12
de març
del
2018
Montserrat Tura ha obtingut el Premi Carles Rahola d’assaig per República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire, un llibre on repassa la història de la seva família i, alhora, els fets que marquen el rumb de Catalunya durant el segle XX. Dijous passat el va presentar a la Llar del Llibre, a Sabadell.
L'obra exposa els anhels –republicans– del catalanisme progressista d'arrel pagesa, estroncat brutalment per la Guerra Civil. Uns esdeveniments que, llegits amb ulls d'avui, semblen traçar un esfereïdor paral·lelisme amb l'actualitat. D'això, i de moltes altres qüestions, en parlem amb l'exalcaldessa de Mollet del Vallès i exconsellera de Justícia i Interior, una conversadora infatigable que es confessa òrfena de partit, però encara compromesa –com sempre– amb l'esquerra catalanista i el municipalisme.
- "He crescut en una llar que tenia un codi d'alerta basat en la forma d'estendre els llençols, per avisar de perills de persecució policial", escriu just a l'inici del llibre. Fa feredat llegir-ho, perquè la situació d'ara ens recorda aquell moment: persecució policial, empresonaments, censura, càrrecs electes cessats, accions policials dubtoses...
- Amb la diferència que ara estem aquí, lliurement, tu i jo, parlant-ne. Els que hem viscut el franquisme hem passat la por de fer determinats comentaris que poguessin ser escoltats per una orella que no fos de confiança. Ara no és ben bé el mateix.
- Potser no és el mateix, però també cal anar amb compte amb el que es diu. Hi ha una persecució, com bé demostren els casos dels rapers Valtonyc o Pablo Hasel. A Twitter, per exemple, ja han aconseguit que ens autocensurem per por de dir alguna cosa que incomodi.
- És innegable que vivim en un període terrible de regressió democràtica i que teníem una sèrie de coses que ara veiem en perill. També hem patit greus crisis institucionals que han fet perdre el prestigi a les institucions polítiques i a sectors imprescindibles de la vida democràtica, com ara l'Administració de Justícia. La meva gran preocupació és qui restituirà el funcionament de totes aquestes per tal que puguem tornar a creure que vivim en un país de dret i sentir-nos protegits per les institucions.
- Què creu que hem d'aprendre de la història que relata al llibre per aplicar al moment actual que viu el país? En alguns casos, els paral·lelismes són realment esgarrifosos. Només cal repassar els Fets del sis d'octubre del 34, per exemple.
- El pòsit que deixa el passat ens ha de servir per tenir elements per prendre decisions de cara al futur. Això, sempre tenint present que mai dos moments històrics són iguals del tot. El catalanisme ha tingut diversos moments àlgids i projectes transversals. Els va tenir al principi del segle XX, amb la llista dels Quatre presidents, i amb el projecte de Solidaritat Catalana, i també amb el primer esborrany de l'Estatut del 18-19, de la Mancomunitat.
- En aquells moments, es produeix una forta mobilització i surten 200.000 persones al carrer i els alcaldes, amb la vara a la mà. Això ens sona.
- Que surtin 200.000 ciutadans, quan a Catalunya no érem ni 2 milions d'habitants, és molta gent! Ens sona, certament. Però aleshores hi ha un esclat de problemàtica social –la Setmana Tràgica–, on les forces catalanistes conservadores es posicionen a favor de l'església i dels empresaris, i les esquerres, a favor dels treballadors: això fa que es trenqui el projecte transversal. En aquell moment veiem que quan les classes treballadores no se sentien identificades amb la reivindicació catalanista se n'anaven a d'altres formacions, com l'anarquisme, principalment. En aquestes coses sí que ens hi hauríem de fixar una mica.
- Un dels exemples més paradigmàtics seria l'execució de Ferrer i Guàrdia, un far moral del progressisme i catalanisme, que va ser condemnat a mort –injustament, com s'ha provat– per progressista i catalanista, i que, al seu torn, també era criticat per fer les classes en castellà per part d'algun sector del catalanisme.
