29
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
17:02h
Front a les celebracions que es proposen pel 10 de desembre del 2017, considero necessari aturar-me a reflexionar sobre alguns factors que ens permetin apostar, de cara el futur, per un sistema plenament eficaç de garantia dels drets humans. Avui en dia, el debat sobre els drets humans planteja un difícil repte: repensar i rebuscar un llenguatge genuïnament universal en el que les diverses cultures i civilitzacions puguin conèixer-se i reconèixer-se. Només d’aquesta manera es podrà transitar pel camí de la convivència i la dignitat humanes ja que, segurament, en el passat no vàrem saber fer-ho bé.
Des de la necessària interacció entre la democràcia i els drets humans, aquests darrers no es poden concebre com un instrument de dominació i imposició ideològica o dels interessos d’un sector de la Humanitat sobre un altre, però tampoc es pot obviar l’existència d’un consens sobre el valor universal dels drets humans. Universalisme i particularisme no són fórmules excloents o incompatibles. El respecte de la dignitat humana passa per una aposta decidida per la promoció del diàleg, la comprensió mútua i l’estima de la diversitat ètnica, cultural i religiosa, fent-se imprescindible una aliança de valors i de persones que potenciïn l’interculturalitat, però sempre compromeses amb normes, valors i ideals democràtics.
El principi de que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” es configura com una afirmació abstracta per una gran majoria de les persones. Vull assenyalar dues realitats que ens assetgen: la situació de pobresa i la protecció dels grups que viuen en situació de vulnerabilitat. En primer lloc, el binomi pobresa-riquesa és en l’actualitat més extrem que mai. La solució va més enllà de les mesures estrictament econòmiques. L’eradicació de la pobresa no s’ha d’apreciar com un gest de caritat sinó que és un acte de justícia. És la protecció d’un dret fonamental de l’ésser humà, el dret a la dignitat i a una vida decent.
La superació de la mala organització ètico-moral de l’economia mundial passa per la consideració del desenvolupament com un dret humà i per la recerca d’alternatives correctores d’aquesta desigualtat. I, en segon lloc, vull manifestar la resposta deficient front els drets dels col·lectius que viuen en situació de vulnerabilitat i el reconeixement del primer dels drets humans: el dret a tenir drets. Hauríem de rebutjar la confusió entre protecció social i reconeixement de drets fonamentals, ja que s’incideix més en que les persones han de ser protegides enlloc d’atorgar-los drets, quedant, per tant, en una situació de dependència.
Un altre repte que tenim que afrontar és el de la incidència de les noves tecnologies. Aquestes constitueixen una enorme oportunitat de desenvolupament de la condició humana però també riscos i amenaces. Haurem d’estar obligats no només a apreciar les violacions que pels drets i les llibertats poden suposar les noves tecnologies sinó, també, a valorar la necessitat d’acollir les millores que per l’exercici d’aquests drets, com el dret a la salut o al medi ambient, aquests avenços poden comportar.
Aquest desafiaments hauran de guiar el comportament dels moviments socials i dels governs. Des de la societat civil serà necessari impulsar polítiques concretes, més i millor orientades, per aconseguir fer realitat els valors ètics, constitucionals i de cohesió social que representen la llibertat, el benestar, la solidaritat i la igualtat. I, per la seva part, els governs hauran d’assumir definitivament el seu paper de garants dels drets humans. Parlo d’uns governs que garanteixin la seguretat i la llibertat de totes les persones que es trobin sota la seva jurisdicció.
Conceptes –seguretat i llibertat- que ni poden ni han de ser enfrontats, ja que un govern que es permeti coartar els drets humans en nom de la seguretat sap quan s’inicien aquestes polítiques repressives, però mai sabrà on s’acaben, donat que es tracta del començament d’una escalada perillosa que finalitza sempre en un abisme. Una doctrina que justifiqui la tortura, les restriccions i les derogacions als drets humans en nom de la seguretat local, nacional o mundial, només aconseguirà potenciar mesures més desestabilitzadores que la pròpia justificació.
En quan a la protecció internacional, si bé és veritat que tant el sistema universal com el regional de garantia dels drets humans ha anat millorant les seves tècniques d’actuació en els darrers anys, no obstant això, al mateix temps han demostrat les seves patologies i disfuncions que priven, a vegades de forma intensa, l’eficàcia a la seva funció. Necessitem treballar en la reforma d’aquests sistemes ja que la causa dels drets humans ha d’entrar en una nova època: la de la seva aplicació.
