Les enquestes no són infal·libles, però sí serveixen per calibrar tendències de vot. | Núria Garrido
Dades
Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
Consulta quins partits pugen i quins baixen, amb les dades sobre intenció de vot i estimació de diputats dels sondejos publicats fins ara als mitjans
Les enquestes no són infal·libles, però sí serveixen per calibrar tendències de vot. | Núria Garrido
Pere Aragonès ha sacsejat el panorama polític en convocar de forma imprevista eleccions al Parlament per al 12 de maig. En quin punt hi arriba cada partit i com evolucionaran les seves expectatives, durant la campanya? Per mirar de respondre aquestes preguntes, Nació recollirà permanentment les dades de totes les enquestes que vagin publicant-se, tant pel que fa a intenció de vot com a nombre de representants que obtindria cada candidatura. En aquesta pàgina es pot consultar la tendència de cada candidatura, però també consultar alguns consells per interpretar-ne les dades correctament.
Les línies de cada partit representen la tendència del vot estimat pel conjunt de sondejos i els punts sobre el gràfic són els resultats concrets de cadascun d'ells. Passant el cursor per damunt d'aquests, n'apareixen les dades concretes, tota la informació i un enllaç a la informació a la font original. L'estimació és sobre vot emès, no sobre el total del cens.
En aquest cas, s'han agrupat per setmanes els resultats de les enquestes, mostrant la mitjana de diputats atorgats per tots els sondejos publicats en cadascuna d'elles per a cada partit. Només es mostren aquelles setmanes en què hi ha hagut alguna enquesta, així que, a diferència de l'anterior gràfic, aquest no reflecteix l'evolució temporal de forma lineal. Amb els botons superiors, es pot tornar a veure l'animació o canviar les línies per veure exclusivament l'ordre en què es troba cada partit cada setmana, independentment del nombre de representants previstos.
Les xifres en negreta a les columnes dels partits són els diputats que els atorga cada enquesta (en el cas que ofereixi una franja de resultats, aquí s'informa d'aquella xifra que s'hi trobi en el punt intermedi, per això poden ser decimals). Tot seguit, entre parèntesis, hi ha l'estimació del percentatge de vot que obtindria sobre el total de vots emesos. Les enquestes estan ordenades de més recent a més antiga, amb els resultats electorals del 2021 al final.
1. Les enquesta són pronòstics del resultat de les eleccions? No ben bé, ja que no poden preveure què ocorrerà des del període en què se'n fan les entrevistes fins al dia de votació. Pot semblar molt obvi, però és important conèixer quan ha tingut lloc el treball de camp, ja que l'enquesta mira de reflectir la intenció de vot de llavors. Ara bé, si es fa mesos abans dels comicis, potser es desconeixen les llistes de candidats, el programa o tots els esdeveniments que tindran lloc fins que es posin les urnes. Sigui com sigui, si cal fer apostes, sorprendrà menys si finalment guanya un partit que encapçalava els sondejos.
2. N'hi ha prou amb 1.000 enquestes per copsar les preferències de milions de catalans? Sí i no. El reflex perfecte només arribarà si s'entrevista tota la ciutadania amb dret a vot (i aquesta respon i no menteix), però, amb 800 o 1.000 persones, es pot fer una aproximació prou acurada. La clau és seleccionar una mostra que sigui representativa del conjunt de la població, amb tots els perfils presents (de sexe, edat, territori, situació laboral, ideologia...) i en la proporció correcta. Ara bé, per molt bé que es faci això —i costa molt—, la precisió mai serà perfecta, així que el resultat tampoc no es podrà extrapolar al detall.
Així i tot, normalment ens fixem en l'estimació de vots com un nombre concret, sovint amb decimal inclòs, malgrat que totes les enquestes inclouen un marge d'error que pot ser de tres punts o més. Es tracta d'un interval de valors calculat estadísticament, a dins del qual probablement es trobaria el resultat bo. Com més petita sigui la mostra, major serà aquest rang, perquè es podrà afinar menys. I les enquestes acostumen a informar d'aquest marge d'error, però pocs cops s'hi presta atenció. Si en un sondeig, per exemple, és del 3% i s'hi apunta que un determinat partit A trauria un 23% de vots, això vol dir que, en realitat, s'hi preveu que n'obtingui entre un 20% i un 26% —en el cas que es votés llavors—. Per això, si atorga a un altre partit B un 24% de vot, no se sabria del cert quin va per davant.
3. La cuina és allà on es manipulen les enquestes? El procés entre la recepció dels resultats en brut sobre el vot declarat dels enquestats —la coneguda com a intenció directa de vot— i la transformació en una estimació de vot definitiva és el que es coneix com a cuina de l'enquesta i sovint genera desconfiança entre qui no comprèn què s'hi fa. Hi ha qui creu que, en aquest punt, és on s'afegeix intencionalitat política i es distorsionen les dades a plaer per agradar a qui les ha demanat —i pagat—. Però rarament és així, quan es tracta d'enquestes serioses.