- En moments de grandesa sempre hi ha fets de gran mesquinesa. El catalanisme dels anys 20-30 era crític amb la immigració que s'havia produït i es feien sovint bromes amb el tracoma o amb la immigració. Sempre hi ha persones que no són a l'alçada del moment històric.
- Això queda clar a República pagesa, però també que hi ha personatges –molt sovint, no tan cèlebres– que fan molt perquè el país i els drets comuns avancin. Era aquesta la necessitat que la va empènyer a explicar la història del llibre?
- D'una banda, tenia molt clar que havia de deixar escrit el que havien fet els meus avantpassats, perquè en el contacte amb les noves generacions me n'adono que tenen moltes preguntes i moltes ganes de saber. D'altra banda, em vaig adonar, quan feia la vista enrere, que els moments àlgids dels meus avantpassats coincidien amb moments àlgids del país. Hi ha una història de la crisi agrària, del dret civil català, de pagesos amb compromís polític que es presenten a les eleccions... i les guanyen.
- Pagesos que són caps de llança d'un gran canvi social.
- La tesi principal del llibre és: si els obrers industrials més aviat es fan anarquistes, i si les eleccions del 31 són municipals i s'han de guanyar poble a poble, quina és la base perquè ERC guanyi les eleccions si només passen escassament tres setmanes des de la seva fundació com a partit? La base eren aquests pagesos que estaven molt ben organitzats, en ateneus, sindicats o organitzacions, que es presenten com a líders polítics, però que en realitat són líders naturals. Eren pagesos i donen la victòria a ERC en molts pobles de moltes comarques del que avui seria la Catalunya metropolitana.
- Els rabassaries són uns grans desconeguts, encara ara. I li hauríem d'afegir la connotació negativa que té el mot "pagès", que sovint s'utilitza per desprestigiar.
- De fet, la situació política d'aquell moment també els maltracta. Com que són un fenomen rural, són vistos amb precaucions per la línia dominant, que és eminentment urbana. I això arriba fins ara, a dia d'avui, que quan dius que algú no té cultura li dius "pagès".
- Un altre aspecte que avui és de plena actualitat, sobretot per moviments i forces de l'esquerra, és la reivindicació del municipalisme i del canvi que ve des de baix, directament del poble. La força dels municipis és imparable?
- Ells la van fer imparable: enderroquen una monarquia, acaben amb una dictadura... i ho fan municipi a municipi.
- La novel·la traça un arc que acaba a Gallecs, una de les grans lluites de Mollet del Vallès, el seu municipi, on va ser alcaldessa durant quatre legislatures i on encara viu, a Cal Pinyonaire.
- Gallecs és un espai molt especial i singular. Té una pressió urbanística i industrial elevadíssima. Hi va haver una actitud ferma de defensa, culminada el 2005 amb el Pla director i pel Govern d'esquerres de la Generalitat. Al llibre, dic que tots som una mica rabassaires i crec que la llavor, en aquests moments, deu estar posada en molts dels moviments que reclamen l'accés a un habitatge digne, o en les experiències de cooperatives d'autogestió i economia col·laborativa. Aquí hi ha la llavor d'aquest moviment, i també en l'associació que fa que un municipi metropolità com Mollet tingui l'extensió més gran d'agricultura ecològica de Catalunya.
- Feliu Tura, el gran protagonista del seu relat, va ser un home que ara encara seria considerat molt modern.
- Era el responsable de les cooperatives de la Unió de Rabassaires. Van descobrir una cosa que ara sembla la sopa d'all: comprar barat i vendre directament al consumidor. Intentar que el consumidor s'incorpori com a cooperativista. Col·locats en el moment actual, serien gent molt moderna, sobretot pel que fa a acció col·lectiva.
- Al llibre, vostè afirma que sense el compromís del món pagès, el catalanisme progressista no hauria dut Catalunya fins on ha arribat. Creu que per arribar a la República, el procés ha de passar per un lideratge de l’esquerra?
- Jo sempre he estat una dona d'esquerres. A casa meva, hi havia una ratlla que mai no es passava: col·laborar amb un partit de dretes era una cosa contra natura. I això és molt inherent a la meva cultura política.
- El PSC ha pactat amb Espadaler. Deu ser difícil de pair.
