15
de juliol
del
2017
D’entre tots els paisatges de la infància que se m’apareixen, n’hi ha diversos que no han desaparegut, que es conserven, potser esllanguits pel pas del temps però resistents, encara reconeixibles. L’estació dels Ferrocarrils Catalans de la Plaça Catalunya és un d’aquests paisatges. Impossible comptar les vegades que hi he sigut, centenars, potser milers, des que era petit fins avui en dia. És un d’aquells indrets que sense voler-ho, tan sols per l’acte natural de la repetició, formen part de la meva iconografia, de la manera com ordeno irracionalment, sense adonar-me’n, l’espai i el temps.
Segur que a molta gent li passa, segur que molta gent estima l’estació de Plaça Catalunya sense saber-ho, sense haver-hi pensat mai. La majoria de vegades hi transites amb el pilot automàtic posat, corrent perquè arribes tard, accelerant perquè el tren se t’escapa. Camines d’esma, sabent que no t’equivocaràs de via, mires de reüll el monitor amb els horaris, baixes les escales com una exhalació i d’un bot et fiques al vagó. No l’has mirada però saps que l’estació és bonica, te la saps de memòria, saps què hi ha i què hi havia. El temps ha anat traient-li elements però tu encara els recordes com si talment hi fossin.
Les voltes del sostre, per exemple, a la gran nau on hi ha les vies. Ara estan en obres per a rehabilitar-les i treure les humitats. Les parets estan arrebossades de blanc però el mosaic històric es conserva i allà continuarà. Els tons blancs i verdosos, els dibuixos geomètrics i l’enrajolat blanc. A l’estació de Provença, per cert, hi ha quatre voltes molt similars i les mateixes rajoles. Espero que també tinguin la bona idea de mantenir-les. Me’n recordo dels antics topalls que frenaven els trens en cas d’emergència, també del quiosc que hi havia just abans de pujar les escales mecàniques. Ara, al seu lloc, hi ha una paret buida i al costat un bar força impersonal.
Si enfiles cap a la sortida de plaça Catalunya et trobes amb el passadís i les escales que et porten al mig de la plaça. Si vas més enllà, arribes al mític bar El Manantial, que encara hi és! Me’n recordo quan era vell i tronat, li van fer un rentat de cara molt necessari. Durant molt de temps, a la sortida del passadís s’hi posava un senyor a vendre despertadors, que estaven sonant tot el sant dia. Segur que algú altre també se’n recorda d’aquell sorollet constant que se’t clavava al cervell.
La rotonda que connecta amb el metro i amb les sortides de Pelai i Canaletes, quin lloc tan especial. Quanta gent deu passar cada dia per allà? Fa molts anys s’hi feien concerts animadíssims. En recordo alguns de gospel en què no s’hi cabia. Ara de tant en tant hi ha algun quartet de corda o algú amb un discret teclat però em sembla que ja no és el que era. També hi ha captaires i rodamóns que demanen caritat i cada vegada és més habitual trobar-hi patrulles de policies passant la tarda sota terra. Mentrestant a dues passes, al principi de la Rambla, hi trobareu uns quants manters intentant buscar-se la vida amb quincalla falsificada i uns venedors d’objectes xiuladors i voladors no identificats.
L’altra sortida de l’estació, la del carrer Pelai i Bergara, és la meva preferida. Allà començava aquell indret màgic que tantes vegades se m’apareix en somnis i que es deia Avinguda de la Llum. Era un passeig comercial amb botigues, bars i un cinema. Dues fotos gegants en blanc i negre testimonien aquest rastre del passat. Quan era petit el cinema encara existia, era una Sala X. La porta d’entrada va estar visible fins fa no gaires anys. Ara hi ha un plafó al davant i encara es pot veure, tapat amb una placa de metall, el vestigi de l’aparador on hi posaven els anuncis de les pel·lis porno que hi projectaven. 
Recordo un petit negoci de duplicat de claus, just abans de pujar les escales per sortir a Pelai. Ara hi ha una botiga de llaminadures. S’ofereixen dos o tres locals comercials en lloguer, en un d’ells durant molt de temps hi va haver els rastres d’una òptica que algun dia va funcionar i quan enfilaves la corba per pujar a Bergara, hi trobaves un bar ronyós i un local de billars i màquines recreatives. Fa uns anys, molt temps després que tanquessin, en passar per davant la porta estava oberta i encara hi vaig veure els vells cartells plens de pols. Ara em sap greu no haver-hi entrat, no haver preguntat, no haver fet alguna foto de record.
Hi són les robustes columnes sempre pintades de color beix, que aguanten el sostre i que em sembla que alguna vegada m’hi havia amagat entremig. Hi ha una gran tanca perquè ningú es coli, un ascensor nou que esventra el sostre i aquella gran escalinata en espiral que dóna a les vies 4 i 5. Aquella escala en què has de vigilar perquè si vas molt ràpid i et despistes pots posar el peu malament i clavar-te la nata del segle.
L’estació dels ferrocarrils de Plaça Catalunya, a vegades hi fa molta calor, hi pot haver aglomeracions i també t’hi pots sentir sol. Moltes vides s’hi creuen cada dia. Si algun dia, vés a saber, dirigís un espectacle de màgia, d’il·lusionisme, d’ocultisme o d’escapisme voldria que es fes en algun dels seus racons. És dels meus llocs preferits de Barcelona.
