Fil directe

La resposta a l'extrema dreta

«Als piròmans només se'ls pot combatre amb aigua; cada dosi de mentida necessita una rèplica de veritat tangible»

per Joan Serra Carné, 28 d'abril de 2021 a les 20:00 |
Disculpes anticipades per recórrer a la primera persona. El març del 2008, Miquel Erra i un servidor vam presentar, a Vic, el llibre Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya, un exercici periodístic per radiografiar els costats tèrbols del projecte polític pilotat per Josep Anglada, en aquell moment la cara més visible de la ultradreta. Anglada havia fet forat als ajuntaments -acabaria tocant sostre el 2011, amb 67 regidors arreu del país- i el seu discurs visceral, carregat d'odi contra els immigrants per obtenir-ne rèdits electorals, començava a esquerdar el fair-play de la política catalana. Aquell llibre, que pretenia desguarnir el missatge de l'extrema dreta -Plataforma per Catalunya era un partit amb lideratge caciquil, sense els comptes clars i amb ideologia discriminatòria, que aspirava a fer el salt al Parlament-, va ser mal rebut a Osona.

La classe política de Vic, amb diferents accents, aplicava la recepta d'ignorar Anglada sense bastir un cordó sanitari inflexible al seu partit, i va entendre que una novetat editorial sobre la figura del regidor -per molt que el desemmascarés- només podia concedir-li la notorietat que perseguia. En les següents eleccions, l'estratègia desplegada per les formacions amb representació municipal no va acabar de funcionar: Plataforma per Catalunya va convertir-se en el primer grup de l'oposició a la capital osonenca, i va multiplicar representants en nombrosos consistoris. La carrera política d'Anglada va ser ben viva fins al maig del 2019.


El debat que a Vic era calent fa més d'una dècada té, aquests dies, una dimensió estatal. És, però, exactament el mateix debat: com s'ha de combatre l'extrema dreta? Els fets ens aporten una primera certesa: ignorar-ne l'aparició, menystenir-ne el creixement i no aprofundir en les causes de la seva capacitat de seducció en electors que han practicat la desafecció és una fórmula que no aporta resultats satisfactoris. Només cal observar com la ultradreta ha penetrat en la vida institucional, a Catalunya i l'Estat.

Per injectar robustesa al sistema democràtic, que és sinònim de contenir el progrés dels xenòfobs, fa falta prendre la iniciativa. Els partits amb postulats discriminatoris no poden ser percebuts com un actor normalitzat de la vida política -en la confecció de pactes o majories parlamentàries- i els seus missatges simplistes han de trobar contrapesos a les administracions. Però fa falta molt més que això. Als piròmans només se'ls pot combatre amb aigua. El relat constructiu de la bona política -el que fuig de les desqualificacions i prefereix la serenor- ha d'interpel·lar el ciutadà i els seus problemes, i divisar solucions en forma de polítiques públiques de llarg recorregut, polítiques públiques que obtinguin resultats. Cada dosi de mentida necessita una rèplica de veritat tangible.

 
El debat social, però, no està monopolitzat només pels polítics. Els mitjans de comunicació assumeixen quotes de responsabilitat sensible en la difusió de determinats idearis i, en el tractament de l'extrema dreta, les llacunes i els errors són ben perceptibles. En televisions, ràdios i diaris -amb honroses excepcions-, s'ha assumit l'agenda de la ultradreta, i s'han normalitzat els seus líders i també els enunciats. Vox ha crescut falcat en la complicitat que li ha concedit la dreta espanyola -amb pactes com els d'Andalusia o Madrid-, però també ha aprofitat la catifa vermella dels altaveus mediàtics per projectar-se, portades i micròfons gens menyspreables.

El gran pecat d'una determinada premsa ha estat situar en un mateix estadi els missatges d'odi de l'extrema dreta amb la ideologia d'altres propostes plenament democràtiques. Un pecat que es continua cometent. Es pot comprovar en cada cobertura informativa de la campanya electoral de les eleccions madrilenyes, avui al centre dels focus. No és que el debat sobre el tractament del feixisme arribi tard sinó que el feixisme ha trobat impuls en mitjans que s'etiqueten com a generalistes. Algunes capçaleres i cadenes ni tan sols se senten interpel·lades per tantes mostres d'irresponsabilitat, perquè es troben còmodes en la crispació -el terreny preferit de la ultradreta- o doten de pàtina de normalitat l'argument d'actuar com a suposada premsa neutral. D'altres, amb més compromís amb la salut democràtica, han ensopegat repetidament. L'última mostra, l'obstinació per circumscriure la tensió dels darrers dies a la política espanyola en les coordenades d'un debat sobre la convivència. El problema no és la convivència, és el feixisme, que sempre aspira a distorsionar-la.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
09/06/2021

I després dels indults?

26/05/2021

La càrrega ideològica de Marchena

19/05/2021

L'última oportunitat

12/05/2021

La desafecció

28/04/2021

La resposta a l'extrema dreta

21/04/2021

La derrota de Florentino

14/04/2021

Colau, Twitter i el periodisme polític

08/04/2021

La discrepància saludable

23/03/2021

El paper de Puigdemont

16/03/2021

Eleccions, per fer què?

Participació