- És, precisament, aquesta ratlla que t'estic dient. És una ratlla amb la dreta. Que els socialistes portin incorporada a la democràcia cristiana és una cosa inconcebible des del plantejament d'esquerres.
- Quin paper hi jugarà el PSC, en el taulell d'escacs del futur? Fins fa no gaire era el referent de l'esquerra catalanista, i ara ha perdut la referència en els dos àmbits.
- Ho visc amb molta pena. Em vaig distanciar fins al punt de donar-me de baixa del meu partit històric. Ara no tinc partit. Va ser dur, perquè jo soc una dona de projecte col·lectiu, i per canviar el món, crec que necessitem unir-nos amb els altres. És també una gran lliçó del llibre: units, érem més forts. Des de fa uns anys, jo no tinc partit, i em costa molt veure el meu antic partit situat en la defensa fèrria de certes maneres d'actuar de l'estat espanyol.
- Com ha viscut que un excompany de partit digués que "Catalunya s'ha de desinfectar"?
- Les paraules serveixen per dir grans frases d'amor i també per ferir. Aquestes paraules tenien la intenció de ferir. Però, de menysteniments i incomprensions, els catalans n'hem tingut molts! De fet, crec que l'estat espanyol i les seves institucions polítiques tenen una incapacitat manifesta per entendre el nostre sentiment de pertinença a una realitat nacional i els nostres moviments d'emancipació o petició de major llibertat.
- Al llibre també llegim la cèlebre frase de Pere Estasen: "Catalunya sempre ha estat mal compresa i pitjor corresposta". És un mal endèmic?
- Això, en Pere Estasen ho deia a principis del segle XX! Tenim una incapacitat de l'Estat per entendre Catalunya. És evident. Però també, alhora, a Catalunya no sabem construir Estat. No sabem construir bases sòlides on posar les grans columnes de l'estat de dret. Per exemple, a Catalunya s'intenta una Administració de Justícia sòlida i ben organitzada durant la Segona República. Se'n surten amb el dret civil i el tribunal de cassació, però no amb la resta.
- L'Estat no ens comprèn, però tampoc no sabem explicar-nos prou bé, especialment a Europa, on ens han arribat a comparar amb els populismes o Marine LePen.
- Històricament, el catalanisme ha sigut poderós quan s'ha aixecat en defensa de l'ordre constitucional. Quan ha coincidit la defensa dels valors inherents a les constitucions –drets fonamentals i llibertat– amb la reivindicació catalana. Aquesta vegada, la manera com les institucions catalanes s'han posicionat –fora de la protecció de la Llei Magna– costa d'entendre als estats que tenen una llarga tradició parlamentària.
- La incomprensió potser ve també per la manca total de voluntat de comprendre.
- En aquest sentit, Catalunya tampoc no acaba d'entendre que les estructures de l'Estat estan molt fonamentades i que, per modificar-les, s'ha d'establir la relació suficient com per entendre que l'administració de justícia és una cosa molt "polida". I que potser hem tingut oportunitats desaprofitades de modificar la llei orgànica del poder judicial quan teníem capacitat d'influència. La història ens demostra que tenim una certa incapacitat de solidificar les estructures d'estat.
- En el moment que som, quin camí creu que ha d'agafar el full de ruta per arribar a bon port?
- Sé que és molt difícil compaginar la gestió del dia a dia amb els objectius estratègics. En els últims dos anys hem pecat molt de tactisme, de moviments molt curts, i en canvi no hem marcat l'objectiu final i la fórmula que necessàriament ha d'adquirir aquest objectiu en un estat del primer món. Caldria deixar la tàctica partidista. Però tampoc vull fer crítica de com ho fem, que per això ja tenim Espanya! El que hauríem d'intentar és fer-ho millor del que ho hem fet fins ara.
- "Fer-ho millor" implica seduir el PSOE?
- Implica no renunciar a aliances. No podem tenir prejudicis, perquè mai se sap. De vegades, les coses canvien, i més en política. Però també és cert que, en aquesta gestió del 155 tan inflat, la posició del PSOE és difícil d'entendre des d'aquí.