Segur que a molta gent li passa, segur que molta gent estima l’estació de Plaça Catalunya sense saber-ho, sense haver-hi pensat mai. La majoria de vegades hi transites amb el pilot automàtic posat, corrent perquè arribes tard, accelerant perquè el tren se t’escapa. Camines d’esma, sabent que no t’equivocaràs de via, mires de reüll el monitor amb els horaris, baixes les escales com una exhalació i d’un bot et fiques al vagó. No l’has mirada però saps que l’estació és bonica, te la saps de memòria, saps què hi ha i què hi havia. El temps ha anat traient-li elements però tu encara els recordes com si talment hi fossin.
El rellotge de l'estació de FGC de plaça Catalunya. Foto: Adrià Costa
Les voltes del sostre, per exemple, a la gran nau on hi ha les vies. Ara estan en obres per a rehabilitar-les i treure les humitats. Les parets estan arrebossades de blanc però el mosaic històric es conserva i allà continuarà. Els tons blancs i verdosos, els dibuixos geomètrics i l’enrajolat blanc. A l’estació de Provença, per cert, hi ha quatre voltes molt similars i les mateixes rajoles. Espero que també tinguin la bona idea de mantenir-les. Me’n recordo dels antics topalls que frenaven els trens en cas d’emergència, també del quiosc que hi havia just abans de pujar les escales mecàniques. Ara, al seu lloc, hi ha una paret buida i al costat un bar força impersonal.
Si enfiles cap a la sortida de plaça Catalunya et trobes amb el passadís i les escales que et porten al mig de la plaça. Si vas més enllà, arribes al mític bar El Manantial, que encara hi és! Me’n recordo quan era vell i tronat, li van fer un rentat de cara molt necessari. Durant molt de temps, a la sortida del passadís s’hi posava un senyor a vendre despertadors, que estaven sonant tot el sant dia. Segur que algú altre també se’n recorda d’aquell sorollet constant que se’t clavava al cervell.
La rotonda que connecta el metro amb les sortides de Pelai i Canaletes. Foto: Adrià Costa
La rotonda que connecta amb el metro i amb les sortides de Pelai i Canaletes, quin lloc tan especial. Quanta gent deu passar cada dia per allà? Fa molts anys s’hi feien concerts animadíssims. En recordo alguns de gospel en què no s’hi cabia. Ara de tant en tant hi ha algun quartet de corda o algú amb un discret teclat però em sembla que ja no és el que era. També hi ha captaires i rodamóns que demanen caritat i cada vegada és més habitual trobar-hi patrulles de policies passant la tarda sota terra. Mentrestant a dues passes, al principi de la Rambla, hi trobareu uns quants manters intentant buscar-se la vida amb quincalla falsificada i uns venedors d’objectes xiuladors i voladors no identificats.
L’altra sortida de l’estació, la del carrer Pelai i Bergara, és la meva preferida. Allà començava aquell indret màgic que tantes vegades se m’apareix en somnis i que es deia Avinguda de la Llum. Era un passeig comercial amb botigues, bars i un cinema. Dues fotos gegants en blanc i negre testimonien aquest rastre del passat. Quan era petit el cinema encara existia, era una Sala X. La porta d’entrada va estar visible fins fa no gaires anys. Ara hi ha un plafó al davant i encara es pot veure, tapat amb una placa de metall, el vestigi de l’aparador on hi posaven els anuncis de les pel·lis porno que hi projectaven.
Les escales que baixen a les andanes de l'estació de FGC de plaça Catalunya. Foto: Adrià Costa
Recordo un petit negoci de duplicat de claus, just abans de pujar les escales per sortir a Pelai. Ara hi ha una botiga de llaminadures. S’ofereixen dos o tres locals comercials en lloguer, en un d’ells durant molt de temps hi va haver els rastres d’una òptica que algun dia va funcionar i quan enfilaves la corba per pujar a Bergara, hi trobaves un bar ronyós i un local de billars i màquines recreatives. Fa uns anys, molt temps després que tanquessin, en passar per davant la porta estava oberta i encara hi vaig veure els vells cartells plens de pols. Ara em sap greu no haver-hi entrat, no haver preguntat, no haver fet alguna foto de record.
Hi són les robustes columnes sempre pintades de color beix, que aguanten el sostre i que em sembla que alguna vegada m’hi havia amagat entremig. Hi ha una gran tanca perquè ningú es coli, un ascensor nou que esventra el sostre i aquella gran escalinata en espiral que dóna a les vies 4 i 5. Aquella escala en què has de vigilar perquè si vas molt ràpid i et despistes pots posar el peu malament i clavar-te la nata del segle.
L’estació dels ferrocarrils de Plaça Catalunya, a vegades hi fa molta calor, hi pot haver aglomeracions i també t’hi pots sentir sol. Moltes vides s’hi creuen cada dia. Si algun dia, vés a saber, dirigís un espectacle de màgia, d’il·lusionisme, d’ocultisme o d’escapisme voldria que es fes en algun dels seus racons. És dels meus llocs preferits de Barcelona.
Els passadissos de l'estació de FGC de plaça Catalunya. Foto: Adrià Costa