Montse Barderi, escriptora: «Cal que reivindiquem les nostres dones»

Poc a poc, sembla que la igualtat entre dona i home comença a materialitzar-se, deixant a banda aquesta distinció en l'imaginari col·lectiu, sobretot en les generacions que pugen. Això, però, no ens ha de permetre passar per alt les dones que han tingut un paper destacat en el passat, així com aquelles que el tenen avui dia. En aquest context, l'escriptora Montse Barderi (Sabadell, 1969) ho reflecteix en Dones úniques (Columna), on aplega una sèrie de dones que han destacat en el panorama social, cultural o polític de casa nostra. N'ha parlat amb NacióSabadell.
 
- Per què parlem de dones úniques, que les fa úniques?

- Són dones úniques en el sentit que són destacables, que paga la pena saber-ne la història, celebrar-les i també reivindicar-les i en algunes ocasions rescatar-les de l’oblit. En aquest sentit hi ha les dones que la gent d’aquí se sent molt seves com la Rodoreda, la Marçal, la Roig, la Capmany... i també hi ha la que no t’esperes i que és fascinant descobrir, amb noms que no ens resulten familiars. Quan diem úniques no ens referim a dones excepció, aïllades, perquè una cosa que es reivindica contínuament en el llibre és el cúmul de relacions que hi ha entre unes i altres. Si parles de la Francesca Bonnemaison et surt per exemple la Rosa Sensat, l’Aurora Bertrana i la Mari Pepa Colomer. Són 86 dones destacables que contínuament estan relacionant-se entre elles. Aquest és un dels valors del llibre, la unió entre les dones. Dones úniques però no aïllades.
 
- Quina ha estat l'empremta de la dona a Catalunya? El cas de Víctor Català, sense anar més enllà, va donar pas al bateig d'un barri sencer a Cerdanyola.

- Crec que ens cal reivindicar les nostres dones, tothom coneix la Coco Chanel, o la Katherine Hephurn però pocs coneixem a la Rosa Torras Buxeda, que era una tenista amb molt estil, de les primeres de dur pantalons, i campiona olímpica... està bé que hi hagi una millora en el nomenclàtor de Catalunya amb nom de carrers de dona o fins i tot barris, però ni molt menys reflecteix que som la meitat de la humanitat. Tenim uns 2100 carrers de dones a Catalunya, i és un percentatge molt baix en relació als carrers dedicats als homes. L’empremta, la importància, les vides increïbles de dones que tenim a casa nostra són impressionants, una altra cosa és la transmissió o la invisibilitat a la qual ens sotmeten. Que això està canviant? I tant que si, però tampoc podem quedar-nos tranquil·les i deixar per al  futur la manca d’igualtat del present.
 
- I quin és el criteri que s'ha utilitzat per escollir els noms?

- Diversos: dones de totes les èpoques, de totes les especialitats (ciències, arts, activisme...), de tot el territori, des de València, Catalunya Nord, o les Illes; que sigui inclusiu, tenint en compte la diversitat sexual, afectiva, diversitat funcional, d’orígens... També que transmetin valors feministes i de drets humans.
 
- Com s'articula el paper de la dona en la societat actual? Es dibuixa l'evolució
d'aquest paper en el relat de cada dona?
 
- Crec que es tracten moltes de les qüestions que afecten a les dones al llarg del temps, tot i que és un llibre molt positiu i no és un relat de víctimes, sinó de dones que s’han atrevit a tenir una vida lliure i amb sentit. Però fins i tot la dona més jove del llibre, l’Andrea Motis, la seva història explica com a les dones, al llarg del temps, ens han ensenyat que els instruments que més bé ens queden són el piano i el violí... i que els instruments de vent millor no tocar-los perquè ens fan la cara més lletja.

- No ens hi havíem fixat pas.

- Això, segurament va influir, en fos o no conscient la pròpia Andrea, quan ha explicat que va estudiar trompeta perquè no quedaven places a piano i violí, i que ella la trompeta la veia com una cosa rara, com una cosa de “pallassos”. No ens han ensenyat a veure grans trompetistes i saxofonistes dones. En aquest sentit fins i tot la dona més jove del llibre, la que ha nascut al 1995, viu i beu d’una societat que sense dones referents en molts àmbits com ara directores d’orquestra. És fort que la Sílvia Munt sigui la primera directora en estrenar una obra a la sala gran del TNC. No?
 
- I com se centra el llibre en cada història, què hi explica?

- Explico, en forma de conte curt, la història d’una dona destacable dels Països Catalans, cada conte va il·lustrat amb un dibuix fantàstic de Violeta Crespo, i una gran maquetació de Montse Armengol, que ha fet cada full d’un color, amb sanefes, requadres... i una edició molt bonica de Glòria Gasch, de Columna. Al final de cada  història l hi ha una breu síntesi de què
la fa única, i finalment una moralina, una conclusió moral de què ens ensenya la seva vida.
 
- Està adreçat als més petits, o és per a tots els públics?  

- Això és una mica com una pel·li de la Pixar, que està pensada perquè les criatures s’ho passin bé, però els pares i les mares també. Així que, sincerament, és un llibre per a tothom, conec moltes mares que han comprat el llibre per llegir cada dia una història amb el seu fill, i se l’han llegit també soles, i després l’han comprat per la iaia, i finalment, l’han comprat per les seves amigues. Com a llibre bonic, llibre regal, funciona molt bé. I molta gent de totes les edats vol tenir el llibre "de les seves dones", les d’aquí, les de casa. 
 
- Hi ha afegit unes conclusions finals: què hi busca?

- Són moralines, el que vol és fer que cada la vida de cada dona única sigui una font d’inspiració per a persones grans i petites, tant per reflexionar i incorporar valors feministes, com ètics, com relacionats amb els drets humans. Són dones inspiradores perquè les tenim a prop i també perquè ens ajuden a aprendre a viure.