Amb 20 anys, Paula Jornet (Sant Cugat del Vallès, 1996) no només és un rostre conegut en moltes de les llars catalanes pel seu paper a La Riera de TV3, també s’ha convertit en un dels joves valors del panorama musical català. Sota el nom artístic de Pavvla, despunta per les seves lletres que es remeten a les experiències personals i als sentiments, i tot plegat es podrà veure aquest diumenge als Vermuts de l’Embassa’t, al Museu del Gas de Sabadell. N’ha parlat a NacióSabadell.
- Molts et coneixem per La Riera, però quin vincle hi tens amb la música?
- Sempre l’he tingut molt present, per mi no ha estat cap salt de ser actriu a música, públicament sí, però sempre he dut les dues coses de manera simultània. Van començar a fer teatre amb 5 anys, i la música la vaig adquirir del meu pare, que és músic. Als 5 anys tocava el piano perquè ell m’ensenyava, i d’adolescent ja vaig començar a fer classes més seriosament, de guitarra i cant.
- I feies la teva música?
- Amb 15 anys vaig començar a escriure, com afició, era com una necessitat, com el meu diari. Era un secret, ningú ho sabia. Alguna cosa la penjava a internet, però sota pseudònim, fins que als 17 anys vaig començar a fer batxillerat Artístic, i vaig fer molts amics de la meva edat que eren músics. Vaig començar a tocar en festes, en finals de curs, i ells m’animaven a penjar-ho a la xarxa, i va ser llavors quan vaig connectar les xarxes socials on tenia cançons i altres coses amb el meu perfil de Twitter.
- I va ser llavors quan et van descobrir.
- Si, un any més tard, una discogràfica em va venir a buscar, em van enviar un missatge. Buscaven una artista nova per gravar nous treballs, i em vaig passar per l’estudi, vaig veure que duien la Marion Harper, i em feia gràcia. Hi vaig parlar, i des del primer dia amb el productor hi vam coincidir al 100% en la visió del projecte. Li vaig plantejar idees, i li va agradar.
- I cantes en anglès. Com és això?
- M’agraden els idiomes, des d eben petita he escoltat molt la televisió en anglès, he fet amics per internet, i quan tenia 16 anys, a la que vaig poder sortir sola de casa, cada estiu marxo amb els estalvis que em donava La Riera. Era per fer cursos sobre Shakespeare a Londres i coses així. I al final l’accent es va quedant.
- Molts estalvis, dona La Riera!
- Hi vaig començar a sortir quan tenia 13 anys, però els estalvis no em van arribar als 18! Ara en tinc 20, i amb aquells diners em vaig pagar el batxillerat, les guitarres... i els viatges. De fet, la meva vida seria molt diferent sense La Riera.
- I què veurem aquest diumenge?
- Venim amb la banda, tots tres, amb moltíssimes ganes. Portem alguna sorpresa i covers, i alguna cosa en acústic. Hi presentarem el nostre últim treball, Creatures.
