Ramiro Fernàndez: «Em va sobtar que em demanessin decorar un tren dels FGC»

Ramiro Fernàndez (Sabadell, 1961) se’n feia creus quan li van demanar que decorés un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). Pintor de cor, de vocació, és l’autor dels vinils que decoren el primer tren que va recórrer les noves estacions dels FGC de Sabadell, el comboi batejat amb el nom de Muriel Casals. Des del seu petit taller, al centre de Sabadell, crea obres que han corregut per tot el món, i on ara mateix treballa en les produccions que s’exposaran d’aquí uns mesos a Londres.

“Sempre he pintat, no hi ha un abans i un després”. Fernàndez no recorda el moment què va agafar per primer cop un pinzell, i ja quan anava a l’escola, al Sant Nicolau, ja pintava quan tenia un moment. “Quan plegava anava a una habitació de casa que els meus pares m’havien deixat per pintara i anava fent, ara una estona, ara una altra, era una cosa innata, i a casa ningú abans s’havia dedicat a res vinculat amb l’art”, explica. 
 
Hi ha, però, una possible explicació extrasensorial al seu amor a la pintura. Quan tenia 10 anys va caure malalt, amb uns tumors intestinals que van dur els metges a considerar que no hi havia res a fer. Inexplicablement, després de tres mesos ingressat es va curar i va poder tornar a casa. “Va ser com un renaixement, he llegit que molta gent que es dedica al món de l’art ha patit una malaltia complicada, que fa que tinguis estímuls vitals diferents, amb il·lusió nova, i no sé ben bé si va ser això el que em va passar a mi”, confessa.

La seva primera exposició va arribar quan tenia 17 anys. Amb l’escola van visitar Belles Arts, i els companys van explicar als responsables que ell era pintor. “Em van demanar que els digués part del material, i en veure-ho em van proposar fer una exposició”, explica.
 
En acabar l’escola, va demanar als pares poder-se dedicar a l’estudi de Belles Arts, una cosa que en aquell moment semblava estranya. “A molts els pares els deixaven, però els demanaven que també fessin Dret o qualsevol altra cosa que semblés sòlida, jo, en canvi, vaig trobar molt suport a casa”, assegura.

Fernàndez es va formar en l’àpoca abstracta dels anys 70 i 80, però poc a poc ha anat fent camí cap a la figuració. “M’agrada explicar coses quan pinto, he anat fabricant un llenguatge per narrar el que vull amb la màxima bellesa possible, amb una pintura figurativa, mai realista, és narrativa poètica”, argumenta el pintor.
 
Amb tot, fa uns mesos va rebre una trucada de FGC, proposant-li de decorar un dels vagons del primer tren que circularia per l’ampliació a la capital vallesana. “Em ba sobtar que m'ho demanessin, va venir a l’estudi el president de FGC, Enric Ticó, i li vaig demanar per quin motiu m’havien elegit, i em va dir que havien vist pintures meves a internet i que havien demanat opinió al llavors alcalde, Juli Fernàndez, i que va dir que perfecte, ell em va avalar”, apunta. 

Li van demanar d’entrada que decorés el tren amb imatges de Sabadell, però ell va fer una proposta alternativa. “Què hi volien, xais, fàbriques tèxtils? No m’hi veia en cor… els vaig proposar una combinació de quadres meus, vaig fer una maqueta i els va agradar molt”, relata. Van posar-se en mans d’un dissenyador que es va encarregar de posar les imatges sobre un model del vinil que s’enganxaria, fins que tot va encaixar. 

Ara, en Ramiro Fernàndez treballa en una col·lecció sobre les passions humanes que exposarà al setembre a la galeria Long and Ryle, a Londres, amb qui treballa des de fa 27 anys. A la vegada està pintant un quadre de 1,80 metres d’alçada que exposarà en una fira, també a la capital britànica.

Ramiro Fernàndez, preparant la sèrie per a una galeria britànica. Foto: Juanma Peláez