Francesc Esteve, fotògraf: «La història es copsa amb el moviment de les persones»

Les ciutats són canviants, però per veure com creix cal ampliar l’objectiu, agafar distància i sobretot, mirar enrere. Això és possible gràcies a la feina que fotògrafs com en Francesc Esteve (Sabadell, 1932) han fet al llarg dels anys, amb tècniques artesanals allunyades de la instantània resposta que donen els telèfons mòbils avui dia, i amb una visió personal i artística del que els rodeja. Aquest vespre, a les 19.30, es presenta el llibre De Sabadell a Barcelona (Om Serveis Editorials, Fotògrafs del poble) a La Llar del Llibre de la capital vallesana. N’ha parlat amb NacióSabadell:

- Vostè ha vist moltes èpoques de Sabadell!

- Sí, vaig néixer el dia que la Generalitat celebrava el referèndum de l’Estatut de 1932, un 2 d’agost.  La ciutat ha anat canviant molt.

- De quina manera?

- Tinc el record més antic dels carrers sense asfaltar. I va durar anys! Jo vivia en una casa amb sortida al carrer Calderón, i estudiava Dret a Barcelona, anava i tornava cada dia en ferrocarril, i un dia havia de córrer i córrer a agafar-lo perquè el perdia. Vaig patinar amb el terra moll i vaig quedar tot enfangat, és una imatge que em va quedar gravada a la memòria. Tot era sorra a la ciutat.

- El que vindria a ser una primera instantània mental. Quan va ser que va començar a trastejar amb càmeres?

- Uf, molt aviat! El meu pare era aficionat al cinema, però també a la fotografia. A l’Escola Pia, on jo estudiava, hi havia el Pare Batlle, jo encara era a primera ensenyança i ens va ensenyar com revelar. Érem uns quants, i ell ho feia sense massa tècnica, sense ciència, més aviat en base a molta pràctica. Va ser llavors quan vaig començar a tocar el tema del revelat, i em vaig adonar de la màgia de la fotografia, que sortia més o menys nítida.
 
- I la primera càmera pròpia?

- Vaig començar amb una Voigtländer, era el que tenia tothom. La màquina li va dur un oncle del meu pare des de França. En aquelles èpoques hi tractàvem força amb França, perquè la família tenia una empresa de tractament de material tèxtil, i hi treballàvem pel tema de matèries primeres, amb draps i restes tèxtils. El familiar li va dur la màquina, era una joia, el pare la feia servir, i quan podia la feia servir jo.

- Quan podia vol dir quan li podia pispar?

- Bé, ell s’empipava quan li agafava! No li venia massa de gust que li agafés… així que quan podia, li agafava!

- Així s’hi va posar aviat…

- Les primeres fotos que vaig fer van ser pels volts del 1943, autoretrats sobretot.

- No tenia models?

- Jo era un model que mai em deia que no a mi mateix! Fer-hi posar a les meves germanes o algú de la família no era una opció, tothom rondinava, així que jo m’hi posava i anava fent proves. Era lliure i feia el que em semblava.
 
- La ciutat tampoc li deia mai que no, oi?

- A retratar la ciutat m’hi vaig posar quan vaig poder tenir una càmera Leica. Tenia uns 20 anys, vaig començar a fer fotografies, revelar-les, utilitzar carrets, ampliar imatges… tot a casa. Jo estava estudiant per advocat, però al final no vaig exercir mai perquè em vaig quedar treballant al negoci familiar. Amb els companys de carrera, però, vaig anar fent fotografies a Barcelona i a Sabadell.

- I què li agradava més de retratar?

- El moviment de persones, la vida, allò que feien, més que no pas els edificis, paisatges o coses així. Això no vol dir que no n’hagi fet, però preferia centrar-me en la gent.

- En el llibre hi ha una imatge que em té el cor robat, és un gat entre unes caixes on s’hi llegeix “Franco”. La va titular Refugi Polític.

- Si, la vaig enviar a un concurs d’una ciutat del centre d’Espanya. No la van voler penjar enlloc, però em van enviar una copa com a reconeixement de la feina feta. A les caixes hi posava "Franco" perquè era el nom d’un establiment, però em va semblar molt gràfic.
 
- I vostè que ha vist la ciutat a través del seu objectiu durant tant de temps, com ha canviat?

- Quan estudiava als Escolapis, Sabadell tenia 35.000 o 40.000 habitants. Quan vaig acabar la carrera, però, ja arribava als 100.000, i fins arribar als 200.000 imagineu-vos el salt. Als primers anys va canviar tot molt ràpidament, els carrers es van començar a asfaltar poc a poc, una cosa que era una utopia al començament. La majoria eren de carreus al principi. Urbanísticament s’han anat fent salts.

- I quin record té d’aquella època?

- La llibertat, abans es podia fer el que un volia, ningú es ficava en res. Tenies una mena de llibertat que ara s’ha perdut. No tot era llibertat en el sentit estricte de la paraula, perquè anaves al rengle més que ara, però es vivia d’una altra manera: tothom tenia els seus pensaments, però se sabia situar al seu lloc.

- I hi havia molta diferència entre Sabadell i Barcelona?

- Aquí la gent es coneixia, a Barcelona no. Algun cop allà em saludava amb gent, i alguns companys em deien que com era possible que el conegués. La resposta és que era algú altre de Sabadell. Quan et trobaves amb gent de Sabadell a fora es notava.

- El llibre es diu De Sabadell a Barcelona.

- Sí, el títol no el vaig triar jo, va ser l’Oriol Molas, de l’editorial, a mi em va semblar bé. Hi ha fotos de Sabadell i de Barcelona, i també algunes d’altres ciutats, totes des dels anys 60, amb escenes costumistes. Sempre hi busco l’activitat de persones, com un tren creuant la ciutat amb un noi amb una bandera vermella al davant, o un grup de nens jugant a bales, que vaig titular com Negoci Important, era el seu gran negoci. De fet, la història es pot copsar amb el moviment de les persones, i això és el que buscava.