidat.
- Però no em negarà que hi ha corrupció a Amèrica Llatina.
- Sí, evidentment. No ho negaré, però també s’ha de dir que els indicadors de desenvolupament i creixement econòmic apunten una certa millora en aquest aspecte. Tots els països tenen corrupció, fins i tot Suècia, que té un dels índexs més alts de desenvolupament del món.
- Hi ha graus i graus de corrupció.
- Corrupció és corrupció. Però hi ha interès que es focalitzi en Amèrica Llatina, perquè com som subdesenvolupats, pobres i llatins. El que et comentava de la parcialitat d’informació dels grans mitjans de comunicació.
L'analista polític durant l'entrevista Foto: Albert Hernàndez
- Per què es vol evitar que hi hagi governs d’esquerres?
- El progressisme arriba a Amèrica Llatina el 1998, amb la victòria del comandant Chaves a Veneçuela, a qui van seguir Rafael Correa a Equador, Néstor Kirchner a Argentina, Rafa Mújica a Uruguai, Evo Morales a Bolívia y Lula, entre molts d’altres. En aquests 20 anys s’ha reduït d’un 60 a un 20% la pobresa. Per primer cop, la gent ha tingut accés gratuït a l’educació i la sanitat, possibilitat d’una llar. S’ha canviat la realitat d’Amèrica Llatina. I a quin cost? Doncs, els rics, per primer cop, han hagut de pagar impostos.
Però no només per motius econòmics, també per un tema simbòlic-polític. Començava a influir a Europa, amb el cas de Podem a Espanya, Alexis Tsipras a Grècia i Jeremy Corbin a Anglaterra. Tots ells utilitzaven no només el discurs, també les propostes que es feien, amb una aposta per un canvi de societat i per un món més equitatiu. Això suposava perdre el poder i el progressisme d’Amèrica Llatina era una amenaça.
- Quina alternativa tenen davant aquesta “politització de la justícia”?
- Hi ha vàries vies. Existeix la Cort Interamericana de Drets Humans, que jutja qualsevol estat si hi ha hagut alguna arbitrarietat en contra de sectors polítics o persones i el dictamen és vinculant. Això suposa un procés de més de cinc anys. També hi ha el Comitè de Drets Humans de l’ONU. En aquest cas, no és vinculant, però és una mena de certificat moral.
"Per què els presidents Bush, Aznar i Blair no se’ls jutja per crims contra la humanitat?"
- Creu que la moralitat és suficient quan, com ha dit, hi ha gent que està “atropellant” drets bàsics.
- Ajuda a generar drets jurídics que pot servir per a la Cort Interamericana. De totes maneres, crec que s’ha de repensar la democràcia. Ja no existeix, és una fal·làcia. No pot ser que existeixi un poder, com el judicial, sense un contrapoder. És un casta d’homes rics que es perpetua i determinen el que és bo i dolent. I ningú els pot jutjar.
- És la gran pregunta, qui jutja als jutges?
- Ningú. I el contrapoder dels mitjans de comunicació? El quart poder que li diuen. S’agafen a una mentida que és la llibertat d’expressió. No existeix, la marca el mitjà de comunicació. S’ha de despullar aquesta mentida, perquè quan es fiscalitza els mitjans, aquests diuen que és censura.
- Posi’m un exemple.
- La guerra d’Iraq. Es va publicar, sabent que era mentida, que hi havia armes de destrucció massiva al país. Una justificació per atacar-lo, que va generar un milió de morts civils innocents. Per què els presidents Bush, Aznar i Blair no se’ls jutja per crims contra la humanitat? Qui assumeix aquesta responsabilitat, amplificada pels mitjans de comunicació?
- Està deixant en mal lloc el compromís dels periodistes. Precisament, Amèrica Llatina, segons apunta un informe de la Unesco, és de les zones del món on més se’ls assassina.
- Sí, però també és molt difícil que un periodista es rebel·li, perquè hi ha un sistema que no permet que aflori la veritat. Imagina’t un professional del grup O Globo de Brasil que ho fa. El seu destí, acabar despatxat i segurament no aconseguirà feina enlloc, ja se n’encarregaran d’això els directius de la companyia.
- I els corresponsals? I Internet, els diaris digitals...