- Abans em deia que no té partit. No es planteja tornar a la política amb alguna altra formació?
- Jo no he deixat mai la política. Només es fa política si ocupes un càrrec institucional? No, es fa política sempre. Ara he tornat a la meva professió a l'Hospital de Palamós i això no m'ha fet pas deixar la política.
- Com a exconsellera d'Interior, com viu la situació actual de Quim Forn?
- Està patint un tracte pràcticament impietós. Ja hi haurà un judici, ja hi haurà condemna, si és que arriba. Però la presó preventiva no pot ser un càstig, com és el seu cas. En la fase inicial d'instrucció, totes aquestes persones –Junqueras, Sànchez, Cuixart, Forn– no haurien de ser a la presó. Hi ha moltes fiances que et poden demanar, però la Justícia ha triat la pitjor: la del propi cos, la privació de llibertat. Potser, tal com ja feien al País Basc, haurem d'aprendre a conviure amb el calendari judicial, amb l'activitat política parlamentària i amb els objectius polítics.
- L'Estat i el poder judicial mostren una negativa absoluta a fer concessions o buscar punts d'entesa o diàleg.
- Aquesta manera de fer només pot comportar que la sensació de maltractament que senten els catalans per part de les institucions espanyoles es faci encara molt més complexa i evident. Ja ho deia Pere Estasen. Una altra cosa són els delictes pels quals se'ls acusa, que tampoc no estan ben tipificats, i que espero que en el procés de la instrucció es modifiquin.
- També m'agradaria preguntar-li per la situació dels Mossos d'Esquadra. En alguns casos, ha estat gairebé un escarni.
- Hi ha una llei que explica quina és la funció social de la policia: la neutralitat. En aquests últims mesos ha saltat per l'aire tota la llei orgànica, perquè no es poden considerar neutrals uns policies que fan el crit d'a por ellos. Això d'una banda. Però, de l'altra, molt probablement des de Catalunya hem vist de manera esbiaixada el paper que feien els Mossos. Ells son un cos policial, i de vegades prenen decisions antipàtiques, però les han de fer i han d'exercir. No crec que hagi ajudat gaire que determinades entitats sobiranistes venguessin samarretes amb la cara del Major Trapero. I això ho dic en defensa i reconeixement de la tasca extraordinària del Major. L'apropiació partidista no ajuda a la neutralitat de les policies. Ho dic amb l'estima que saben els Mossos que els professo. Però els Mossos han de ser un instrument neutral.
- El president legítim i alguns consellers són a Brussel·les. Què passarà amb ells?
- Quan es trenquen els requeriments judicials, és evident que es tenen problemes amb la justícia. Jo els respecto, i molt, la decisió personal, però no m'agrada l'equiparació que es fa amb l'exili del 39. Algun dia o altre, els fets s'hauran de sotmetre a la valoració de la justícia. Igual que el 34 ho va fer el Govern de la Generalitat, una mesura que va afectar més de 130 alcaldes i 600 regidors.
- La situació de Puigdemont a Brussel·les ens ha mostrat una part molt "curiosa" de la política espanyola, com la petició d'euroordre i la posterior retirada, o la policia espanyola fent controls fronterers per trobar el president i fent escorcolls al clavegueram del Parlament. No sé si ho considera gaire normal, tot plegat.
- Només puc dir a Zoido que se'n vagi a casa seva. Que plegui. Cada vegada que fa declaracions, no està a l'alçada d'un ministre d'Interior. Un de les coses que més es valora en un ministre que es dedica a la seguretat és la prudència i la confidencialitat. Zoido, a més, es vanta de coses que és incapaç de complir. No serveix ni per gestionar una nevada, ni per gestionar una crisi de seguretat pública. Està fent el ridícul més espantós. Que se'n vagi.
L'obra exposa els anhels –republicans– del catalanisme progressista d'arrel pagesa, estroncat brutalment per la Guerra Civil. Uns esdeveniments que, llegits amb ulls d'avui, semblen traçar un esfereïdor paral·lelisme amb l'actualitat. D'això, i de moltes altres qüestions, en parlem amb l'exalcaldessa de Mollet del Vallès i exconsellera de Justícia i Interior, una conversadora infatigable que es confessa òrfena de partit, però encara compromesa –com sempre– amb l'esquerra catalanista i el municipalisme.
