entrevista

Isabel Rocatti: «Les escenes de''Estiu 1993' semblen de la vida real captades per una càmera per casualitat»

per Albert Hernàndez, Sabadell, 9 de setembre de 2018 a les 11:00 |
Isabel Rocatti en un moment del film de Carla Simón | NS / Cedida
La Festa Major tanca el cap de setmana amb un dels diversos actes de diumenge a la nit, a la plaça del Gas. Aquest emblemàtic punt de Sabadell es convertirà en una gran sala de cinema per veure Estiu 1993. Un premiat i reconegut títol, dirigit per Carla Simón, que han vist arreu del món. L'actriu Isabel Rocatti (Burjassot, 1958), que participa en la cinta, estarà per atendre les consultes dels espectadors. Rocatti parla meravelles de l'òpera prima de Simón i respon algunes curiositats del rodatge a NacióSabadell.  

- Avui té una cita a la plaça del Gas, un acte molt proper a l’espectador i de retruc tanca el cicle itinerant de cinema del Cicle Naturgy.  


- Sí, amb Estiu 1993 hem voltat bastant. És una iniciativa de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya i ha tingut molt bona acollida. L’única diferència és que a Sabadell el col·loqui posterior no es farà, ja que la projecció està programada per a les 22 hores. De totes maneres, farem la presentació més llarga i atendrem el que calgui.

- Què tal és l’experiència de rebre les crítiques o floretes in situ?

- Ha agradat tant a espectadors com a nosaltres. En el nostre cas, estem tan viciats amb la visió del que has fet que és molt interessant i enriquidor, ja no només per la informació que et puguin donar sinó per experiències pròpies. La veritat que és molt gratificant.

- Quan li va arribar la proposta per participar a Estiu 1993, s’ho va pensar gaire?


- Va ser molt ràpid. Teníem un dossier, que contenia molta investigació i molta feina darrere. Vaig pensar: “això és meravellós, aquesta noia és magnífica”. A més, era una experiència pròpia i la primera pel·lícula de Carla Simón. Em venia molt de gust participar d’una proposta tan íntima i d’un aspecte tan intrínsec a l’ésser humà. Tot plegat em va fer decidir-me ràpidament, sense saber ben bé el pes del meu personatge.
 

Isabel Rocatti, actriu Foto: NS / Cedida


- El fet que fos una directora novell la convertia, per la seva experiència en la interpretació, en un punt de consulta i assessorament?

- Aquest exemple és molt clar. Prèviament al rodatge, quan ja estava tot l’equip, va haver-hi dos mesos de treball d’improvisació en el paisatge real i tractant els temes bàsics de la narració. D’aquesta manera, quan ja vam començar a rodar, com ja ho havíem treballat, sabíem perquè ho estàvem fent i li donava un sentit. Això li fa guanyar molt de contingut i per a l’espectador està més a prop de la vida real.

La directora, tot i ser la seva primera pel·lícula, té un índex de maduresa sobre el tema, el tracte de la sida, que està molt de fons, i li dona el context social de la història. Tenia tanta informació i ens la trasllada als actors. Això ens facilita molt la feina. Va fer un treball de preproducció molt seriós i després el resultat sembla que siguin escenes de la vida real i una càmera, de casualitat, les agafés.

- S’esperava l’èxit que ha acumulat el film?

- Ningú ho preveia. De fet, aquestes coses no se saben mai. És una pel·lícula senzilla, és molt detallista i no tenia la voluntat de fer un gran film. Tothom participàvem d’aquest projecte i il·lusionats de compartir-ho plegats. Personalment, m’ha sorprès pel ressò internacional i en especial perquè tenen una altra visió de les relacions familiars i l’adopció. Però, la Carla és molt madura a l’hora de narrar. Ha sabut explicar molt bé la història, amb perspectiva. Un tema que apel·la a les emocions, però que no està feta només des d’aquí.  

- Encara la paren pel carrer i li recorden el seu paper de Marcela a Ventdeplà?

- Era preciosa la Marcela. Sí, encara hi ha gent que la recorda. Això és el que tenen les sèries, que són molt properes, formes part de la família. També amb em reconeixen per Temps de família. La diferència amb els grans actors de Hollywood és que és que som gent d’aquí, més propers. Les sèries d’aquí tenen aquest component de que són nostres.
  

L'actriu de Burjassot encarna el paper d'àvia a "Estiu 1993" Foto: NS / Cedida


- Els casos d'assetjament denunciats, no només per actrius de Hollywood, també de catalanes i espanyoles. N'ha patit o escoltat de casos en projectes que ha estat?  

- És un tema molt polèmic. És obvi i cert que durant molts i molts anys, en qualsevol ofici, s’han callat moltes coses, perquè implica unes conseqüències com perdre la feina... Sempre és una relació de poder, perquè la persona que ho fa té una relació de poder. Ha passat molt de temps amb aquest obscurantisme i ara hi ha una onada d’expressió. És com un procés natural de l’ésser humà, perquè quan hi ha hagut un problema d’abusos, doncs, ara apareix la reacció.

D’altra banda, dir-ho públicament comporta una responsabilitat i en aquest sentit, hi trobo una desavantatge, que és la moda. Està de moda. No tothom que es posa davant d’un micro i una càmera s’han de mirar amb lupa. Com tot, té llums i ombres. Encara que aplaudeixo el moment d’obertura, per higiene i per seguir endavant.

- S’hi ha trobat en algun moment de la seva carrera en aquesta “relació de poder”?

- Mai he tingut un problema en aquest sentit, i porto anys en el sector. Sí ho he viscut a nivell econòmic. En una funció de teatre que vaig fer, era l’any 1990 o 1991 a València, amb un altre actor. Fèiem el mateix paper, les tres hores de funció, i no cobràvem el mateix. Senzillament perquè “era dona”, així se’m va dir verbalment. Amb aquesta claredat mai m’ha tornat a passar.

- Fa una mica més de dos anys, l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya publicava un vídeo denunciant la precarietat del sector. Ha notat canvis en aquest temps? 

- Sincerament, no puc fer una valoració per tenir tota la informació. Però et puc dir que no és el mateix una companyia jove que una veterana i tampoc és el mateix si negocies sabent quina és la situació. En el meu cas, tinc un caché, però puc valorar o no agafar la proposta, tot i baixar-lo. Entenc que això no li passa a tothom, ja sigui per poca experiència o perquè està començant. Sobretot a l’inici, tens una altra visió i s’acostuma agafar el que sigui, perquè l’important és fer-ho i sempre ha estat així. Aquest esperit àvar d'alguns per fer diners, traient d’aquí o d’allà, sempre hi ha estat. La cosa està en que s’ha de ser molt honest i molt íntegre: hi ha aquest pressupost i així ens ho repartirem.

 

Participació