- M’estàs parlant d’agències com ara AFP i Reuters. Les mateixes que van ajudar a envair Iraq i que a Amèrica Llatina van justificar les dictadures militars. D’altra banda, n’hi ha que sí ofereixen un altre punt de vista com Hispan TV i Telesur. Són pocs casos, però.
- I Internet? A Catalunya i Espanya han sorgit nombrosos digitals en els últims anys. Han fet bona feina periodística i d’investigació.
- Ajuda a destapar i a promoure, però no és suficient. Mira Mariano Rajoy tot el que va aguantar a la presidència. I Theresa May al Regne Unit? I Donald Trump és president dels Estats Units!
- Alguna cosa faran malament les esquerres, perquè formacions d’extrema dreta guanyin pes a països europeus i d’Amèrica Llatina. Sense anar més lluny, Jair Bolsonaro gairebé guanya al Brasil en primera volta.
- No tot és responsabilitat de l’esquerra i el creixement de l’extrema dreta és un avís. També és conseqüència de la manera d’actuar de les grans empreses de comunicació. El cas de Bolsonaro és molt exemplificant. Era una persona pràcticament desconeguda, fins i tot al seu estat, a Rio de Janeiro. El seu creixement no és fruit només de la seva feina de campanya, també del suport mediàtic.
- L’intent d’assassinat potser també ha contribuït en aquest ascens.
- Sí, evidentment. La gent se sensibilitza amb aquest fet. Però també, perquè així el va impedir participar en els debats i d’aquesta manera, s’hagués vist la poca preparació que té dels grans temes nacionals.
"Després de la mort de Franco no va haver-hi una profunda reforma a Espanya"
- Ha rebut amenaces pel que explica?
- Sí, les he rebut. Fins i tot del mateix Fernando Balda, qui acusa Correa d’haver-lo segrestat. Es perillós que torni a Equador, però també a Colòmbia i Veneçuela. Sé que s’estan buscant vies judicials per imputar-me algun delicte. I també s’estan perseguint líders socials d’esquerres. Perquè m’entenguis, el que es va viure a Espanya durant l’època de Franco, ho estem patint ara a Amèrica Llatina.
- I no li fa por? Es planteja demanar asil?
- No importa el que em pugui passar. És part de la lluita, és el preu que s’ha de pagar. A Brasil diem: “Quan se surt amb pluja, és per mullar-se”. Vinc d’una família que va ser perseguida políticament a Amèrica Llatina i va marxar a l'exili, a Europa. Per això sé el que és la persecució. Asil polític? No, per ara. Però no ho descarto.
- El que m’ha estat explicant em recorda el que ve denunciant el sector independentista a Catalunya.Desde hace 500 años resistimos al genocidio y saqueo de Nuestra América. Seguimos en pie de lucha. Somos los hijos de Toussaint-Louverture, Manuela, Bolívar, Martí, Alfaro, Villa y Zapata.... #NadaQueCelebrar
— Amauri Chamorro (@amaurichamorro) 12 d’octubre de 2018
- Sense tenir tota la informació del cas català, crec en la l’autodeterminació dels pobles. Vinc d’un continent que va expulsar els espanyols, els francesos i els portuguesos i a través d’una guerra. Ara bé, i insisteixo que no conec en profunditat el cas, no existeix un camí legal per aconseguir-ho, perquè hi ha una Constitució franquista. No va haver-hi una profunda reforma, el mateix que passa a Xile amb la seva, que té aires de Pinochet, i a Brasil, de militar. Catalunya ha de trobar els mecanismes legals i tot i que es vàlida aquesta massiva mobilització, hauria d’anar cap aquí. Ha de canviar-ho des de dintre. Sóc conscient de la dificultat, perquè Europa és un club i es fa difícil veure Catalunya acceptada. També s’han d’avaluar les condicions socioeconòmiques que s’han d’afrontar.
- Actualment hi ha nou persones a presó preventiva que poden ser acusades de rebel·lió i malversació. Diversos sectors de la judicatura i l’advocacia ja ho han criticat.
- Insisteixo que no conec el cas amb profunditat, però sempre hi ha abusos per part dels estats i els diferents poders hegemònics no deuen estar gaire a favor de la independència de Catalunya. Imagino que és perquè això pot obrir la porta a d’altres regions d’Europa. Crec que és una lluita a llarg termini.