La lluita pels drets humans, entesa com a procés històric i continu en la permanent recerca del bé comú de la Humanitat, no ha fet més que començar.
Des de la necessària interacció entre la democràcia i els drets humans, aquests darrers no es poden concebre com un instrument de dominació i imposició ideològica o dels interessos d’un sector de la Humanitat sobre un altre, però tampoc es pot obviar l’existència d’un consens sobre el valor universal dels drets humans. Universalisme i particularisme no són fórmules excloents o incompatibles. El respecte de la dignitat humana passa per una aposta decidida per la promoció del diàleg, la comprensió mútua i l’estima de la diversitat ètnica, cultural i religiosa, fent-se imprescindible una aliança de valors i de persones que potenciïn l’interculturalitat, però sempre compromeses amb normes, valors i ideals democràtics.
El principi de que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” es configura com una afirmació abstracta per una gran majoria de les persones. Vull assenyalar dues realitats que ens assetgen: la situació de pobresa i la protecció dels grups que viuen en situació de vulnerabilitat. En primer lloc, el binomi pobresa-riquesa és en l’actualitat més extrem que mai. La solució va més enllà de les mesures estrictament econòmiques. L’eradicació de la pobresa no s’ha d’apreciar com un gest de caritat sinó que és un acte de justícia. És la protecció d’un dret fonamental de l’ésser humà, el dret a la dignitat i a una vida decent.
La superació de la mala organització ètico-moral de l’economia mundial passa per la consideració del desenvolupament com un dret humà i per la recerca d’alternatives correctores d’aquesta desigualtat. I, en segon lloc, vull manifestar la resposta deficient front els drets dels col·lectius que viuen en situació de vulnerabilitat i el reconeixement del primer dels drets humans: el dret a tenir drets. Hauríem de rebutjar la confusió entre protecció social i reconeixement de drets fonamentals, ja que s’incideix més en que les persones han de ser protegides enlloc d’atorgar-los drets, quedant, per tant, en una situació de dependència.
Un altre repte que tenim que afrontar és el de la incidència de les noves tecnologies. Aquestes constitueixen una enorme oportunitat de desenvolupament de la condició humana però també riscos i amenaces. Haurem d’estar obligats no només a apreciar les violacions que pels drets i les llibertats poden suposar les noves tecnologies sinó, també, a valorar la necessitat d’acollir les millores que per l’exercici d’aquests drets, com el dret a la salut o al medi ambient, aquests avenços poden comportar.
Aquest desafiaments hauran de guiar el comportament dels moviments socials i dels governs. Des de la societat civil serà necessari impulsar polítiques concretes, més i millor orientades, per aconseguir fer realitat els valors ètics, constitucionals i de cohesió social que representen la llibertat, el benestar, la solidaritat i la igualtat. I, per la seva part, els governs hauran d’assumir definitivament el seu paper de garants dels drets humans. Parlo d’uns governs que garanteixin la seguretat i la llibertat de totes les persones que es trobin sota la seva jurisdicció.
Conceptes –seguretat i llibertat- que ni poden ni han de ser enfrontats, ja que un govern que es permeti coartar els drets humans en nom de la seguretat sap quan s’inicien aquestes polítiques repressives, però mai sabrà on s’acaben, donat que es tracta del començament d’una escalada perillosa que finalitza sempre en un abisme. Una doctrina que justifiqui la tortura, les restriccions i les derogacions als drets humans en nom de la seguretat local, nacional o mundial, només aconseguirà potenciar mesures més desestabilitzadores que la pròpia justificació.
En quan a la protecció internacional, si bé és veritat que tant el sistema universal com el regional de garantia dels drets humans ha anat millorant les seves tècniques d’actuació en els darrers anys, no obstant això, al mateix temps han demostrat les seves patologies i disfuncions que priven, a vegades de forma intensa, l’eficàcia a la seva funció. Necessitem treballar en la reforma d’aquests sistemes ja que la causa dels drets humans ha d’entrar en una nova època: la de la seva aplicació.
La lluita pels drets humans, entesa com a procés històric i continu en la permanent recerca del bé comú de la Humanitat, no ha fet més que començar.