- "He crescut en una llar que tenia un codi d'alerta basat en la forma d'estendre els llençols, per avisar de perills de persecució policial", escriu just a l'inici del llibre. Fa feredat llegir-ho, perquè la situació d'ara ens recorda aquell moment: persecució policial, empresonaments, censura, càrrecs electes cessats, accions policials dubtoses...
- Amb la diferència que ara estem aquí, lliurement, tu i jo, parlant-ne. Els que hem viscut el franquisme hem passat la por de fer determinats comentaris que poguessin ser escoltats per una orella que no fos de confiança. Ara no és ben bé el mateix.
- Potser no és el mateix, però també cal anar amb compte amb el que es diu. Hi ha una persecució, com bé demostren els casos dels rapers Valtonyc o Pablo Hasel. A Twitter, per exemple, ja han aconseguit que ens autocensurem per por de dir alguna cosa que incomodi.
- És innegable que vivim en un període terrible de regressió democràtica i que teníem una sèrie de coses que ara veiem en perill. També hem patit greus crisis institucionals que han fet perdre el prestigi a les institucions polítiques i a sectors imprescindibles de la vida democràtica, com ara l'Administració de Justícia. La meva gran preocupació és qui restituirà el funcionament de totes aquestes per tal que puguem tornar a creure que vivim en un país de dret i sentir-nos protegits per les institucions.
"És innegable que vivim en un període terrible de regressió democràtica"
- Què creu que hem d'aprendre de la història que relata al llibre per aplicar al moment actual que viu el país? En alguns casos, els paral·lelismes són realment esgarrifosos. Només cal repassar els Fets del sis d'octubre del 34, per exemple.
- El pòsit que deixa el passat ens ha de servir per tenir elements per prendre decisions de cara al futur. Això, sempre tenint present que mai dos moments històrics són iguals del tot. El catalanisme ha tingut diversos moments àlgids i projectes transversals. Els va tenir al principi del segle XX, amb la llista dels Quatre presidents, i amb el projecte de Solidaritat Catalana, i també amb el primer esborrany de l'Estatut del 18-19, de la Mancomunitat.
- En aquells moments, es produeix una forta mobilització i surten 200.000 persones al carrer i els alcaldes, amb la vara a la mà. Això ens sona.
- Que surtin 200.000 ciutadans, quan a Catalunya no érem ni 2 milions d'habitants, és molta gent! Ens sona, certament. Però aleshores hi ha un esclat de problemàtica social –la Setmana Tràgica–, on les forces catalanistes conservadores es posicionen a favor de l'església i dels empresaris, i les esquerres, a favor dels treballadors: això fa que es trenqui el projecte transversal. En aquell moment veiem que quan les classes treballadores no se sentien identificades amb la reivindicació catalanista se n'anaven a d'altres formacions, com l'anarquisme, principalment. En aquestes coses sí que ens hi hauríem de fixar una mica.
Montserrat Tura. Foto: Adrià Costa
- Un dels exemples més paradigmàtics seria l'execució de Ferrer i Guàrdia, un far moral del progressisme i catalanisme, que va ser condemnat a mort –injustament, com s'ha provat– per progressista i catalanista, i que, al seu torn, també era criticat per fer les classes en castellà per part d'algun sector del catalanisme.
- En moments de grandesa sempre hi ha fets de gran mesquinesa. El catalanisme dels anys 20-30 era crític amb la immigració que s'havia produït i es feien sovint bromes amb el tracoma o amb la immigració. Sempre hi ha persones que no són a l'alçada del moment històric.
- Això queda clar a República pagesa, però també que hi ha personatges –molt sovint, no tan cèlebres– que fan molt perquè el país i els drets comuns avancin. Era aquesta la necessitat que la va empènyer a explicar la història del llibre?