El que ocorre és que els enquestadors es troben amb diversos problemes durant tot el procés. Per exemple, molta gent no vol admetre que en realitat no vota —per això els abstencionistes són molt minoritaris en els resultats en brut— o que ho fa per determinats partits, sovint de dretes —els quals tenen l'anomenat vot ocult—. Davant d'això, una opció és corregir en funció del record de vot —tot i que la memòria també falla—. Igualment, el percentatge d'indecisos és sovint molt elevat, així que també cal mirar de preveure què poden acabar votant, ja sigui a partir d'altres preguntes com la simpatia de partit, la valoració de líders o la ideologia. Tot això requereix d'hipòtesis i càlculs que varien segons l'empresa demoscòpica i que són més tècnics que polítics. Això és el que fa la cuina, i fins i tot institucions com el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fan públics els passos que hi fan per superar desconfiances amb transparència.
4. Tots els partits volen aparèixer al capdavant? No necessàriament. En unes eleccions molt fragmentades i disputades com les dels darrers anys, una estratègia habitual passa per mirar d'erigir-se com a partit líder d'un bloc que es disputa la victòria amb el capdavanter de l'altre. Aquí sí que pot interessar situar-se bé per polaritzar la campanya. Ara bé, els estudis no deixen clar quin efecte té, per exemple, aparèixer com a clar guanyador. Això pot desmobilitzar els propis electors menys convençuts, que no creuen necessari anar a votar perquè ho veuen guanyat, mentre que sí que ho farien per frenar la victòria del rival. Si les enquestes preveuen una suma de PP i Vox al Congrés, per exemple, això pot incentivar el vot d'esquerres —el vot de la por funciona—. Precisament, com que no se sap quin possible efecte tindrà un sondeig, tampoc no té massa sentit intentar manipular-lo.
5. Són millors les enquestes presencials, telefòniques o on-line? Històricament, les enquestes en persona es consideraven millors que les telefòniques, però també eren més cares, mentre que aquelles on-line deixaven fora un segment de la població no digital, fent-les menys fiables. Tot i això, el fet que l'enquestat parli amb una persona en viu pot produir efectes no desitjats, com que menteixi per no quedar malament —per exemple, en intenció de vot o en temes polèmics—, una distorsió que podria no ocórrer tant davant d'un formulari on-line.
A més, ara ja quasi tothom té accés a internet, fins i tot la gent gran. El problema, en aquest cas, és aconseguir una mostra realment representativa de tota la població, ja que no hi ha ningú controlant en cada moment que responen els perfils que falten (i algunes empreses que s'hi dediquen no són del tot transparents en si ho aconsegueixen). Per tant, encara que així es puguin obtenir més enquestats a menor cost, potser això no és suficient. Cada via té els seus inconvenients, però aquella que cada cop presenta més complexitats és segurament la del telèfon: si es truca a fixos, ja hi ha moltes llars —sobretot amb gent jove— on no n'hi ha, i si es truca a mòbils, aquell que l'agafa pot estar distret fent altres coses i respondre de pressa per enllestir-ho abans o deixar l'enquesta a mitges.
Evolució de l'estimació de vot
Les línies de cada partit representen la tendència del vot estimat pel conjunt de sondejos i els punts sobre el gràfic són els resultats concrets de cadascun d'ells. Passant el cursor per damunt d'aquests, n'apareixen les dades concretes, tota la informació i un enllaç a la informació a la font original. L'estimació és sobre vot emès, no sobre el total del cens.
Evolució de l'estimació de diputats
En aquest cas, s'han agrupat per setmanes els resultats de les enquestes, mostrant la mitjana de diputats atorgats per tots els sondejos publicats en cadascuna d'elles per a cada partit. Només es mostren aquelles setmanes en què hi ha hagut alguna enquesta, així que, a diferència de l'anterior gràfic, aquest no reflecteix l'evolució temporal de forma lineal. Amb els botons superiors, es pot tornar a veure l'animació o canviar les línies per veure exclusivament l'ordre en què es troba cada partit cada setmana, independentment del nombre de representants previstos.
Totes les dades de totes les enquestes catalanes
Les xifres en negreta a les columnes dels partits són els diputats que els atorga cada enquesta (en el cas que ofereixi una franja de resultats, aquí s'informa d'aquella xifra que s'hi trobi en el punt intermedi, per això poden ser decimals). Tot seguit, entre parèntesis, hi ha l'estimació del percentatge de vot que obtindria sobre el total de vots emesos. Les enquestes estan ordenades de més recent a més antiga, amb els resultats electorals del 2021 al final.
| Cinc consells per interpretar enquestes |
|---|
1. Les enquesta són pronòstics del resultat de les eleccions? No ben bé, ja que no poden preveure què ocorrerà des del període en què se'n fan les entrevistes fins al dia de votació. Pot semblar molt obvi, però és important conèixer quan ha tingut lloc el treball de camp, ja que l'enquesta mira de reflectir la intenció de vot de llavors. Ara bé, si es fa mesos abans dels comicis, potser es desconeixen les llistes de candidats, el programa o tots els esdeveniments que tindran lloc fins que es posin les urnes. Sigui com sigui, si cal fer apostes, sorprendrà menys si finalment guanya un partit que encapçalava els sondejos.