- D'una banda, tenia molt clar que havia de deixar escrit el que havien fet els meus avantpassats, perquè en el contacte amb les noves generacions me n'adono que tenen moltes preguntes i moltes ganes de saber. D'altra banda, em vaig adonar, quan feia la vista enrere, que els moments àlgids dels meus avantpassats coincidien amb moments àlgids del país. Hi ha una història de la crisi agrària, del dret civil català, de pagesos amb compromís polític que es presenten a les eleccions... i les guanyen.
- Pagesos que són caps de llança d'un gran canvi social.
- La tesi principal del llibre és: si els obrers industrials més aviat es fan anarquistes, i si les eleccions del 31 són municipals i s'han de guanyar poble a poble, quina és la base perquè ERC guanyi les eleccions si només passen escassament tres setmanes des de la seva fundació com a partit? La base eren aquests pagesos que estaven molt ben organitzats, en ateneus, sindicats o organitzacions, que es presenten com a líders polítics, però que en realitat són líders naturals. Eren pagesos i donen la victòria a ERC en molts pobles de moltes comarques del que avui seria la Catalunya metropolitana.
"L'Estat té una incapacitat manifesta per entendre el nostre sentiment de pertinença a una realitat nacional, els nostres moviments d'emancipació i la petició d'una major llibertat"
- Els rabassaries són uns grans desconeguts, encara ara. I li hauríem d'afegir la connotació negativa que té el mot "pagès", que sovint s'utilitza per desprestigiar.
- De fet, la situació política d'aquell moment també els maltracta. Com que són un fenomen rural, són vistos amb precaucions per la línia dominant, que és eminentment urbana. I això arriba fins ara, a dia d'avui, que quan dius que algú no té cultura li dius "pagès".
- Un altre aspecte que avui és de plena actualitat, sobretot per moviments i forces de l'esquerra, és la reivindicació del municipalisme i del canvi que ve des de baix, directament del poble. La força dels municipis és imparable?
- Ells la van fer imparable: enderroquen una monarquia, acaben amb una dictadura... i ho fan municipi a municipi.
- La novel·la traça un arc que acaba a Gallecs, una de les grans lluites de Mollet del Vallès, el seu municipi, on va ser alcaldessa durant quatre legislatures i on encara viu, a Cal Pinyonaire.
- Gallecs és un espai molt especial i singular. Té una pressió urbanística i industrial elevadíssima. Hi va haver una actitud ferma de defensa, culminada el 2005 amb el Pla director i pel Govern d'esquerres de la Generalitat. Al llibre, dic que tots som una mica rabassaires i crec que la llavor, en aquests moments, deu estar posada en molts dels moviments que reclamen l'accés a un habitatge digne, o en les experiències de cooperatives d'autogestió i economia col·laborativa. Aquí hi ha la llavor d'aquest moviment, i també en l'associació que fa que un municipi metropolità com Mollet tingui l'extensió més gran d'agricultura ecològica de Catalunya.
Montserrat Tura. Foto: Adrià Costa
- Feliu Tura, el gran protagonista del seu relat, va ser un home que ara encara seria considerat molt modern.
- Era el responsable de les cooperatives de la Unió de Rabassaires. Van descobrir una cosa que ara sembla la sopa d'all: comprar barat i vendre directament al consumidor. Intentar que el consumidor s'incorpori com a cooperativista. Col·locats en el moment actual, serien gent molt moderna, sobretot pel que fa a acció col·lectiva.
- Al llibre, vostè afirma que sense el compromís del món pagès, el catalanisme progressista no hauria dut Catalunya fins on ha arribat. Creu que per arribar a la República, el procés ha de passar per un lideratge de l’esquerra?
- Jo sempre he estat una dona d'esquerres. A casa meva, hi havia una ratlla que mai no es passava: col·laborar amb un partit de dretes era una cosa contra natura. I això és molt inherent a la meva cultura política.
"Em costa molt veure el meu antic partit situat en la defensa fèrria de certes maneres d'actuar de l'estat espanyol"
- El PSC ha pactat amb Espadaler. Deu ser difícil de pair.
- És, precisament, aquesta ratlla que t'estic dient. És una ratlla amb la dreta. Que els socialistes portin incorporada a la democràcia cristiana és una cosa inconcebible des del plantejament d'esquerres.
- Quin paper hi jugarà el PSC, en el taulell d'escacs del futur? Fins fa no gaire era el referent de l'esquerra catalanista, i ara ha perdut la referència en els dos àmbits.
- Ho visc amb molta pena. Em vaig distanciar fins al punt de donar-me de baixa del meu partit històric. Ara no tinc partit. Va ser dur, perquè jo soc una dona de projecte col·lectiu, i per canviar el món, crec que necessitem unir-nos amb els altres. És també una gran lliçó del llibre: units, érem més forts. Des de fa uns anys, jo no tinc partit, i em costa molt veure el meu antic partit situat en la defensa fèrria de certes maneres d'actuar de l'estat espanyol.
- Com ha viscut que un excompany de partit digués que "Catalunya s'ha de desinfectar"?
- Les paraules serveixen per dir grans frases d'amor i també per ferir. Aquestes paraules tenien la intenció de ferir. Però, de menysteniments i incomprensions, els catalans n'hem tingut molts! De fet, crec que l'estat espanyol i les seves institucions polítiques tenen una incapacitat manifesta per entendre el nostre sentiment de pertinença a una realitat nacional i els nostres moviments d'emancipació o petició de major llibertat.
Montserrat Tura conversant amb Esteve Plantada. Foto: Adrià Costa
- Al llibre també llegim la cèlebre frase de Pere Estasen: "Catalunya sempre ha estat mal compresa i pitjor corresposta". És un mal endèmic?
- Això, en Pere Estasen ho deia a principis del segle XX! Tenim una incapacitat de l'Estat per entendre Catalunya. És evident. Però també, alhora, a Catalunya no sabem construir Estat. No sabem construir bases sòlides on posar les grans columnes de l'estat de dret. Per exemple, a Catalunya s'intenta una Administració de Justícia sòlida i ben organitzada durant la Segona República. Se'n surten amb el dret civil i el tribunal de cassació, però no amb la resta.
- L'Estat no ens comprèn, però tampoc no sabem explicar-nos prou bé, especialment a Europa, on ens han arribat a comparar amb els populismes o Marine LePen.
- Històricament, el catalanisme ha sigut poderós quan s'ha aixecat en defensa de l'ordre constitucional. Quan ha coincidit la defensa dels valors inherents a les constitucions –drets fonamentals i llibertat– amb la reivindicació catalana. Aquesta vegada, la manera com les institucions catalanes s'han posicionat –fora de la protecció de la Llei Magna– costa d'entendre als estats que tenen una llarga tradició parlamentària.
- La incomprensió potser ve també per la manca total de voluntat de comprendre.
- En aquest sentit, Catalunya tampoc no acaba d'entendre que les estructures de l'Estat estan molt fonamentades i que, per modificar-les, s'ha d'establir la relació suficient com per entendre que l'administració de justícia és una cosa molt "polida". I que potser hem tingut oportunitats desaprofitades de modificar la llei orgànica del poder judicial quan teníem capacitat d'influència. La història ens demostra que tenim una certa incapacitat de solidificar les estructures d'estat.
"En els últims dos anys hem pecat molt de tactisme, de moviments molt curts, i en canvi no hem marcat l'objectiu final i la fórmula que ha d'adquirir aquest objectiu"
- En el moment que som, quin camí creu que ha d'agafar el full de ruta per arribar a bon port?
- Sé que és molt difícil compaginar la gestió del dia a dia amb els objectius estratègics. En els últims dos anys hem pecat molt de tactisme, de moviments molt curts, i en canvi no hem marcat l'objectiu final i la fórmula que necessàriament ha d'adquirir aquest objectiu en un estat del primer món. Caldria deixar la tàctica partidista. Però tampoc vull fer crítica de com ho fem, que per això ja tenim Espanya! El que hauríem d'intentar és fer-ho millor del que ho hem fet fins ara.
- "Fer-ho millor" implica seduir el PSOE?
- Implica no renunciar a aliances. No podem tenir prejudicis, perquè mai se sap. De vegades, les coses canvien, i més en política. Però també és cert que, en aquesta gestió del 155 tan inflat, la posició del PSOE és difícil d'entendre des d'aquí.