2. N'hi ha prou amb 1.000 enquestes per copsar les preferències de milions de catalans? Sí i no. El reflex perfecte només arribarà si s'entrevista tota la ciutadania amb dret a vot (i aquesta respon i no menteix), però, amb 800 o 1.000 persones, es pot fer una aproximació prou acurada. La clau és seleccionar una mostra que sigui representativa del conjunt de la població, amb tots els perfils presents (de sexe, edat, territori, situació laboral, ideologia...) i en la proporció correcta. Ara bé, per molt bé que es faci això —i costa molt—, la precisió mai serà perfecta, així que el resultat tampoc no es podrà extrapolar al detall.
Així i tot, normalment ens fixem en l'estimació de vots com un nombre concret, sovint amb decimal inclòs, malgrat que totes les enquestes inclouen un marge d'error que pot ser de tres punts o més. Es tracta d'un interval de valors calculat estadísticament, a dins del qual probablement es trobaria el resultat bo. Com més petita sigui la mostra, major serà aquest rang, perquè es podrà afinar menys. I les enquestes acostumen a informar d'aquest marge d'error, però pocs cops s'hi presta atenció. Si en un sondeig, per exemple, és del 3% i s'hi apunta que un determinat partit A trauria un 23% de vots, això vol dir que, en realitat, s'hi preveu que n'obtingui entre un 20% i un 26% —en el cas que es votés llavors—. Per això, si atorga a un altre partit B un 24% de vot, no se sabria del cert quin va per davant.
3. La cuina és allà on es manipulen les enquestes? El procés entre la recepció dels resultats en brut sobre el vot declarat dels enquestats —la coneguda com a intenció directa de vot— i la transformació en una estimació de vot definitiva és el que es coneix com a cuina de l'enquesta i sovint genera desconfiança entre qui no comprèn què s'hi fa. Hi ha qui creu que, en aquest punt, és on s'afegeix intencionalitat política i es distorsionen les dades a plaer per agradar a qui les ha demanat —i pagat—. Però rarament és així, quan es tracta d'enquestes serioses.
El que ocorre és que els enquestadors es troben amb diversos problemes durant tot el procés. Per exemple, molta gent no vol admetre que en realitat no vota —per això els abstencionistes són molt minoritaris en els resultats en brut— o que ho fa per determinats partits, sovint de dretes —els quals tenen l'anomenat vot ocult—. Davant d'això, una opció és corregir en funció del record de vot —tot i que la memòria també falla—. Igualment, el percentatge d'indecisos és sovint molt elevat, així que també cal mirar de preveure què poden acabar votant, ja sigui a partir d'altres preguntes com la simpatia de partit, la valoració de líders o la ideologia. Tot això requereix d'hipòtesis i càlculs que varien segons l'empresa demoscòpica i que són més tècnics que polítics. Això és el que fa la cuina, i fins i tot institucions com el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fan públics els passos que hi fan per superar desconfiances amb transparència.
4. Tots els partits volen aparèixer al capdavant? No necessàriament. En unes eleccions molt fragmentades i disputades com les dels darrers anys, una estratègia habitual passa per mirar d'erigir-se com a partit líder d'un bloc que es disputa la victòria amb el capdavanter de l'altre. Aquí sí que pot interessar situar-se bé per polaritzar la campanya. Ara bé, els estudis no deixen clar quin efecte té, per exemple, aparèixer com a clar guanyador. Això pot desmobilitzar els propis electors menys convençuts, que no creuen necessari anar a votar perquè ho veuen guanyat, mentre que sí que ho farien per frenar la victòria del rival. Si les enquestes preveuen una suma de PP i Vox al Congrés, per exemple, això pot incentivar el vot d'esquerres —el vot de la por funciona—. Precisament, com que no se sap quin possible efecte tindrà un sondeig, tampoc no té massa sentit intentar manipular-lo.
5. Són millors les enquestes presencials, telefòniques o on-line? Històricament, les enquestes en persona es consideraven millors que les telefòniques, però també eren més cares, mentre que aquelles on-line deixaven fora un segment de la població no digital, fent-les menys fiables. Tot i això, el fet que l'enquestat parli amb una persona en viu pot produir efectes no desitjats, com que menteixi per no quedar malament —per exemple, en intenció de vot o en temes polèmics—, una distorsió que podria no ocórrer tant davant d'un formulari on-line.
A més, ara ja quasi tothom té accés a internet, fins i tot la gent gran. El problema, en aquest cas, és aconseguir una mostra realment representativa de tota la població, ja que no hi ha ningú controlant en cada moment que responen els perfils que falten (i algunes empreses que s'hi dediquen no són del tot transparents en si ho aconsegueixen). Per tant, encara que així es puguin obtenir més enquestats a menor cost, potser això no és suficient. Cada via té els seus inconvenients, però aquella que cada cop presenta més complexitats és segurament la del telèfon: si es truca a fixos, ja hi ha moltes llars —sobretot amb gent jove— on no n'hi ha, i si es truca a mòbils, aquell que l'agafa pot estar distret fent altres coses i respondre de pressa per enllestir-ho abans o deixar l'enquesta a mitges.