- Abans em deia que no té partit. No es planteja tornar a la política amb alguna altra formació?
- Jo no he deixat mai la política. Només es fa política si ocupes un càrrec institucional? No, es fa política sempre. Ara he tornat a la meva professió a l'Hospital de Palamós i això no m'ha fet pas deixar la política.
Montserrat Tura. Foto: Adrià Costa
- Com a exconsellera d'Interior, com viu la situació actual de Quim Forn?
- Està patint un tracte pràcticament impietós. Ja hi haurà un judici, ja hi haurà condemna, si és que arriba. Però la presó preventiva no pot ser un càstig, com és el seu cas. En la fase inicial d'instrucció, totes aquestes persones –Junqueras, Sànchez, Cuixart, Forn– no haurien de ser a la presó. Hi ha moltes fiances que et poden demanar, però la Justícia ha triat la pitjor: la del propi cos, la privació de llibertat. Potser, tal com ja feien al País Basc, haurem d'aprendre a conviure amb el calendari judicial, amb l'activitat política parlamentària i amb els objectius polítics.
- L'Estat i el poder judicial mostren una negativa absoluta a fer concessions o buscar punts d'entesa o diàleg.
- Aquesta manera de fer només pot comportar que la sensació de maltractament que senten els catalans per part de les institucions espanyoles es faci encara molt més complexa i evident. Ja ho deia Pere Estasen. Una altra cosa són els delictes pels quals se'ls acusa, que tampoc no estan ben tipificats, i que espero que en el procés de la instrucció es modifiquin.
- També m'agradaria preguntar-li per la situació dels Mossos d'Esquadra. En alguns casos, ha estat gairebé un escarni.
- Hi ha una llei que explica quina és la funció social de la policia: la neutralitat. En aquests últims mesos ha saltat per l'aire tota la llei orgànica, perquè no es poden considerar neutrals uns policies que fan el crit d'a por ellos. Això d'una banda. Però, de l'altra, molt probablement des de Catalunya hem vist de manera esbiaixada el paper que feien els Mossos. Ells son un cos policial, i de vegades prenen decisions antipàtiques, però les han de fer i han d'exercir. No crec que hagi ajudat gaire que determinades entitats sobiranistes venguessin samarretes amb la cara del Major Trapero. I això ho dic en defensa i reconeixement de la tasca extraordinària del Major. L'apropiació partidista no ajuda a la neutralitat de les policies. Ho dic amb l'estima que saben els Mossos que els professo. Però els Mossos han de ser un instrument neutral.
"Zoido no serveix ni per gestionar una nevada, ni per gestionar una crisi de seguretat pública. Està fent el ridícul més espantós. Que se'n vagi"
- El president legítim i alguns consellers són a Brussel·les. Què passarà amb ells?
- Quan es trenquen els requeriments judicials, és evident que es tenen problemes amb la justícia. Jo els respecto, i molt, la decisió personal, però no m'agrada l'equiparació que es fa amb l'exili del 39. Algun dia o altre, els fets s'hauran de sotmetre a la valoració de la justícia. Igual que el 34 ho va fer el Govern de la Generalitat, una mesura que va afectar més de 130 alcaldes i 600 regidors.
- La situació de Puigdemont a Brussel·les ens ha mostrat una part molt "curiosa" de la política espanyola, com la petició d'euroordre i la posterior retirada, o la policia espanyola fent controls fronterers per trobar el president i fent escorcolls al clavegueram del Parlament. No sé si ho considera gaire normal, tot plegat.
- Només puc dir a Zoido que se'n vagi a casa seva. Que plegui. Cada vegada que fa declaracions, no està a l'alçada d'un ministre d'Interior. Un de les coses que més es valora en un ministre que es dedica a la seguretat és la prudència i la confidencialitat. Zoido, a més, es vanta de coses que és incapaç de complir. No serveix ni per gestionar una nevada, ni per gestionar una crisi de seguretat pública. Està fent el ridícul més espantós. Que se'n vagi.
Montserrat Tura. Foto: Adrià Costa